Tot estem cridats a la santedat

PAPA FRANCESC: Àngelus. Plaça de Sant Pere, divendres, 1 de novembre de 2019.

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

La solemnitat de hui de Tots Sants ens recorda que tots estem cridats a la santedat. Els Sants i les Santes de tots els temps, que hui celebrem tots junts, no són simplement símbols, sers humans llunyans, inassolibles. Al contrari, són persones que han viscut amb els peus en terra; que han experimentat la fatiga quotidiana de l'existència amb els seus èxits i els seus fracassos, trobant en el Senyor la força de tornar a alçar-se sempre i continuar el camí. D'ací podem comprendre que la santedat és una meta que no es pot aconseguir només amb les nostres forces, sinó que és fruit de la gràcia de Déu i de la nostra lliure resposta a ella. Per tant, la santedat és un do i una crida. Com a gràcia de Déu, és a dir, do seu, és una cosa que no podem comprar ni canviar, sinó acollir, participant així en la mateixa vida divina per mitjà de l'Esperit Sant que habita en nosaltres des del dia del nostre Baptisme. La llavor de la santedat és precisament el Baptisme. Es tracta de madurar cada vegada més la consciència que estem empeltats en Crist, ja que el sarment està unit a la vinya i, per això, podem i hem de viure amb Ell i en Ell com a fills de Déu. Així que la santedat és viure en plena comunió amb Déu, ja ara, durant esta peregrinació terrenal.

Però la santedat, a més d'un do, és també una crida, és una vocació comuna de tots nosaltres cristians, dels deixebles de Crist; és el camí de plenitud que tot cristià està cridat a recórrer en la fe, procedint cap a la meta final: la comunió definitiva amb Déu en la vida eterna. La santedat es convertix així en resposta al do de Déu, perquè es manifesta com una assumpció de responsabilitat. Des d'este punt de vista, és important assumir un compromís quotidià de santificació en les condicions, en els deures i en les circumstàncies de la nostra vida, tractant de viure cada cosa amb amor, amb caritat.

Els sants que hui celebrem en la litúrgia són germans i germanes que van admetre en la seua vida la necessitat d'esta llum divina, i se li van abandonar amb confiança. I ara, enfront del tron de Déu (cf. Apocalipsi 7, 15), canten la seua glòria en l'eternitat. Estos constituïxen la "Ciutat santa", a la qual mirem amb esperança, com la nostra meta definitiva, mentre som pelegrins en esta "ciutat terrenal". Caminem cap a eixa "ciutat santa", on ens esperen eixos germans i germanes sants. És cert, nosaltres estem fatigats per la duresa del camí, però l'esperança ens dona la força per a continuar cap avant. Mirant la seua vida, estem incitats a imitar-los. Entre ells hi ha molts testimoniatges d'una santedat «de la porta del costat, d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 7).

Germans i germanes, el record dels Sants ens induïx a elevar els ulls cap al Cel: no per a oblidar les realitats de la terra, sinó per a afrontar-les amb més valor, amb més esperança. Que ens acompanye, amb la seua intercessió maternal, Maria, la nostra Mare santíssima, senyal de consolació i d'esperança segura.

Solemnitat de Tots Sants

 Des del segle IV les esglésies d'Orient fan una solemne memòria de tots els sants màrtirs en el temps pasqual (Síria), o immediatament després de Pentecosta (Bizanci). La festa ve a ser com un esclat del triomf pasqual de Crist en els seus sants. A Roma era també una festa de tots els sants màrtirs, i se celebrava -a causa de la influència bizantina- el diumenge després de Pentecosta. Més tard fou traslladada al 13 de maig a causa de les Témpores. En aquest dia de l'any 609, Bonifaci IV va transformar el Panteó, o temple dedicat a tots els déus, en església cristiana, dedicant-la a Santa Maria i a tots els sants màrtirs. Els països celtes i francs celebraven el primer de novembre una festa dedicada a tots els sants. El 835, Lluís el Piadós la introduí a Roma, i en poc temps la festa es va estendre per tot l'Occident.

La litúrgia de hui respira pau i amor, serenitat i confiança. "Oh, que n'és, de gloriós, el reialme on els sants gaudixen amb Crist", canta una antífona de l'ofici diví. És una festa plena d'esperança, d'una esperança que, en la fe, ens unix a tots els sants del cel i ens fa endevinar el que serem en la consumació dels segles. 

"La ciutat de Déu s'obri maternalment a tots els seus fills que, victoriosos, arriben del llarg pelegrinatge... Allí serem rebuts no com estrangers, sinó com a conciutadans del sants i membres de la família de Déu, hereus de Déu i cohereus de Crist. No oblidem la benaurança que ens espera a la gloriosa ciutat de Déu. Allí hi ha tots els qui estimem. Impacients en el seu amor, ens esperen". 

[font: MCL, p. 1599]

Per a ampliar:

• Papa Francesc: Tots estem cridats a la santedat (2019)
• J.M. Bausset: La festa de Tots Sants (2014)

• La paraula del dia: Tots Sants (AVL)

Nosaltres no podem deixar d'anunciar el que hem vist i sentit

«Nosaltres no podem deixar d'anunciar

el que hem vist i sentit» (Fets 4,20)

Missatge del papa Francesc

per a la Jornada Mundial de les Missions 2021

24 d’octubre de 2021

Benvolguts germans i germanes,

Quan experimentem la força de l’amor de Déu, quan reconeixem la seua presència de Pare en la nostra vida personal i comunitària, no podem deixar d’anunciar i compartir allò que hem vist i sentit. La relació de Jesús amb els seus deixebles, la seua humanitat que se’ns revela en el misteri de l’encarnació, en el seu Evangeli i en la seua Pasqua ens fan vore fins a quin punt Déu estima la nostra humanitat i fa seus els nostres goigs i sofriments, els nostres desitjos i les nostres angoixes (cf. conc. ecum. Vat. II, Cons. Past. Gaudium et spes, 22). Tot en Crist ens recorda que el món en què vivim i la seua necessitat de redempció no li és aliena i ens convoca també a sentir-nos part activa d’esta missió: «Per tant, aneu a les eixides dels camins i convideu […] tot aquell que trobeu» (Mt 22,9). Ningú no n’és alié, ningú no pot sentir-se estrany o llunyà a este amor de compassió.

L'experiència dels apòstols

La història de l’evangelització comença amb una cerca apassionada del Senyor que crida i vol entaular amb cada persona, allí on siga, un diàleg d’amistat (cf. Jo 15,12-17). Els apòstols són els primers a adonar-se’n, fins i tot recorden el dia i l’hora en què van ser trobats: «Eren cap a les quatre de la vesprada» (Jo 1,39). L’amistat amb el Senyor, vore’l curar els malalts, menjar amb els pecadors, alimentar els famolencs, acostar-se als exclosos, tocar els impurs, identificar-se amb els necessitats, invitar a les benaurances, ensenyar d’una manera nova i plena d’autoritat, deixa una empremta inesborrable, capaç de suscitar l’admiració, i una alegria expansiva i gratuïta que no es pot contindre. Com deia el profeta Jeremies, esta experiència és el foc ardent de la seua presència activa en el nostre cor que ens impulsa a la missió, encara que a vegades comporte sacrificis i incomprensions (cf. 20,7-9). L’amor sempre està en moviment i ens posa en moviment per a compartir l’anunci més bonic i esperançador. «Hem trobat el Messies» (Jo 1,41).

Amb Jesús hem vist, sentit i palpat que les coses poden ser diferents. Ell va inaugurar, ja per a hui, els temps venidors recordant-nos una característica essencial del nostre ser humans, tantes vegades oblidada: «Hem estat fets per a la plenitud que només s’aconseguix en l’amor» (carta enc. Fratelli tutti, 68). Temps nous que susciten una fe capaç d’impulsar iniciatives i de forjar comunitats a partir d’hòmens i dones que aprenen a fer-se càrrec de la fragilitat pròpia i dels altres, promovent la fraternitat i l’amistat social (cf. ibíd, 67). La comunitat eclesial mostra la seua bellesa cada vegada que recorda amb gratitud que el Senyor ens va estimar abans (cf. 1Jo 4,19). Aquella «predilecció amorosa del Senyor ens sorprén, i l’admiració —per la seua naturalesa mateixa— no podem posseir-la per nosaltres mateixos ni imposar-la. […] Només així pot florir el miracle de la gratuïtat, el seu do gratuït. Tampoc el fervor missioner pot obtenir-se a conseqüència d’un raonament o d’un càlcul. Posar-se en “estat de missió” és un efecte de l’agraïment» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 maig 2020).

Malgrat això, els temps no eren fàcils; els primers cristians van començar la seua vida de fe en un ambient hostil i complicat. Històries de postergacions i tancaments s’entrecreuaven amb resistències internes i externes que semblaven contradir i fins i tot negar allò que havien vist i sentit; però això, lluny de ser una dificultat o obstacle que els portaraa replegar-se o abstreure’s, els va impulsar a transformar tots els inconvenients, contradiccions i dificultats en una oportunitat per a la missió. Els límits i impediments es van convertir també en un lloc privilegiat per a ungir-ho tot i a tots amb l’Esperit del Senyor. Res ni ningú podia quedar alié a aquell anunci alliberador.

Tenim el testimoni viu de tot això en els Fets dels Apòstols, llibre de capçalera dels deixebles missioners. És el llibre que recull com el perfum de l’Evangeli va anar calant al seu pas i suscitant l’alegria que només l’Esperit ens pot regalar. El llibre dels Fets dels Apòstols ens ensenya a viure les proves abraçant-nos a Crist, per a madurar la «convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig de fracassos aparents» i la certesa que «qui s’oferix i entrega a Déu per amor segurament serà fecund» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 279).

Així també nosaltres: tampoc és fàcil el moment actual de la nostra història. La situació de la pandèmia va evidenciar i va amplificar el dolor, la soledat, la pobresa i les injustícies que ja molts patien i va posar al descobert les nostres falses seguretats i les fragmentacions i polaritzacions que silenciosament ens ferixen. Els més fràgils i vulnerables van experimentar encara més la seua vulnerabilitat i fragilitat. Hem experimentat el desànim, el desencant, el cansament, i fins i tot l’amargura conformista i desesperançadora va poder apoderar-se de les nostres mirades. Però nosaltres «no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5). Per això sentim ressonar en les nostres comunitats i llars la Paraula de vida que es fa ressò en els nostres cors i ens diu: «No està ací: ha ressuscitat!» (Lc 24,6); Paraula d’esperança que trenca qualsevol determinisme i, per a aquells que es deixen tocar, regala la llibertat i l’audàcia necessàries per a alçar-se i buscar creativament totes les maneres possibles de viure la compassió, aquell «sacramental» de la proximitat de Déu amb nosaltres que no abandona ningú a la vora del camí. En este temps de pandèmia, davant la temptació d’emmascarar i justificar la indiferència i l’apatia en nom del sa distanciament social, urgix la missió de la compassió capaç de fer de la distància necessària un lloc d’encontre, de cura i de promoció. «El que hem vist i sentit» (Fets 4,20), la misericòrdia amb què hem estat tractats, es transforma en el punt de referència i de credibilitat que ens permet recuperar la passió compartida per a crear «una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (carta enc. Fratelli tutti, 36). És la seua Paraula la que quotidianament ens redimix i ens salva de les excuses que porten a tancar-nos en el més vil dels escepticismes: «res no importa, res no canviarà». I davant de la pregunta: «¿Per què m’he de privar de les meues seguretats, comoditats i plaers si no veuré cap resultat important?», la resposta és sempre la mateixa: «Jesucrist ha triomfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist viu verdaderament» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 275) i ens vol també vius, fraterns i capaços d’hostatjar i compartir esta esperança. En el context actual urgixen missioners d’esperança que, ungits pel Senyor, siguen capaços de recordar profèticament que ningú no se salva per ell mateix.

Igual que els apòstols i que els primers cristians, també nosaltres diem amb totes les nostres forces: «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20). Tot allò que hem rebut, tot allò que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres. Com els apòstols que han vist, sentit i tocat la salvació de Jesús (cf. 1Jo 1,1-4), així nosaltres hui podem palpar la carn sofrent i gloriosa de Crist en la història de cada dia i animar-nos a compartir amb tots un destí d’esperança, aquella nota indiscutible que naix de saber-nos acompanyats pel Senyor. Els cristians no podem reservar el Senyor per a nosaltres mateixos: la missió evangelitzadora de l’Església expressa la seua implicació total i pública en la transformació del món i en la custòdia de la creació.

Una invitació a cada u de nosaltres

El lema de la Jornada Mundial de les Missions d’enguany, «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Fets 4,20), és una invitació a cada u de nosaltres a «fer-nos càrrec» i fer conéixer allò que tenim en el cor. Esta missió és i ha estat sempre la identitat de l’Església: «Ella existix per a evangelitzar» (sant Pau VI, exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 14). La nostra vida de fe es debilita, perd profecia i capacitat d’admiració i gratitud en l’aïllament personal o tancant-se en petits grups; per la seua dinàmica mateixa exigix una creixent obertura capaç d’arribar i abraçar a tothom. Els primers cristians, lluny de ser seduïts per a recloure’s en una elit, van ser atrets pel Senyor i per la vida nova que oferia pera anar entre la gent i testimoniar allò que havien vist i sentit: el Regne de Déu està prop. Ho van fer amb la generositat, la gratitud i la noblesa pròpies d’aquells que sembren sabent que uns altres menjaran el fruit de la seua entrega i sacrifici. Per això m’agrada pensar que «fins i tot els més dèbils, limitats i ferits poden ser missioners a la seua manera, perquè sempre s’ha de permetre que el bé es comunique, encara que convisca amb moltes fragilitats» (exhort, ap. postsin. Christus vivit, 239).

En la Jornada Mundial de les Missions, que se celebra cada any el penúltim diumenge d’octubre, recordem de manera agraïda totes aquelles persones que, amb el seu testimoniatge de vida, ens ajuden a renovar el nostre compromís baptismal de ser apòstols generosos i alegres de l’Evangeli. Recordem especialment els qui van ser capaços de posar-se en camí, deixar la seua terra i les seues llars per tal que l’Evangeli puga aconseguir sense demores i sense pors eixos racons de pobles i ciutats on moltes vides es troben assedegades de benedicció.

Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents i a demanar amb insistència «a l’amo […] que envie segadors als seus sembrats» (Lc 10,2), perquè som conscients que la vocació a la missió no és una cosa del passat o un record romàntic d’altres temps. Hui Jesús necessita cors que siguen capaços de viure la seua vocació com una verdadera història d’amor, que els faça sortir a les perifèries del món i convertir-se en missatgers i instruments de compassió. I és una crida que ell ens fa a tots, encara que no de la mateixa manera. Recordem que hi ha perifèries que estan prop de nosaltres, al centre d’una ciutat, o en la nostra família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. Sempre, però especialment en estos temps de pandèmia, és important ampliar la capacitat quotidiana d’eixamplar els nostres cercles, d’arribar a aquells que de manera espontània no els sentiríem part del «nostre món d’interessos», encara que estiguen prop de nosaltres (cf. carta enc. Fratelli tutti, 97). Viure la missió és aventurar-se a desenvolupar els mateixos sentiments de Crist Jesús i creure amb ell que qui estàal meu costat també és el meu germà i la meua germana. Que el seu amor de compassió desperte també en el nostre cor i ens torne a tots deixebles missioners.

Que Maria, la primera deixebla missionera, faça créixer en tots els batejats el desig de ser sal i llum a les nostres terres (cf. Mt 5,13-14).

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2021, solemnitat de l’Epifania del Senyor.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Pregària universal de Climent de Roma

De la carta de sant Climent [o Clement] primer, papa, als cristians de Corint

Acció de gràcies i petició del poble cristià

Amb oració i amb súplica constants, demanarem al Creador de totes les coses que guarde íntegre per tot el món el nombre comptat dels seus escollits per mitjà del seu Fill estimat, Jesucrist, pel qual ens va cridar de les tenebres a la llum, de la ignorància al coneixement de la glòria del seu nom.

Senyor, posem la nostra esperança en el vostre nom,

principi de vida de tota criatura.

Vau obrir els ulls del nostre cor

perquè vos coneguérem a vós,

l’únic altíssim en el cel,

el sant entre els sants,

que derroqueu els poderosos del soli,

que desfeu els plans de les nacions,

que exalceu els humils

i disperseu els hòmens de cor altiu.

Vós enriquiu, vós empobriu,

vós preneu i doneu la vida.

Vós sou el benefactor dels esperits

i el Déu de tota carn;

mireu els abismes

i observeu les obres dels hòmens.

Vós ajudeu els qui es troben en perill,

salveu els qui es desesperen,

creador i guardià de tot esperit.

Multipliqueu les nacions sobre la terra

i de totes elles trieu els qui vos estimen;

ho feu per mitjà de Jesucrist, el vostre Fill estimat,

que ens ha ensenyat, ens ha santificat i ens ha honorat.

Vos preguem, Senyor,

que sigueu la nostra ajuda i la nostra protecció.

Salveu els nostres atribulats;

compadiu-vos dels humils,

alceu els qui han caigut,

mostreu-vos als necessitats,

cureu els dèbils,

adreceu els esgarriats del vostre poble,

assacieu els famolencs,

allibereu els nostres presoners,

enfortiu els flacs,

consoleu els pusil·lànimes.

Que sàpien tots els pobles

que vós sou l’únic Déu,

que Jesucrist és el vostre Fill,

i que nosaltres som el vostre poble,

el ramat que vós mateix guieu.

Vós heu manifestat per les vostres obres

l’ordenació perdurable del món;

vós, Senyor, heu creat la terra;

vós que sou fidel de generació en generació,

just en els vostres judicis,

admirable en la vostra força i magnificència,

savi quan creàreu

i provident quan sosteniu la creació.

Vós sou bo en les coses visibles,

sou fidel als qui confien en vós,

sou benigne i misericordiós.

Perdoneu les nostres iniquitats i injustícies,

les nostres faltes i negligències.
No compteu els pecats dels vostres servents i les vostres serventes;

ben al contrari, renteu-nos amb la nitidesa de la vostra veritat;

guieu els nostres passos perquè caminem en pietat, justícia i simplicitat de cor,

i fem el que és bo i plaent a vós i als qui ens governen.

Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada,

per a fer-nos gaudir del bé en pau,

per tal que ens protegisca la vostra mà poderosa,

i el vostre braç excels ens aparte de tot pecat;

allibereu-nos dels qui ens volen mal sense raó.

Doneu-nos pau i concòrdia,

a nosaltres i als qui viuen sobre la terra,

tal com la vau donar als nostres pares

que piadosament vos invocaren amb fe i amb veritat.

(Climent de Roma: Carta als cristians de Corint [Κλήμεντος πρὸς Κορινθίους], LIX-LX; versió valenciana de F. Xavier Martí)

(Es llig en l'Ofici de lectura de les Témpores d'acció de gràcies i de petició, que se celebren el 5 d'octubre)

Sant Agustí i Pentecosta

Avel·lí Flors i Bonet 

La memòria de Sant Agustí se celebra el 28 d'agost, al cor de les vacances d'estiu i, per això, passa una miqueta desapercebuda. Nosaltres en volem fer un record agraït perquè sant Agustí tenia especial predilecció per la Pentecosta. A Pentecosta, com sabem, l'Esperit sant va parlar a cada un dels presents a la festa en la seua pròpia llengua. Se n'han conservat uns quants sermons que n'expliquen el sentit.

Sant Agustí es pregunta com és que, en el seu temps (principis del segle V), ja no hi havia el do de llengües que es manifestà el dia de Pentecosta a Jerusalem, als inicis de la predicació apostòlica. I es respon a ell mateix: "Perquè allò que, en un principi, era un fet extraordinari, amb el pas del temps s'ha convertit en una realitat perquè l'Església Universal d'ara ja parla les llengües de tots els pobles". Pentecosta és així com la festa de la diversitat. L'Esperit fa seues totes les modalitats de les cultures humanes que ell, purificant-les, eleva i santifica.

I ell, que era un gramàtic i orador enamorat de la llengua llatina (que va sentir certa repel·lència per la poca qualitat de les versions llatines dels llibres sagrats), acaba acceptant, en els seus sermons, fins i tot les incorreccions de la llengua del seu poble. Més encara, acabà menystenint la bona gramàtica llatina perquè, solia dir, "és preferible que el poble ens entenga encara que els gramàtics ens reprenguen". 

Fonts: Missa d'Onze, 6 (2009) i 17 (2010). 

---

Article relacionat:

• Avel·lí Flors i Bonet: Pentecosta, llengua i Església (2018)

L'art de viure

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

Quan les nostres paraules i sabers ja no servixen per a entendre la realitat, i els esquemes del passat no permeten relacionar-nos amb el nostre futur, resulta urgent buscar vies alternatives per a explorar la veritat, la bellesa, la bondat i la justícia. En el camí recorregut hem aprés que la raó sense cor porta a l'abisme, que l'autonomia sense comunitat porta a l'autodestrucció, que l'amor sense passió és inhumà. L'orfandat de la raó, de l'autonomia i de l'amor configura actualment el nou territori de l'art.

Vivim alhora la duresa d'un desert, que només oferix fràgils senyals en situació de comiat; i la immensitat d'un oceà que ens dissol en una realitat misteriosa i infinita, plena d'estímuls i de vida. «La del desert i la de l'oceà són les dos grans metàfores, irreconciliables entre si, de la condició humana», afirma Josep M. Esquirol en La resistència íntima (2015). En el desert es viu el silenci, es patix l'explosió nihilista i es busca protecció; en l'oceà, per contra, es gaudix la immensitat, que, com diu Pascal, a vegades ens calma i unes altres ens espanta, s'experimenta la totalitat, que ens desborda, i se sent el murmuri de fons que necessita altres paraules i altres registres.

En este escenari complex fa acte de presència l'art de viure com a lloc on es regeneren els dos sentiments –carència i plenitud‒, les dos experiències –aïllament i comunió‒, les dos brúixoles –silenci i solidaritat. Maldestrament es creu que a mesura que les catàstrofes –deserts– s'han anat instal·lant irreversiblement en les nostres vides no necessitem l'art, fins i tot es pensa que és ridícul invocar-lo davant de la magnitud dels perills que viu la humanitat, quan en realitat, l'art de viure és part de la solució, ja que sempre àmplia el que és possible. És un art que s'expressa en novel·la, poesia, cinema, música, pintura, arquitectura, escultura, però s'alimenta i s'enfortix en l'art de viure.

¿Què és l'art de viure? És, en primer lloc, una ampliació dels contorns de l'ànima humana, que anima tot ofici, il·lumina tota ciència i orienta tota política. Reacciona davant de la dictadura de les necessitats que imposa què necessitem i com ho satisfem. El gran dictador és el capital, que crea la necessitat de canviar de cotxe cada cinc anys, de viatjar cada any, d'acumular sabates, de disposar de somnífers i ansiolítics. L'obsessió per l'èxit, el rendiment i l'eficàcia ens roba l'art de viureles víctimes del qual són la gratuïtat, la donació i la contemplació. La set de possessió i de consum oculta les nostres aspiracions verdaderes i els nostres problemes verdaders. Com més ens envaïx i ens oprimix la lògica de la possessió, major és la necessitat de pau interior, relaxació, reflexió, busca d'una altra vida. Les nostres aspiracions sempre estan més enllà de nosaltres i dels nostres cossos. I així construïm el paradís, l'alliberament, el futur, el benestar, la globalització, la seguretat, la pàtria... Alguns eren somnis de rics per a rics, satisfets per a satisfets. I es va alçar una veu en el desert que clamava per un somni oceànic: el paradís no seria pensat ni imaginat pels poderosos sinó pels famolencs, els descartats, els pacífics als qui va anomenar benaurats.

L'art de viure, així mateix, regenera la dimensió intel·lectual perquè no obeïsca a la raó freda i calculadora sinó que camine sota la raó i la passió; necessita, com suggerix Edgar Morin en La via para el futuro de la humanidad (2011), de la meditació en el sentit occidental de reflexió profunda i serena, i en el sentit oriental de despullament interior i oblit de si mateix per a retrobar-se millor; és una raó que necessita la temprança del desert i els excessos de l'oceà, així com l'amabilitat i l'empatia, que penetra en els sentiments dels altres, necessita la raó de l'altre que es descobrix en el diàleg amb les persones que compartixen la nostra vida quotidiana, començant pels nostres veïns i prosseguint pels que neguen la nostra raó. Implica negar-se a reduir una realitat complexa a un sol dels seus elements. Reduir el proïsme a la seua ètnia, la seua raça, la seua religió, els seus errors, les seues culpes i el seu pitjor comportament ens encega sobre el que és ell i sobre nosaltres mateixos.

L'art de viure recupera la dimensió estètica que ens connecta amb el millor de nosaltres mateixos i amb els altres; ens proporciona l'ocasió de meravellar-nos amb eixe univers gegantesc i increïble en el qual hem sorgit i en el qual descobrim la menudesa del desert i la grandesa de l'oceà; regenera la nostra consciència de pertinença a la terra mitjançant l'emoció contemplativa de paisatges, mars, muntanyes, jardins. Però sobretot regenera la relació amb el nostre cos. La relaxació, les atencions, l'amistat, la bellesa, l'estima, l'afecte són components essencials de la corporalitat; no hi ha vida humana sense erotisme i sense sentiments; es pot reprimir, posposar, anul·lar o sacrificar la sexualitat –com a procreació i reproducció‒ per causes humanitàries, religioses, ascètiques o ideològiques, però no es pot renunciar a l'erotisme sense deixar de ser humans; una existència corporal és en si mateixa eròtica. I, com assenyala Octavio Paz en La llama doble, «el erotismo es ante todo y sobre todo sed de otredad». Recuperem el plaer de la mirada, l'oïda, l'olfacte, el tacte i el gust, en els objectes, en la decoració de la casa, en la qualitat artística del temple.

L'art de viure ha de regenerar la dimensió lúdica mitjançant la diversió, que com suggeria Pascal ens distrau i desvia del nostre destí mortal, propi del desert. Però eixes mateixes diversions ens proporcionen, també, el sentiment oceànic, que són portadores de plenitud humana, i no solament de desviació de l'essencial. Eixa altra faceta de la diversió, que porta en si l'art de viure, brolla per tot arreu i aspira a viure-la d'una altra forma i buscar a palpes la poesia de la vida. En este sentit, la poesia és un article de primera necessitat. Viure poèticament comporta innombrables felicitats fetes de comunions, admiracions, alegries i èxtasis. Viure poèticament és evitar l'estrés que provoquen les presses i les precipitacions, recuperar els nostres ritmes vitals i anar més a poc a poc. Es tracta de «viure la vida en compte de córrer darrere d'ella» i tindre la capacitat de riure's d'un mateix, i la llibertat de «fer el pallasso».

Obrir i tancar el dia recitant salms –pura poesia‒ i celebrar la memòria de Jesús –relats, doxologia i cants‒ és viure poèticament. I no puc imaginar els dies instal·lats en la impotència, ja que la poesia és sempre aventura d'absolut, que florix en l'amor, en l'amistat, en la comunió.

Publicat en Cresol, 149 (2019, març-abril), pp. 16 i 17.