Testimonis d'esperança: Josefina Tormo i Sancho

Josefina Tormo i Sancho (Carcaixent 1894-1936), seglar

Va nàixer en la plaça de la Verdura, posteriorment de la Calçada, núm. 11, de Carcaixent, bressol de la taronja, un 26 de gener de 1894. Fou batejada en la parròquia de l'Assumpció i en 1894 va rebre el sagrament de la Confirmació, de mans del beat cardenal Ciriaco Sancha Hervás. La seua família era molt cristiana i la van educar en l'amor al Senyor. Estava soltera i la seua vida discorria entre sa casa, la parròquia i el treball en la seua perfumeria Casa Tormo, pròxima a la sagristia de l'Església. No se la veia mai en altres llocs. 

Va destacar per ser una dona molt amable, piadosa, servicial, prudentíssima, discreta, gens xafardera, de profunda vida interior, una “animeta de Déu”, simpàtica i caritativa. De missa i comunió diària; excel·lent persona, una “santa”, com destacaven els testimonis, especialment Enrique Guillem.

Segons M. Aigües Vives A. Gomis Gomis, Josefina patia atacs, tal vegada epilèptics, i a vegades en patia quan estava davant del Santíssim: es quedava rígida i havien de cridar el seu germà per a que se l'emportara.

Pertanyia a totes les associacions de la parròquia, especialment a les Maries dels Sagraris, a l'Adoració Nocturna i a l'Acció Catòlica. Portava un anell amb una custòdia amb el Santíssim gravat.

Martiri

Segons va sentir contar Enrique Guillem Chorro, un sacerdot de la parròquia de l'Assumpció, davant de la situació que es vivia, li havia deixat uns diners de l'Església per a que els guardara. Els milicians li'ls van reclamar, ella es resistia a entregar-los, però finalment ho va fer.

El croniste local, Bernat Daràs, afirma que els capellans de la parròquia li van encomanar a Josefina la guarda dels diners de la catequesi, ornaments i orfebreria de l'església, perquè sa casa es trobava enfront de la sagristia de l'església.

En el testimoni arreplegat per les dones d'Acció Catòlica després de la guerra civil, s'afirma que va ser denunciada per ocultar objectes religiosos de la parròquia en sa casa; el 27 d'agost de 1936 la van registrar i els van trobar; la van detindre i la van portar a l'Ajuntament i d'allí a la caserna de la Guàrdia Civil. Quan s'acomiadava del seu germà, li va dir: “Si vos salveu, perdoneu a tots els nostres enemics com jo els perdone”.

Com declarà el seu germà José per a la Causa General, el dia 4 de setembre de 1936, a les zero hores, la van assassinar en el cementeri de Carcaixent, i després la van soterrar allí mateix.

Tots els testimonis consideren que el motiu fonamental de la seua mort fou la seua ferma adhesió a la fe catòlica i la seua fidelitat a l'Església.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 443.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• PÉREZ DOMINGO, Luís: Mártires carlistas del Reino de Valencia 1936-1939, Madrid 2004. Ed. ACTAS. pp. 77 i 136.

Testimonis d'esperança: Agustí Gay i Lloret

Agustí Gay i Lloret (Carcaixent 1897-1936), prevere

Era natural de Carcaixent, del carrer de Sant Doménec, en el barri de Santa Bàrbara. Va nàixer el dia 1 de novembre de 1871, festivitat de Tots Sants. Els seus pares van ser Agustín, natural d'Alzira, i María Dolores, de Carcaixent. Va ser batejat l'endemà en la parròquia de l'Asssumpció de la Mare de Déu. Va ingressar en el Seminari Conciliar i va ser ordenat sacerdot a València. Va celebrar la seua primera missa a les 9.30 h del matí en la seua parròquia el dia 24 de juny de 1897, festivitat de la Nativitat de Sant Joan Baptiste.

En 1899 fou nomenat per a una capellania fundada a la Barraca d'Aigües Vices. Fou rector de Benifairó de Valldigna, on va promoure la fundació del Sindicat Agrícola, que es va constituir en 1907. Des de febrer de 1908 a maig de 1909 va ser regent de Sant Llorenç d'Alberic. Després fou ecònom

de Pedreguer; ací va dirigir espiritualment a Regina Gilabert, qui va vestir l'hàbit de religiosa canongesa de l'Orde de Sant Agustí al convent de Sant Cristòfol de València el 27 de desembre de 1914. En octubre de 1909 fou nomenat vicari de Benimassot i el mes següent vicari de Benillup. En 1910 el trobem com a capellà de l'Asil de Sant Joan de Déu de la Malva-rosa. Ja en 1913 el trobem de capellà de la Torre de Lloris, on va contribuir notablement al benestar temporal i espiritual dels feligresos:

"Nuestro estimado amigo D. Manuel Morales, de Játiva, nos dirige extensa carta, que sentimos no publicar integra, en la que nos hace merecidos elogios del celoso Vicario de la aldea de Torre de Lloris, D. Agustín Gay Lloret.

Este virtuoso Sacerdote no se ha limitado al ejercicio de sus funciones ministeriales, sino que, como amante padre que se interesa por el bienestar espiritual y temporal de sus hijos, ha procurado y alcanzado para este pueblecito varias e importantes mejoras.

Inauguró su benemérita labor con la fundación de una escuela, que él mismo dirigió por espacio de dos años y que tendrá carácter oficial desde primeros del año próximo, instalándose en local espacioso, construido por el vecindario.

Otro de los servicios públicos que Torre de Lloris debe al Sr. Gay es la creación de una Cartería, que logro del Gobierno por mediación del infatigable senador tradicionalista Sr. Polo y Peyrolón.

Y por último, desde 8 del actual funciona una expendeduría de tabacos que el ministro de Fomento concedió en 30 de Junio último, accediendo a lo solicitado por el Sr. Gay.

Aparte de ealos beneficios materiales, el Sr. Gay no ha descuidado el decoro de la Casa de Dios, cuya fachada ha reparado, restaurando además el altar mayor y completando el juego de campanas con la mayor de las tres, que es de brillante timbre.

Así llena su sagrado ministerio el digno Vicario de Torre de Lloris". 

 

(Diario de Valencia, 1914, octubre 10, p. 5)

Va prendre possessió del benefici de la Mare de Déu del Roser de l'església de Carcaixent, el 31 d'octubre de 1914, càrrec que va exercir fins a la seua mort.

Com ens informa la senyora Pilar Esplugues, mossén Agustí, al principi, vivia amb sa mare, que estava cega, la seua germana Dolores, soltera, i una nebodeta que es deia també Dolores. Era alt i de bon aspecte físic, de caràcter obert i hospitalari. En la seua casa del carrer de Sant Roc núm, 27, igual s'allotjava el senyor arquebisbe quan venia al poble, com els treballadors humils que venien de Bolbait, Rafelcofer i altres pobles a guanyar-se el jornal, i no els cobrava res ni acceptava regals. Tenia bon caràcter i sabia adaptar-se a les persones de distint nivell amb les quals tractava sense desmeréixer i fent sempre el bé a tots. Era bon predicador i el cridaven per a exercir com a orador sagrat en diferents pobles. Va escriure una novena a Sant Benet per a la parròquia de Simat de la Valldigna. Posseïa una bona biblioteca que valorava molt, i li agradava llegir. Va ser saquejada i cremada juntament amb la seua roba i estris pels revolucionaris, per la qual cosa la seua família no ha pogut conservar més que una estampa i una imatge de Sant Francesc, però ni tan sols una fotografia. Sa casa va ser regirada moltes vegades. La imatge de Sant Francesc es troba actualment a l'església parroquial de l'Assumpció de Carcaixent; i el calze de la seua primera missa, en la parròquia de Sant Antoni.

La testimoni Josefina Millet conta que mossén Agustí era molt conegut i estimat per tots. Visitava sovint els malalts i destacava pel seu bon caràcter, familiar i afectuós. El consideraven un bon sacerdot. L'11 de maig de 1936, a conseqüència de la irrupció en el temple parroquial d'un grup de xavals que el van insultar i maltractar, va patir tal disgust que li va provocar un vessament cerebral. Dos dies més tard l'Església fou incendiada. El mes de juny va decidir traslladar-se a Albaida per a recuperar-se de la seua malaltia, però el campaner de la parròquia de Carcaixent, al qual ell havia ajudat moltes vegades, va descobrir el seu parador als milicians, que es van desplaçar fins a la seua residència per a retornar-lo al poble. La seua germana Dolores va anar a avisar-lo quan va tindre notícies de les intencions dels milicians, però quan va arribar ja estaven ells allí i no va poder fer res per ell. L'acompanyà en el viatge de tornada a Carcaixent en la part posterior del cotxe. Va patir molt perquè després de la guerra va arribar a ser acusada de delatora i implicada en la seua mort.

Mossén Agustí es va confeccionar un rosari de corda i li deia a la seua germana, que estava molt enfadada per la injustícia que cometien contra ell, que donara gràcies a Déu per no haver caigut tan baix com els milicians i que ell sentia llàstima per ells. No els guardava rancor, ni a ells ni a ningú, perquè era molt bona persona. El dia 2 de setembre el portaren a l'antiga caserna de la Benemèrita convertida en presó, on el van maltractar físicament i psicològicament. Dos dies més tard va ser portat al cementeri antic, al costat de la segona fossa de l'entrada, a mà esquerra. Els detalls dels seus últims moments van ser coneguts pel relat dels seus mateixos assassins. Li van dir burlant-se d'ell: “Si vosté creu en Déu i, com vosté diu, és tan poderós, que vinga i que li salve la vida”. Ell els va contestar que, si ell tinguera mil vides, les donaria totes per la seua religió. I els botxins afegiren que, si tenia tanta fe, que beneïra la seua pròpia tomba. Ja havia caigut agenollat per la seua pròpia debilitat i, trobant-se així, li van disparar, i va quedar mort en esta posició. Eren les tres de la matinada del dia 4. Estos milicians van marxar i, en tornar amb un altre grup de persones que anaven a afusellar, el van vore encara de genolls i van fer mofa d'ell dient:  “Mira, este encara no ha perdut el costum”. Li van pegar un puntelló i va rodar inert cap a la fossa on va ser enterrat.

La seua família després de la guerra va voler perdonar i no perjudicar a ningú, només volia oblidar el trauma viscut.

Passat el temps, quan va ser construït el nou cementeri, les seues nebodes van traslladar les seues restes al Cementeri Nou de Carcaixent, on reposen en el nínxol de Restes del Grup I, Caserna 2, tramada 2, prop de la placeta on està la creu.

La senyora Pilar Esplugues li resa, perquè a més de considerar-lo una persona molt bona, considera que és màrtir, perquè va morir per l'únic motiu de ser sacerdot, ja que no tenia res a vore amb qüestions polítiques.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Il.lustracions cedides per Bernat Daràs i Mahiques

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 409.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218.

Racional cristiana educació

Josep Climent i Avinent
Bisbe

Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana 1706-1781) és un dels grans representants de la Il·lustració valenciana. Fou nomenat bisbe de Barcelona en 1766. En 1775 renuncia a la mitra i es retira a Castelló, on va fundar un Col·legi d’Òrfens i una llibreria pública. Ací podeu llegir uns fragments d’un dels escassos textos que va publicar en la nostra llengua; es tracta de l’edicte per fer saber l’establiment de deu escoles públiques de primeres lletres a Barcelona. Com ha escrit Marc Adell, la seua «política» educativa ja recull els principis d’universalitat, obligatorietat i gratuïtat. F. Xavier Martí. 

Coneixent que el bé de l’Església i de l’Estat principalment depén de la racional cristiana educació de la joventut, estem persuadits que no hi ha establiments més útils ni més necessaris que els de les Escoles públiques, destinades per ensenyar als minyons les primeres lletres, i els rudiments de nostra sagrada Religió [...]. Mes, per la mateixa raó, ens causava el major dolor veure que en esta populosa Ciutat no hi ha al present altres escoles que les d'alguns mestres particulars que ensenyen als que poden satisfer-los el seu treball: de què prové que són innumerables els minyons pobres que van perduts per eixos carrers, i que, faltats d'instrucció en els seus primers anys, creixen, viuen i moren en la més deplorable ignorància de les veritats de nostra santa Fe i dels manaments de la Llei de Déu i de l'Església. 

[...] 

Desitjant, puix, aplicar el remei a este mal, que porta amb si la ruïna o mort espiritual de molts feligresos nostres, discorreguérem que ningun seria tan universal ni tan eficaç, com l'establiment d’algunes escoles públiques, en què graciosament s’ensenyàs a tots els minyons la doctrina cristiana, juntament amb les primeres lletres. [...] Però, si bé ens és sensible que molts feligresos nostres, dotats de bellíssims talents, no facen grans progressos en les ciències, i especialment en la Teologia, per a ser dignes ministres de la nostra Església; amb tot, és doblat nostre sentiment que alguns es condemnen, per faltar-los la ciència de la salut, que vingué a dar-nos nostre Diví Mestre Jesucrist. 

[...] 

I al mateix temps, no sols vos preguem i exhortem que hi envieu vostres fills; sinó que vos fem present que esteu en consciència obligats a fer-ho els que per vostra ignorància no sabeu, o per vostres ocupacions no podeu ensenyar-los la doctrina cristiana. Perquè la mateixa Llei natural i divina, que vos mana sustentar i vestir els cossos de vostres fills, vos obliga a alimentar les seues ànimes amb el menjar de la doctrina cristiana, i a adornar-les amb el bell robatge de les virtuts que els ensenyaran mestres virtuosos; i encara, si bé és mira, esta obligació és tant major que aquella quant és més excel·lent l'ànima que el cos de vostres fills, i quant és més preciosa la vida espiritual que la corporal. 

[...] 

No podem presumir, amats germans, que siau tan renitents (1) a la voluntat de Déu i tan cruels amb vostres fills, que pel vil interés de l’escàs jornal que ells poden guanyar des dels cinc als deu o dotze anys de la seua edat, vullau deixar perdre l’ocasió que se us presenta que sien racionals i virtuosos. Perquè, a més que, si saben llegir i escriure, podran acomodar-se millor en qualsevol ofici; llegint o explicant en vostres cases el catecisme, seran mestres vostres i de tota vostra família; seran ben educats, com unes petites centelles que encendran en esta Ciutat un sagrat foc; seran preciosos aromes que escamparan en ella la bona olor de Jesucrist; seran bona llavor, que produirà assaonats fruits de virtut; seran pares que criaran altres fills semblants a ells mateixos en modèstia, pietat i religió; seran vostre consol, la glòria d'esta ciutat i l'edificació de nostra Església. Vulla Déu beneir nostra recta intenció i fer-vos eternament feliços, com li preguem.

Dat en nostre Palau Espiscopal de Barcelona a 26 de juny de 1767.

(1) Que refusen obeir, que s'oposen persistenment.

(Fragment adaptat).

Nota. El text l’hem transcrit de Josep Climent i Avinent: antologia de textos (Consell Valencià de Cultura, València 2014), que inclou un estudi introductori de Marc A. Adell i Francesc Tort. Per a conéixer la vida i l’obra de l’il·lustrat són imprescindibles:

• TORT MITJANS, F.: El obispo de Barcelona, Josep Climent i Avinent, Balmes, Barcelona 1978.
• ADELL, Marc A.; FLORS, Agustí; MARCO, Francisco i ROSAS, Manuel (eds.): Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706-1781): tercer centenari del naixement del bisbe de Barcelona, Universitat Jaume I-Diputació de Castelló, 2011.
• ADELL i CUEVA, Marc A.: El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració, Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2017.
• CARCELLER DOLS, Josep Miquel: "L'ensenyament a Castelló en temps del bisbe Climent i d'Isabel Ferrer" en Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló de la Plana 2018, pp. 105-111).

Imatge superior: Retrat del bisbe Climent al paranimf de la Universitat de València, atribuït a Josep Vergara

(Editat en Cresol, 152 (2019), Unió Apostòlica de València, p. 55).

Testimonis d'esperança: Constantí Osca i Benages

Constantí Osca i Benages (1915-1937), seminariste

8 de juny de 1937

Constantí Osca i Benages va nàixer a Ontinyent en 1915, fill de José Osca Conca i de Concepción Benages Mas. Desconeixem la data exacta del naixement i del baptisme per haver-se destruït la documentació durant la guerra, però sí que sabem que la seua casa natal pertanyia a la parròquia de Sant Carles. Era fill del segon matrimoni de son pare, de l'acomodada i molt religiosa família dels Osca, amb casa pairal al carrer de Santa Rosa d'Ontinyent. U dels familiars, durant la desamortització, va comprar l'església de Sant Francesc per a evitar la seua destrucció. Son pare va tindre nou fills del seu primer matrimoni amb Teresa Torró Amorós: Carlos Ricardo, Juan Bautista, Elena (religiosa salesa), Mercedes, Francisco, José, Rafael, Josquin i Miguel, dels quals cinc van superar la infància; i del segon matrimoni, amb Conxa Benages, quatre: Pascual, Pascual, Constantino i Diego, dels quals van sobreviure els dos últims. 

La família es va mudar a la casa d'esplai d'una finca que tenien a Fontanars dels Alforins, coneguda com la Sicília. De xiquet va formar part d'un grup de deu alumnes (huit xiques i dos xics) que rebien classe a Fontanars d'una mestra anomenada Pepita Laliga Gimeno, que no tenia plaça. També va ser alumne del conegut col·legi dels franciscans d'Ontinyent. Son pare, quan van tindre l'edat de cursar batxillerat, va enviar a Diego i a Constantí al Seminari, però Diego no va perseverar, perquè des de sempre va tindre clar que no tenia vocació sacerdotal sinó militar. Diego va arribar a ser capità en la Segona República, encara que no va poder exercir. Per contra, Constantí sí que mostrava signes de voler ser sacerdot. Era piadós, educat i boníssim. Físicament, era una miqueta més alt que el seu germà Diego. Va cursar uns set o huit anys com a seminariste, per la qual cosa degué ingressar cap a l'any 1928. 

Martiri

Durant la República era molestat i assetjat eventualment a Ontinyent pel fet de ser seminariste. Durant la guerra, en rereguarda, també va patir persecució, segons l'informe del seu rector, redactat en la postguerra. El curs de 1936 va ser complicat en el Seminari a causa de la situació política. Constantí, el mes de juliol, es trobava de vacacions en la Sicília quan es va produir el colp d'estat.

Va ser mobilitzat amb els del seu reemplaçament el febrer o març de 1937. Es va incorporar a la 113 Brigada Mixta-Companyia de Sanitat, creada el març de 1937 i composta per mossos de reemplaçament de la cinquena de 1936, formada a Almenara (Castelló). En un principi la Brigada havia de cobrir el front passiu en l'àrea d'Orpesa, però l'operació prevista no va poder realitzar-se; van canviar els plans per influència del general Miaja i els seus assessors soviètics. Fou traslladat després a la guarnició de Polán (Toledo), en el front sud del Tajo, u dels fronts més estables. La Brigada va continuar adscrita a la 36a Divisió, amb caserna general a Navahermosa, i cobria el front d'Extremadura en el sector del Tajo. Van destacar els comissaris polítics, una espècie de “capellans laics” la missió dels quals era calibrar les lleialtats dels oficials dubtosos i “conscienciar i educar” els combatents. Des de l'Ajuntament de Fontanars dels Alforins els van remetre informes que alertaven de la presència d'un seminariste entre les seues files, cosa que va resultar fatal per a Constantí Osca i dos companys més.

Com declarà el seu germà Diego, l'abril de 1941, per a la Causa General, ell mateix també havia sigut mobilitzat, però va ser destinat a Andalusia i rebia amb una certa freqüència notícies de Constantí, però estes es van interrompre al final d'agost de 1937. Diego va demanar notícies al cap de la Brigada en què servia el germà i, a principis de setembre, va rebre la contestació: Constantí havia sigut afusellat a conseqüència d'informes secrets que havien rebut de l'Ajuntament de Fontanars i de les órdens que tenien del "comandament". Rafael Francés, detingut al mateix temps que el seu germà, li va fer saber que Constantí va ser afusellat el 29 d'agost de 1937 en un barranc del terme municipal de Polán, juntament amb altres dos persones. Segons va poder esbrinar posteriorment, els informes contra el seu germà els va emetre el Comité del Front Popular.

Fou soterrat a Balmaseda, municipi de Guadamur.

El seu germà Diego comentava després a la seua família que havia mort per haver vestit sotana.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• AGULLÓ PASCUAL, Benjamín: "Martirologio de siglo XX", en SANCHIS ALVENTOSA, Joaquín, OFM: Colegio de la Concepción de Onteniente, Guerri, València 1945. p. 454.
• Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional, 195, tom III (3 d'agost de 1938), Barcelona, p. 443.
• ENGEL, Carlos. Historia de las Brigadas Mixtas del ejército popular de la República, 1936-1939, Almena, 2005 (2a ed.), pp. 148-149.
• RUIZ CASERO, Luis Antonio: El Frente Sur del Tajo [PDF], p. 41.