Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXX Jornada Mundial del Malalt

Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXX Jornada Mundial del Malalt

(11 de febrer de 2022)

«Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).

Estar al costat dels qui patixen en un camí de caritat

Benvolguts germans i germanes,

Fa trenta anys, sant Joan Pau II va instituir la Jornada Mundial del Malalt per a sensibilitzar el Poble de Déu, les institucions sanitàries catòliques i la societat civil sobre la necessitat d'assistir els malalts i els qui els cuiden.[1]

Estem agraïts al Senyor pel camí realitzat en les Esglésies locals d'arreu del món durant estos anys. S'ha avançat bastant, però encara queda molt camí per recórrer per a garantir a totes les persones malaltes, principalment en els llocs i en les situacions d'una pobresa i exclusió més gran, l'atenció sanitària que necessiten, així com l'acompanyament pastoral per tal que puguen viure el temps de la malaltia units a Crist crucificat i ressuscitat. Que la XXX Jornada Mundial del Malalt —la celebració conclusiva de la qual no tindrà lloc a Arequipa, al Perú, a causa de la pandèmia, sinó a la Basílica de Sant Pere al Vaticà— puga ajudar-nos a créixer en el servici i en la proximitat a les persones malaltes i a les seues famílies.

1. Misericordiosos com el Pare

El tema escollit per a esta trentena Jornada, «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36), ens fa tornar la mirada cap a Déu «ric en misericòrdia» (Ef 2,4), que sempre mira els seus fills amb amor de pare, fins i tot quan estos s'allunyen d'Ell. De fet, la misericòrdia és el nom de Déu per excel·lència, que manifesta la seua naturalesa, no com un sentiment ocasional, sinó com a força present en tot el que Ell realitza. És força i tendresa alhora. Per això, podem afirmar amb sorpresa i gratitud que la misericòrdia de Déu té en si mateixa tant la dimensió de la paternitat com la de la maternitat (cf. Is 49,15), perquè Ell ens cuida amb la força d'un pare i amb la tendresa d'una mare, sempre disposat a donar-nos nova vida en l'Esperit Sant.

2. Jesús, misericòrdia del Pare

El testimoni suprem de l'amor misericordiós del Pare als malalts és el seu Fill unigènit. ¡Quantes vegades els Evangelis ens narren les trobades de Jesús amb persones que patixen diverses malalties! Ell «anava per tot Galilea, ensenyant en les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i curant entre la gent totes les malalties.» (Mt 4,23). Podem preguntar-nos: ¿per què esta atenció particular de Jesús vers els malalts, fins a tal punt que es convertix també en l'obra principal de la missió dels apòstols, enviats pel Mestre a anunciar l'Evangeli i a curar els malalts? (cf. Lc 9,2).

Un pensador del segle XX ens suggerix una motivació: «El dolor aïlla completament i és d'este aïllament absolut d’on sorgix la crida a l'altre, la invocació a l'altre».[2] Quan una persona experimenta en la seua pròpia carn la fragilitat i el patiment a causa de la malaltia, també el seu cor s'entristix, la por creix, els interrogants es multipliquen; trobar la resposta a la pregunta sobre el sentit de tot el que passa és cada vegada més urgent. ¿Com no recordar els nombrosos malalts que, durant este temps de pandèmia, han viscut en la solitud d'una unitat de cures intensives l'última etapa de la seua existència atesos, sens dubte, per agents sanitaris generosos, però lluny dels seus éssers estimats i de les persones més importants de la seua vida terrenal? Heus ací, doncs, la importància de comptar amb la presència de testimonis de la caritat de Déu que escampen sobre les ferides dels malalts l'oli de la consolació i el vi de l'esperança, seguint l'exemple de Jesús, misericòrdia del Pare.[3]

3. Tocar la carn sofrent de Crist

La invitació de Jesús a ser misericordiosos com el Pare adquirix un significat particular per als agents sanitaris. Pense en els metges, els infermers, els tècnics de laboratori, en el personal encarregat d'assistir i cuidar els malalts, així com en els nombrosos voluntaris que donen un temps preciós als qui patixen. Benvolguts agents sanitaris, el vostre servici al costat dels malalts, realitzat amb amor i competència, transcendix els límits de la professió per a convertir-se en una missió. Les vostres mans, que toquen la carn sofrent de Crist, poden ser signe de les mans misericordioses del Pare. Sigueu conscients de la gran dignitat de la vostra professió, com també de la responsabilitat que esta comporta.

Beneïm el Senyor pels progressos que la ciència mèdica ha realitzat, sobretot en estos últims temps. Les noves tecnologies han permés desenvolupar tractaments que són molt beneficiosos per a les persones malaltes; la investigació continua aportant la seua valuosa contribució per tal d'erradicar malalties antigues i noves; la medicina de rehabilitació ha desenvolupat significativament els seus coneiximents i competències. Tot això, però, no ens ha de fer oblidar la singularitat de cada persona malalta, amb la seua dignitat i les seues debilitats.[4] El malalt és sempre més important que la seua malaltia i, per això, cada enfocament terapèutic no pot prescindir d'escoltar el pacient, la seua història, les seues angoixes i les seues pors. Fins i tot quan no és possible curar, sempre és possible cuidar, sempre és possible consolar, sempre és possible fer sentir una proximitat que mostra interés per la persona abans que per la seua patologia. Per això espere que la formació professional capacite els agents sanitaris per a saber escoltar i relacionar-se amb el malalt.

4. Els centres d'assistència sanitària, cases de misericòrdia

La Jornada Mundial del Malalt també és una ocasió propícia per a centrar la nostra atenció en els centres d'assistència sanitària. Al llarg dels segles, la misericòrdia cap als malalts ha portat la comunitat cristiana a obrir innombrables «hostals del bon samarità», per tal d'acollir i curar malalts de tota mena, sobretot aquells que no trobaven resposta a les seues necessitats sanitàries, a causa de la pobresa o l'exclusió social, o per les dificultats a l'hora de tractar certes patologies. En estes situacions són sobretot els infants, la gent gran i les persones més fràgils els qui patixen les pitjors conseqüències. Molts missioners, misericordiosos com el Pare, van acompanyar l'anunci de l'Evangeli amb la construcció d'hospitals, dispensaris i centres de salut. Són obres valuoses mitjançant les quals la caritat cristiana ha pres forma i l'amor de Crist, testimoniat pels seus deixebles, s'ha tornat més creïble. Pense sobretot en els habitants de les zones més pobres del planeta, on a vegades cal recórrer llargues distàncies per a trobar centres d'assistència sanitària que, a pesar que compten amb recursos limitats, oferixen tot el que tenen a la seua disposició. Encara hi ha un llarg camí per recórrer i en alguns països rebre un tractament adequat continua sent un luxe. Ho demostra, per exemple, la manca de disponibilitat de vacunes contra el virus de la covid-19 en els països més pobres; però encara més la manca de tractaments per a patologies que requerixen medicaments molt més senzills.

En este context, desitge reafirmar la importància de les institucions sanitàries catòliques: són un tresor preciós que cal custodiar i sostenir; la seua presència ha caracteritzat la història de l'Església per la seua proximitat als malalts més pobres i a les situacions més oblidades.[5] ¡Quants fundadors de famílies religioses han sabut escoltar el crit de germans i germanes que no disposaven d'accés als tractaments sanitaris o que no estaven ben atesos i s'han entregat al seu servici! Encara hui dia, fins i tot als països més desenvolupats, la seua presència és una benedicció, perquè sempre poden oferir, a més de la curació del cos amb tota la perícia necessària, també aquella caritat gràcies a la qual els malalts i els seus familiars ocupen un lloc central. En una època en què la cultura del rebuig està molt difosa i a la vida no sempre se li reconeix la dignitat de ser acollida i viscuda, estes estructures, com cases de la misericòrdia, poden ser un exemple en la protecció i la cura de tota existència, fins i tot de la més fràgil, des de la seua concepció fins al seu final natural.

5. La misericòrdia pastoral: presència i proximitat

Al llarg d'estos trenta anys el servici indispensable que realitza la pastoral de la salut s'ha reconegut cada vegada més. Si la pitjor discriminació que patixen els pobres —i els malalts són pobres en salut— és la manca d'atenció espiritual, no podem deixar d'oferir-los la proximitat de Déu, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels sagraments i la proposta d'un camí de creiximent i maduresa en la fe.[6] En este sentit, voldria recordar que la proximitat als malalts i la seua atenció pastoral no només és una tasca d'alguns ministres específicament dedicats a això; visitar els malalts és una invitació que Crist fa a tots els seus deixebles. ¡Quants malalts i quantes persones grans viuen a sa casa i esperen una visita! El ministeri de la consolació és responsabilitat de tot batejat, conscient de la paraula de Jesús: «Estava malalt i em vau visitar» (Mt 25,36).

Benvolguts germans i germanes, encomane tots els malalts i les seues famílies a la intercessió de Maria, Salut dels malalts. Que units a Crist, que porta sobre si mateix el dolor del món, puguen trobar sentit, consol i confiança. Pregue per tots els agents sanitaris perquè, plens de misericòrdia, oferisquen als pacients, a més de les cures adequades, la seua proximitat fraterna.

Impartisc a tothom amb afecte la Benedicció Apostòlica.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de desembre de 2021, Memòria de la Benaurada Mare de Déu Maria de Loreto.

FRANCESC

[1] Cf. Carta al cardenal Fiorenzo Angelini, president del Pontifici Consell per a la Pastoral dels Agents Sanitaris, amb motiu de la institució de la Jornada Mundial del Malalt (13 de maig de 1992).

[2] E. Lévinas, «Une éthique de la souffrance», a Souffrances. Corps et âme, épreuves partagées, J.-M. von Kaenel edit., Autrement, París 1994, pp. 133-135.

[3] Cf. Missal Romà, Prefaci Comú VIII, Jesús, bon samarità.

[4] Cf. Discurs a la Federació Nacional dels Col·legis de Metges i Cirurgians Dentals (20 de setembre de 2019).

[5] Cf. Àngelus des del Policlínic «Gemelli» de Roma (11 de juliol de 2021). [6] Cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 200.

Unes bodes a Canà de Galilea

Papa Francesc

Àngelus (Plaça de Sant Pere. Diumenge, 20 de gener de 2019)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Diumenge passat, amb la festa del Baptisme del Senyor, vam començar el camí del temps litúrgic anomenat «ordinari»: el temps per a seguir a Jesús en la seua vida pública, en la missió per la qual el Pare el va enviar al món. En l'Evangeli de hui (cf. Jo 2, 1-11) trobem el relat del primer dels miracles de Jesús. El primer d'estos signes miraculosos té lloc al llogaret de Canà, a Galilea, durant la festa d'un casament. No és casual que al començament de la vida pública de Jesús hi haja una cerimònia nupcial, perquè en ell Déu s'ha casat amb la humanitat: esta és la bona notícia, encara que els que l'han convidat encara no saben que a la seua taula està assentat el Fill de Déu i que el verdader nóvio és ell. De fet, tot el misteri del símbol de Canà es basa en la presència d'este espòs diví, Jesús, que comença a revelar-se. Jesús es manifesta com l'espòs del poble de Déu, anunciat pels profetes, i ens revela la profunditat de la relació que ens unix a ell: és una nova Aliança d'amor.

En el context de l'Aliança, es comprén plenament el significat del símbol del vi, que està en el centre d'este miracle. Just quan la festa està en el seu apogeu, el vi s'acaba; la Mare de Déu s'adona i li diu a Jesús: «No tenen vi» (v. 3). ¡Perquè hauria sigut lleig seguir la festa amb aigua! Un paperot per a eixa gent. La Mare de Déu s'adona i com que és mare, va immediatament a on Jesús. Les escriptures, especialment els Profetes, indicaven el vi com un element típic del banquet messiànic (cf. Amós 9, 13-14; Joel 2, 24; Isaïes 25, 6). L'aigua és necessària per a viure, però el vi expressa l'abundància del banquet i l'alegria de la festa. Una festa sense vi? No sé... Transformant en vi l'aigua de l'àmfora que s'usa «per a les purificacions dels jueus» (v. 6) —era el costum: abans d'entrar a la casa, purificar-se—, Jesús oferix un símbol eloqüent: transforma la Llei de Moisés en Evangeli, portador d'alegria.

I després, vegem a Maria: les paraules que Maria dirigix als servents venen a coronar el marc conjugal de Canà: «Feu tot allò que ell vos diga» (v. 5). També hui la Mare de Déu ens diu a tots: «Feu tot allò que ell vos diga». Estes paraules són una valuosa herència que la nostra Mare ens ha deixat. I els servidors obeïxen a Canà. «Els diu Jesús: "Ompliu d'aigua eixes gerres". I les van omplir fins a dalt. "Ara traeu-ne i porteu-ne al majordom.". Ells li'n van portar» (vv. 7-8). En este matrimoni, realment s'estipula una Nova Aliança i la nova missió es confia als servents del Senyor, és a dir, a tota l'Església: «Feu tot allò que ell vos diga». Servir el Senyor significa escoltar i posar en pràctica la seua paraula. És la recomanació simple i essencial de la Mare de Jesús, és el programa de vida del cristià.

M'agradaria destacar una experiència que segurament molts de nosaltres hem tingut en la vida. Quan estem en situacions difícils, quan ocorren problemes que no sabem com resoldre, quan sovint sentim ansietat i angoixa, quan ens falta l'alegria, aneu a la Mare de Déu i digueu: «No tenim vi. El vi s'ha acabat: mira com estic, mira el meu cor, mira la meua ànima». Digueu-li-ho a la mare. I anirà a Jesús per a dir: «Mira este, mira esta: no té vi».

I després, tornarà a nosaltres i ens dirà: «Feu tot allò que ell diga». Per a cada u de nosaltres, extraure de la gerra és equivalent a confiar en la Paraula i els Sagraments per a experimentar la gràcia de Déu en la nostra vida. Aleshores nosaltres també, com el mestre de taula que va tastar l'aigua convertida en vi, podem exclamar: «tu has guardat fins ara el vi millor» (v. 10). Jesús sempre ens sorprén. Parlem amb la Mare per a que parle amb el Fill, i Ell ens sorprendrà.

Que ella, la Verge Santa ens ajude a seguir la seua invitació: «Feu tot allò que ell vos diga», per a que pugam obrir-nos plenament a Jesús, reconeixent en la vida de cada dia els senyals de la seua presència vivificant.

Àngelus (Diumenge, 17 de gener de 2016)

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

L'Evangeli d'este diumenge presenta l'esdeveniment prodigiós succeït a Canà, un poble de Galilea, durant la festa d'unes bodes en què també van participar Maria i Jesús, amb els seus primers deixebles (cf. Jo 2, 1-11). La Mare diu al Fill que falta vi i Jesús, després de respondre que encara no ha arribat la seua hora, no obstant això, acull la seua petició i dona als nóvios el millor vi de tota la festa. L'evangelista subratlla que «D'esta manera començà Jesús els seus signes a Canà de Galilea. Així manifestà la seua glòria, i els seus deixebles cregueren en ell» (Jo 2, 11).

Els miracles, per tant, són signes extraordinaris que acompanyen la predicació de la Bona Notícia i tenen la finalitat de suscitar o reforçar la fe en Jesús. En el miracle dut a terme a Canà, podem vore un acte de benevolència per part de Jesús cap als nóvios, un signe de la benedicció de Déu sobre el matrimoni. L'amor entre l'home i la dona és, per tant, una bona manera per a viure l'Evangeli, és a dir, per a dirigir-se amb alegria pel camí de la santedat.

Però el miracle de Canà no té a vore només amb els esposos. Cada persona humana està cridada a trobar al Senyor en la seua vida. La fe cristiana és un do que rebem amb el Baptisme i que ens permet trobar a Déu. La fe travessa temps d'alegria i de dolor, de llum i de foscor, com en tota autèntica experiència d'amor. El relat de la boda de Canà ens convida a redescobrir que Jesús no es presenta a nosaltres com un jutge preparat per a condemnar les nostres culpes, ni com un comandant que ens imposa seguir cegament les seues ordes; es manifesta com a Salvador de la humanitat, com a germà, com el nostre germà major, Fill del Pare: es presenta com Aquell que respon a les esperances i a les promeses d'alegria que habiten en el cor de cada u de nosaltres.

Aleshores podem preguntar-nos: ¿verdaderament conec d'esta manera el Senyor? ¿El sent pròxim a mi, en la meua vida? Li estic responent en l'amplitud d'eixe amor esponsal que Ell em manifesta cada dia, a tots, a cada ser humà? Es tracta d'adonar-se que Jesús ens busca i ens convida a fer-li espai en l'íntim del nostre cor. I en este camí de fe amb Ell no estem sols: hem rebut el do de la Sang de Crist. Les grans àmfores de pedra que Jesús fa emplenar d'aigua per a convertir-les en vi (Jo 2, 7) són signe del pas de l'antiga a la nova aliança: en compte de l'aigua usada per a la purificació ritual, hem rebut la Sang de Jesús, escampada de manera sacramental en l'Eucaristia i de manera cruenta en la Passió i en la Creu. Els Sagraments, que deriven del Misteri pasqual, infonen en nosaltres la força sobrenatural i ens permeten assaborir la misericòrdia infinita de Déu.

Que la Mare de Déu, model de meditació de les paraules i dels gestos del Senyor, ens ajude a redescobrir amb fe la bellesa i la riquesa de l'Eucaristia i dels altres Sagraments, que fan present l'amor fidel de Déu per nosaltres. Així podrem enamorar-nos cada vegada més del Senyor Jesús, el nostre Espòs, i anar al seu encontre amb els llums encesos de la nostra fe alegre, convertint-nos així en els seus testimonis en el món.

Missatge per a la 55a Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

55a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2022

Diàleg entre generacions, educació i treball:

instruments per a construir una pau duradora

 

1. «¡Que bonics són, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau!» (Is 52,7).

Les paraules del profeta Isaïes expressen el consol, el sospir d’alleujament d’un poble exiliat, esgotat per la violència i els abusos, exposat a la indignitat i la mort. El profeta Baruc es preguntava sobre això: «¿Com és, Israel, que vius en un país enemic, que et fas vell en una terra estrangera? ¿Per què et tenen per impur com si fores un cadàver? ¿Per què et posen entre els qui baixen al país dels morts?» (3,10-11). Per a este poble, l’arribada del missatger de la pau significava l’esperança d’un renaiximent de les runes de la història, el començament d’un futur prometedor.

Encara hui, el camí de la pau, que sant Pau VI va anomenar amb el nou nom de desenvolupament integral,[1] roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts hòmens i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada. A pesar dels nombrosos esforços encaminats a un diàleg constructiu entre les nacions, el soroll ensordidor de les guerres i els conflictes s’amplifica, mentre es propaguen malalties de proporcions pandèmiques, s’agreugen els efectes del canvi climàtic i de la degradació del medi ambient, empitjora la tragèdia de la fam i la set, i seguix dominant un model econòmic que es basa més en l’individualisme que en el compartir solidari. Com en el temps dels antics profetes, el clamor dels pobres i de la terra[2] seguix alçant-se hui, implorant justícia i pau.

En cada època, la pau és tant un do que ve del cel com el fruit d’un compromís compartit. Hi ha, en efecte, una “arquitectura” de la pau, en què intervenen les diverses institucions de la societat, i hi ha una “artesania” de la pau que ens involucra a tots.[3] Tothom pot col·laborar en la construcció d’un món més pacífic: partint del propi cor i de les relacions en la família, en la societat i amb el medi ambient, fins a les relacions entre els pobles i entre els Estats.

Ací m’agradaria proposar tres camins per a construir una pau duradora. En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits. En segon lloc, l’educació, com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament. I, finalment, el treball per a una plena realització de la dignitat humana. Ests tres elements són essencials per a «la gestació d’un pacte social»,[4] sense el qual tot projecte de pau és insubstancial.

2. Diàleg entre generacions per a construir la pau

En un món encara tenallat per les urpes de la pandèmia, que ha causat massa problemes, «alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva; però, entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions».[5]

Tot diàleg sincer, encara que no estiga exempt d’una dialèctica justa i positiva, requerix sempre una confiança bàsica entre els interlocutors. Hem de recuperar esta confiança mútua. L’actual crisi sanitària ha augmentat en tots la sensació de solitud i el replegament sobre un mateix. La solitud de les persones grans va acompanyada en els jóvens d’un sentiment d’impotència i de la falta d’una idea comuna de futur. Esta crisi és certament dolorosa. Però també pot fer emergir el millor de les persones. De fet, durant la pandèmia hem vist generosos exemples de compassió, col·laboració i solidaritat arreu del món.

Dialogar significa escoltar-se, confrontar-se, posar-se d’acord i caminar junts. Fomentar tot això entre les generacions significa llaurar la dura i estèril terra del conflicte i l’exclusió per a cultivar-hi les llavors d’una pau duradora i compartida.

Encara que el desenvolupament tecnològic i econòmic haja dividit sovint les generacions, les crisis contemporànies revelen la urgència que s’alien. D’una banda, els jóvens necessiten l’experiència existencial, sapiencial i espiritual de la gent gran; de l’altra, els majors necessita el suport, l’afecte, la creativitat i el dinamisme dels jóvens.

Els grans reptes socials i els processos de construcció de la pau no poden prescindir del diàleg entre els dipositaris de la memòria ―els majors― i els continuadors de la història ―els jóvens―; tampoc poden prescindir de la voluntat de cadascú de nosaltres de donar cabuda a l’altre, de no pretendre ocupar tot l’escenari perseguint els propis interessos immediats com si no hi haguera passat ni futur. La crisi global que vivim ens mostra que l'encontre i el diàleg entre generacions és la força propulsora d’una política sana, que no s’acontenta amb administrar la situació existent «amb pegats o solucions ràpides»,[6] sinó que s’oferix com a forma eminent d’amor a l’altre,[7] a la recerca de projectes compartits i sostenibles.

Si sabem practicar este diàleg intergeneracional enmig de les dificultats, «podrem estar ben arrelats en el present, i des d’ací freqüentar el passat i el futur: freqüentar el passat, per a aprendre de la història i per a curar les ferides que a vegades ens condicionen; freqüentar el futur, per a alimentar l’entusiasme, fer germinar somnis, suscitar profecies, fer florir esperances. D’esta manera, units, podrem aprendre els uns dels altres».[8] Sense arrels, ¿com podrien els arbres créixer i donar fruit?

Només cal pensar en la qüestió de la cura de la nostra casa comuna. De fet, el mateix medi ambient «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent».[9] Per això, hem d’apreciar i encoratjar els nombrosos jóvens que s’esforcen per un món més just i atent a la salvaguarda de la creació, confiada a la nostra cura. Ho fan amb preocupació i entusiasme i, sobretot, amb sentit de responsabilitat davant de l’urgent canvi de rumb[10] que ens imposen les dificultats derivades de la crisi ètica i sòcioambiental actual.[11]

D’altra banda, l’oportunitat de construir junts camins cap a la pau no pot prescindir de l’educació i el treball, llocs i contextos privilegiats per al diàleg intergeneracional. És l’educació la que proporciona la gramàtica per al diàleg entre les generacions, i és en l’experiència del treball on hòmens i dones de diferents generacions es troben ajudant-se mútuament, intercanviant coneiximents, experiències i habilitats per al bé comú.

3. La instrucció i l’educació com a motors de la pau

El pressupost per a la instrucció i l’educació, considerades com una despesa més que com una inversió, ha disminuït significativament a nivell mundial en els últims anys. No obstant això, constituïxen els principals vectors d’un desenvolupament humà integral: fan la persona més lliure i responsable, i són indispensables per a la defensa i la promoció de la pau. En altres paraules, la instrucció i l’educació són les bases d’una societat cohesionada, civil, capaç de generar esperança, riquesa i progrés.

Les despeses militars, en canvi, han augmentat i superen el nivell registrat al final de la “guerra freda”, i semblen destinades a créixer de manera exorbitant.[12]

Per tant, és oportú i urgent que tots els qui tenen responsabilitats de govern elaboren polítiques econòmiques que prevegen un canvi en la relació entre les inversions públiques destinades a l’educació i els fons reservats als armaments. D’altra banda, la recerca d’un procés real de desarmament internacional no pot sinó causar grans beneficis al desenvolupament de pobles i nacions, alliberant recursos financers que s’utilitzen de manera més apropiada per a la salut, l’escola, les infraestructures i la cura del territori, entre altres.

M’agradaria que la inversió en l’educació estiguera acompanyada per un compromís més consistent orientat a promoure la cultura de la protecció.[13] Esta cultura, davant les fractures de la societat i la inèrcia de les institucions, pot convertir-se en el llenguatge comú que trenque les barreres i construïsca ponts. «Un país creix quan les seues diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació».[14] Per tant, cal forjar un nou paradigma cultural a través d’«un pacte educatiu global per a i amb les generacions més jóvens, que involucre en la formació de persones madures a les famílies, comunitats, escoles i universitats, institucions, religions, governants, a tota la humanitat».[15] Un pacte que promoga l’educació en l’ecologia integral segons un model cultural de pau, de desenvolupament i de sostenibilitat, centrat en la fraternitat i en l’aliança entre el ser humà i el seu entorn.[16]

Invertir en la instrucció i en l’educació de les generacions jóvens és el camí principal que les conduïx, per mitjà d’una preparació específica, a ocupar de manera profitosa un lloc adequat en el món del treball.[17]

4. Promoure i assegurar el treball construix la pau

El treball és un factor indispensable per a construir i mantindre la pau; és expressió d’un mateix i dels dons propis, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb o per algú. En esta perspectiva marcadament social, el treball és el lloc on aprenem a oferir la nostra contribució per un món més habitable i bonic.

La situació del món del treball, que ja estava afrontant múltiples desafiaments, s’ha vist agreujada per la pandèmia de Covid-19. Milions d’activitats econòmiques i productives han fet fallida; els treballadors precaris són cada vegada més vulnerables; molts d’aquells que desenvolupen servicis essencials es mantenen encara més ocults a la consciència pública i política; la instrucció a distància ha provocat en molts casos una regressió en l’aprenentatge i en els programes educatius. Així mateix, els jóvens que s’incorporen al mercat professional i els adults que han caigut en la desocupació afronten actualment perspectives dramàtiques.

L’impacte de la crisi sobre l’economia informal, que sovint afecta els treballadors migrants, ha estat particularment devastador. A molts d’ells les lleis nacionals no els reconeixen, és com si no existiren. Tant ells com les seues famílies viuen en condicions molt precàries, exposats a diverses formes d’esclavitud i privats d’un sistema d’assistència social que els protegisca. A això s’agrega que actualment només un terç de la població mundial en edat laboral gaudix d’un sistema de seguretat social, o pot beneficiar-se’n només de manera restringida. La violència i la criminalitat organitzada augmenten en molts països, sufocant la llibertat i la dignitat de les persones, enverinant l’economia i impedint que es fomente el bé comú. La resposta a esta situació només pot vindre a través d’una oferta més gran de les oportunitats de treball digne.

El treball, en efecte, és la base sobre la qual es construïxen en tota comunitat la justícia i la solidaritat. Per això, «no ha de buscar-se que el progrés tecnològic reemplace cada vegada més el treball humà, amb la qual cosa la humanitat es faria mal a ella mateixa. El treball és una necessitat, part del sentit de la vida en esta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal».[18] Hem d’unir les idees i els esforços per a crear les condicions i inventar solucions, per tal que tot ser humà en edat de treballar tinga l’oportunitat de contribuir amb el seu propi treball a la vida de la família i de la societat.

És més urgent que mai que es promoguen arreu del món condicions laborals decents i dignes, orientades al bé comú i a la cura de la creació. Cal assegurar i sostenir la llibertat de les iniciatives empresarials i, alhora, impulsar una responsabilitat social renovada, per tal que el benefici no siga l’únic principi rector.

En esta perspectiva cal estimular, acollir i sostindre les iniciatives que insten a les empreses al respecte dels drets humans fonamentals de les treballadores i els treballadors, sensibilitzant en este sentit no només les institucions, sinó també els consumidors, la societat civil i les realitats empresarials. Estes darreres, com més conscients són de la seua funció social, més es convertixen en llocs en els quals s’exercita la dignitat humana, participant així alhora en la construcció de la pau. En este aspecte la política està cridada a exercir un rol actiu, promovent un just equilibri entre la llibertat econòmica i la justícia social. I tots aquells que actuen en este camp, començant pels treballadors i els empresaris catòlics, poden trobar orientacions segures en la doctrina social de l’Església.

Benvolguts germans i germanes: mentre intentem unir els esforços per a eixir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els qui s’han compromés i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per a oferir l’atenció mèdica, per a facilitar la trobada entre familiars i malalts, per a brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Assegure el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seues famílies.

Faig una crida als governants i a tots els qui tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, així com també a tots els hòmens i dones de bona voluntat per tal que continuem avançant junts amb valentia i creativitat per estos tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball. Que siguen cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es convertisquen cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedisca i acompanye la benedicció del Déu de la pau.

Vaticà, 8 de desembre de 2021

FRANCESC

(Versió de F. Xavier Martí)

____________________

[1] Cf. Carta enc. Populorum progressio (26 de març de 1967), 76ss.

[2] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 49.

[3] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 231.

[4] Ibíd., 218.

[5] Ibíd., 199.

[6] Ibíd., 179.

[7] Cf. ibíd., 180.

[8] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 de març de 2019), 199.

[9] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 159.

[10] Cf.ibíd., 163; 202.

[11] Cf.ibíd., 139.

[12] Cf.Missatge als participants en el 4t Fòrum de París sobre la pau, 11-13 de novembre de 2021.

[13] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 231; Missatge per a la LIV Jornada Mundial de la Pau. La cultura de la cura com a camí de pau (8 de desembre de 2020).

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 199.

[15] Videomissatge amb motiu de la Trobada “Global Compact on Education. Together to Look Beyond” (15 d’octubre de 2020).

[16] Cf. Videomissatge amb motiu de la Cimera virtual d’alt nivell sobre reptes climàtics (12 de desembre de 2020).

[17] Cf.S. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 de setembre de 1981), 18.

[18] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 128.