Ximo Garcia Roca
Sociòleg i teòleg
La pandèmia ha posat a prova les exigències de justícia i s'ha convertit en aprenentatge de pràctiques justes. Escrivia Júlia a son pare Joan de setanta-cinc anys mort de Covid-19: «Seguisc sense entendre com t'hem perdut, de manera injusta, complint el que se'ns demanava des dels centres sanitaris». «No et vam vore, no t'acariciàrem, no t'escoltàrem. Ens vam perdre perdre't», li diu Montserrat a l'amic de trenta-sis anys. «La teua marxa va ser com un esgarro en el pit, a traïció», diuen de Joan Antoni amb els seus cinquanta-un anys.La justícia des de la rereguarda
En la pandèmia, les exigències de justícia han passat de ser declaracions ideals sobre la bondat i la rectitud a través de principis ètics i institucions perfectament justes, a ser exigències mínimes orientades a millorar simplement el comportament real de les institucions i les condicions en què es viu i es mor. Els partits polítics suspenen els seus programes de màxims, les organitzacions solidàries es limiten a repartir aliments, les Esglésies tanquen provisionalment els seus temples i la població s'acontenta a sobreviure al virus. La justícia deixa d'aspirar a una societat perfectament justa per a comprometre's per una societat simplement decent. El compromís amb la justícia va destronar la imaginació utòpica de les avantguardes i es va orientar a recollir les víctimes en la rereguarda.
Què es veu des de la rereguarda? S'observa que les mesures dissenyades per a sobreviure al virus, han estat dissenyades d'esquena a les persones despenjades dels dinamismes socials, als habitatges xicotets i insalubres, als habitants del carrer que no poden confinar-se, als assentaments urbans sense aigua ni llum, als camps d'internament per a refugiats, immigrants indocumentats i poblacions desplaçades. El confinament suposa que la casa és més segura que el carrer, que els estalvis arriben per a comprar màscares i gel desinfectant; que es pot garantir el futur de les famílies sense eixir a treballar cada dia.
En este context de naufragi col·lectiu, de la justícia s'espera que garantisca els mínims vitals a través del dret i dels béns públics. No és just anteposar els interessos econòmics, ni el dèficit pressupostari ni les exigències del mercat de treball a la garantia dels mínims requerits per una vida digna. Des de l'enfocament de la justícia, no es pregunta si hi haurà diners per a sostindre l'ingrés mínim sinó com es distribuiran els diners donada la centralitat del dret a protegir. Garantir este dret és prioritari a altres exigències legítimes. No es comprén que en lloc de celebrar estos mínims vitals com un desplegament de la caritat política, suscite en uns certs mitjans eclesiàstics retrets i reserves, fins a ser considerat una «coartada ideològica» (sic!).
Creditors i deutors
La justícia de mínims s'ocupa dels efectes immediats i posposa les causes que els produïxen, cosa que suposa un dèficit de justícia. D'esta manera, l'emergència sanitària ha emfatitzat els efectes visibles del virus i la gestió de les conseqüències mentre ignora la mercantilització i privatització dels servicis sanitaris, sotmesos a la llei del guany; la destrucció de la naturalesa i la falta de seguretat alimentària; la globalització de la producció, el consum i la mobilitat laboral induïda pel capital. L'enfocament de justícia intenta atendre els efectes sense descuidar les causes, cosa que demana temps llargs i resultats sostinguts.
Des de la rereguarda s'observa que la pandèmia ha creat grans desigualtats quant a la prevenció del contagi, a l'extensió de la malaltia, a les conseqüències individuals i familiars. Va entrar com un exèrcit vencedor en les residències de majors, en els camps de refugiats, en els centres d'internament d'immigrants, en els barris amuntegats, en les vivendes precàries, en els treballs informals, en les persones sense llar. Als qui hagen perdut l'ocupació, no hi haurà un treball esperant-los; a qui per falta d'ordinador haja perdut el ritme educatiu, l'espera la desigualtat escolar. Les desigualtats augmenten en temps de crisi: molts rics s'han fet més rics. Els pobres han augmentat només a Espanya en 700.000 persones, segons les dades d'Oxfam.
En l'enfocament de justícia tots som deutors. Mentre els creditors tendixen a buscar responsables cap a fora i davant de la mort en residències de majors, les famílies culpabilitzen els directors dels centres, estos a les administracions autonòmiques, i estes als governs centrals. L'enfocament de justícia no es conforma a ser només creditors, sinó que ens declara també deutors per haver depositat el pare en un Centre sense vigilància.
Vulnerabilitat i vulnerades
«Quedar vençut pel maleït virus. No pot ser! No te n'has pogut anar, encara no, i aixina no!» li deia un fill a son pare de seixanta-cinc anys. «Quedar vençut» és el crit de la impotència. «Aixina no!» és el crit de la injustícia. Al costat de la vulnerabilitat com un tret general i constitutiu del ser humà, fràgil i contingent, s'ha viscut l'experiència real de ser vulnerat, ferit i danyat per unes circumstàncies històriques. Si la vulnerabilitat requerix protecció i cura, el ser vulnerat -ferit i danyat- demana justícia reparativa, que interpel·la a un cert model de creiximent depredador i a un estil de vida sense vincles comunitaris. Si el primer jutja a Déu ‒per què ens va fer tan fràgils i mortals‒, el segon jutja els sers humans ‒per què hi ha persones que no mereixen ser plorades quan perden el valor per a la producció i el consum. A diferència d'altres pandèmies, Déu no ha sigut jutjat com a acusat, sinó que l'acusat ha sigut l'actual orde social, polític i econòmic que crea espais vulnerats per l'amuntegament poblacional, que mercantilitza els servicis públics, que reclou persones en centres inhòspits, que promou un cert darwinisme social desatenent persones per falta d'interés econòmic, per càrrega econòmica o per insignificança social.
Així ho ha entés Joan, que es considera en deute i li demana a son pare de huitanta anys que «perdone esta societat, per haver estat només els últims dies i no haver pogut donar-te la mà cap a eixe viatge final. També perdona els qui, d'una manera o d'una altra, van decidir no traslladar-te a la UCI de l'hospital 12 d'Octubre i haver-te deixat morir en una fosca habitació, aixina, sense més».
Publicat en Cresol, 156 (2020), pp. 10 i 11.
