F. Xavier Martí
L’anyell de Déu (agnus Dei) és Jesucrist. Crist és l’anyell pasqual que ha estat immolat (cfr. 1Cor 5,7). L’anyell que es sacrificava en el temps de la pasqua jueva és typos de Crist, anyell de la nova Pasqua. L’anticipa el profeta Isaïes: «Com els anyells portats a matar o les ovelles mentres les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca» (Is 53,7).
És Joan Baptista qui, en vore Jesús, proclama: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món», segons l’evangeli de Joan (Jo 1,29). És, per tant, ací on es troba l’origen d’esta invocació que forma part de la litúrgia eucarística des del segle VII. Es proclama o es canta després de la pregària Ad pacem i abans de la comunió, mentre es fa la fracció del pa. També es diu al final de les lletanies dels sants o del rosari.
En valencià és qüestió si agnus s’ha de traduir per ‘anyell’ o per ‘corder’. El diminitiu d’agnus és agnellus, i este és l’ètim d’anyell. L’etimologia d’anyell no té a vore amb ‘any', encara que el seu primer significat siga «cria de l’ovella que no passa de l’any». 'Corder' és sinònim d’anyell, però es pot confondre amb 'cordeller', persona que fa cordes o en ven. A Castelló de la Plana hi ha una plaça que s’anomena Hort dels Corders, i fa referència als antics cordellers de la ciutat. Altres sinònims són: xai, be, marrec, anyí i borrec.
El corder o cabrit que sacrificaven els hebreus havia de ser d’un any; per això, cal traduir agnus per ‘anyell’, ‘corder’ o altres sinònims. En el missal en castellà empren ‘cordero’ i no ‘añojo’, que té un ètim semblant a anyell (agnuculus, diminutiu d’agnus); i deu ser perquè hi ha una tradició literària que prefereix el mot ‘cordero’.
En valencià, com podem observar en la versió de Guillem Anglés, es traduïx des de ben antic per ‘anyell’. Els escriptors valencians de tema religiós empren el mot 'anyell' per a referir-se a l’anyell pasqual: traducció de Bernat Oliver, Vicent Ferrer en els sermons, l’obra de Fenollar-Martines, Isabel de Villena, etc.. Es recupera la paraula en sentit genèric en la Renaixença. Xavier Casp també l’empra en el sentit bíblic en la seua poesia. També el preferix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió de textos religiosos. És cert que s’ha perdut en el valencià popular, però el «Corder de Déu» provoca somriures entre els fidels cristians i també entre els no cristians.
Guillem ANGLÉS: "Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon", dins Expositio de Ordine Misse, Ms. 169 de l’Arxiu Capitular de la Seu de València (entre 1345 i 1368), pp. 175-175 i 178.
Anyell de Déu, qui tols o perdonas los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.
Anyell de Déu, qui tols o perdones los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.
Anyell de Déu, qui tols los peccats dels hòmens del món, dona'ns per totstemps pau.
Constructio:
Constructio:
[...]
Constructio:
Agnus, sive Agne o Ayel, Dei, de Déu, qui, lo qual, tollis, tols o perdones, peccata, los peccats, mundi, del món, ço és, dels hòmens del món, miserere nobis, mercé hajes a nosaltres. Agnus Dei, etc., eodem modo construe. Agnus Dei, etc., dona nobis pacem, dona a nosaltres pau. Vel sic respice.
[...]Constructio:
[...]
Agnus Dei, o Anyel de Déu, qui, lo qual en la ara de la creu coneguist lo Pare, miserere nobis, hajes mercé de nós; o Anyel de Déu, qui estant en la creu coneguist la Mare, miserere nobis, ajes mercé de nós; Anyel de Déu piedós, qui reemist lo món e Tu mateix offerist per nós a Déu lo Pare, dona nobis pacem, dona a nós pau. On emperamor d’açò, car Déus no dona pau sinó a aquells dels quals ha mercé, per tal diu dues vegades abans: “miserere nobis”, hajes mercé de nós, et en la darrera: “dona nobis pacem”, dona a nós pau.
En les misses verament de deffunts diem dues vegades: “dona eis requiem”, e la terça vegada diem “sempiternam”. Primerament lo prevere, desigant que les ànimes qui són en purgatori hajen repòs, prega et diu: Agnus Dei, etc., dona. Tu dona, eis, a aquells, [f. 125] requiem, repòs, ço és a dir, Tu, Ayel de Déu, qui per nós has escampada la tua Sanch, desliura les ànimes d’aquells qui són en purgatori. Secundo: Agnus Dei, etc., dona eis requiem, ço és a dir, Ayel de Déu, dóna a les ànimes d’aquells qui són en purgatori la tua benaventurada glòria. Tercio: Agnus Dei, etc., dona eis requiem sempiternam, ço és: Ayel de Déu, dona als còssors d’aquells la tua glòria, axí que en ànima et en cors sien desliurats de les penes en què són et en Tu eternalment hajen repòs.
Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).
Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, p. 316. (Invocacions a la víctima) El sacerdot diu per tres vegades, colpejant-se el pit, allò que digué Sant Joan Baptista, des de la ribera del Jordà, quan viu a Jesús: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-nos la pau. En les misses de Réquiem es diu: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs sempitern. | Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, p. 604. Mentrestant es canta o es recita Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món, doneu-nos la pau. Aquestes invocacions es poden repetir diverses vegades, si la fracció del pa s'allarga. La darrera vegada es diu:doneu-nos la pau. (Oracional valencià, pp. 81-82). | Ordinari de la missa en llengua valenciana, Amunt el cor, Valéncia 1978, p. 90. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, dona’ns la pau. Estes invocacions poden repetir-se més voltes si la fracció del pa s’allarga. Aixina i tot, l’última volta se diu: dona’ns la pau. |
