Josep Martí Ferrando
L’atzar és una de les temàtiques del món contemporani que ha resultat més fecunda per a les arts. Així, d’entrada, em venen dos noms a la memòria: Paul Auster i Javier Marías. Fer algun comentari sobre ells en este context resulta, a més d’ociós, totalment impertinent. No puc evitar, però, una xicoteta cavil·lació: l’atzar no és cap problema per als pobres del Llibre, on l’existència humana està fiada a la voluntat de Déu qui, per als cristians, té comptats cada un dels cabells dels humans. Tot i que es referia a la mecànica quàntica, Einstein va proferir en una missiva al seu amic Max Born, la frase que ell mateix s’encarregaria després de repetir: «Déu no juga als daus».
Ara bé, tres fets aparentment dispars, tots coincidint en les primeries d’agost, m’han impel·lit a escriure. D’una banda, la lectura de Twice-Told Tales de Nathaniel Hawthorne; d’una altra la Memòria d’activitats de l’Església catòlica corresponent a l’exercici de 2014 que un bon amic va enviar-me i, per últim, la lectura —grata— de sengles entrevistes en la premsa al nou prior de la Basílica de la Mare de Déu. Repetisc, són tres lectures totalment dispars però que, a manera de punts que definixen un plànol, m’han fet reflexionar.
He parlat de Nathaniel Hawthorne. Reconec que és la primera vegada que he llegit el llibre citat. De la categoria de l’escriptor ja en va parlar Borges, així que jo no tinc res a dir al respecte. Ara bé, el que m’interessa remarcar ací és la manera tan espontània i, alhora, tan encertada, amb què tracta, no sols el fet religiós, sinó la seua experiència de fe. Hawtorne era descendent directe d’un dels jutges dels Judicis de Salem. És cert que va viure l’ambient purità de l’època i, com he apuntat, va saber anar més enllà del pintoresquisme descriptiu per a remarcar l’experiència religiosa.
La pregunta que em faig, tot i que retòrica perquè ja sabem el resultat, és: ¿en el context del romanticisme espanyol hi va haver alguna cosa semblant? Podríem continuar amb els interrogants retòrics: i després del romanticisme?; vull dir si en la literatura, les arts o el pensament contemporani hispànic, des de la perspectiva catòlica, podem trobar aportacions culturals remarcables.
Ara bé, si canviem de país, la resposta també canvia: a Anglaterra, a més de John H. Newman, tenim Gilbert K. Chesterton o Graham Greene, per posar dos figures més que senyeres. El mateix podem dir de França on crec que podem obviar els exemples de Bernanos, Maritain o Mounier.
Encara que deixem la literatura, les mostres de relació entre religió i cultura són fructíferes fora del nostre entorn. L’estimat José Luis Barrera podria escriure llargament sobre cinema i religió a Europa. D’Alemanya em venen, de sobte, dos exemples. Volker Schlöndorff, representant oscaritzat del denominat nou cine alemany, va filmar el 2004 Der Neunte Tag: els nazis alliberen de Dachau un rector luxemburgués, que té nou dies per a convéncer el bisbe de canviar la política d’oposició envers els nazis.
El segon exemple ens el proporciona, cinc anys més tard, l’exdona de Schlöndorff, la també exímia representant del nou cine alemany Margarette von Trotta, amb el seu film Vision - Aus dem Leben der Hildegard von Bingen. Si el dilema del rector luxemburgués estava tractat amb un gran respecte pel context històric, alhora que reflectix el dilema psicològic del pare Kremer, de manera que el film esdevé un homenatge a l’Església catòlica luxemburguesa, en Vision, l’acostament a la monja Hildegarda de Bingen —en 2009 encara no era santa—, no pot ser més respectuós amb la figura històrica.
Siguem sincers, ¿algú creu possible que en este país es facen films amb este respecte per la història i per l’Església catòlica? La cinematografia europea no sols aborda la religió des d’una perspectiva històrica. Klaus Härö va filmar, també el 2009, Cartes al pare Jacob, on un clergue cec, contesta, des d’una església vetusta i quasi abandonada, les múltiples cartes de consulta que li arriben de tot Finlàndia; hi ha un problema, però: el pare Jacob és major i cec, cosa per la qual arriba per a ajudar-lo Leila, una convicta d’assassinat. Els exemples podrien multiplicar-se.
Un últim i extrem exemple. Barrera va consignar en la seua columna de Paraula la crítica de Se Dio vuole d’Edoardo Maria Falcone: un cirurgià, tan competent com dèspota, ha d’encarar la notícia del seu fill: vol fer-se rector. ¿S’imaginen el tema de la vocació tractat en este país? Doncs això, em remet a l’esmentada crítica i a la pel·lícula mateixa, de fàcil accés en els videoclubs.
Sé perfectament que l’esterilitat cultural en l’àmbit catòlic espanyol no és absoluta. Per dos motius, perquè sempre hi ha excepcions —pense en Delibes— i perquè sí que hi ha una certa producció de caràcter marcadament laudatori, però incapaç d’entaular diàleg amb el món de hui. És així com l’esterilitat cultural del catolicisme hispànic ni és, ni històricament ha sigut, una preocupació de la institució catòlica, però sí una xacra que perdura i lastra el nervi del catolicisme espanyol.
Durante 2014 la Iglesia celebró 240.282 bautizos, 244.252 primeras comuniones, 116.787 confirmaciones, 52.495 bodas y 23.624 unciones de enfermos. Más de 10 millones de personas asisten regularmente a Misa, y se celebran al año 9,5 millones de eucaristías.
Dubte que, per una banda, este siga el camí per fer del nostre país una terra de missió. Però és que, per una altra part, les dades sociològiques, objectives, no inviten precisament a l’optimisme. En efecte, en l'Estudio nº 3173 del CIS corresponent al baròmetre d’abril de 2017, les qüestions 30 i 30 a, i sobretot, considerant les variables de classe social i sociodemogràfiques, són francament demolidores. Si a l’estadística del CIS afegírem un inexistent, almenys per al públic, anàlisi demogràfic del clergat i religioses, comprovaríem que tenim un problema, un problema greu, i que és qüestió de tots encarar-lo.
Ara bé, una altra notícia apareguda en els mitjans de comunicació escrits valencians, van aportar-me, però, signes d’esperança en una Església més oberta i dialogant amb el món contemporani. En els últims anys Juan Antón ha dut a terme una tasca més que encomiable al front de la basílica de la Mare de Déu. La preocupació pel temple —les obres de restauració— i per l’acció social i caritativa —Maides i ajuda a tants organismes solidaris— han estat els dos vectors mestres de la seua etapa. L’edat, però, li ha exigit un més que esperat i necessari retir de la dita responsabilitat. Parlar del seu successor, Jaime Sancho Andreu, en resulta ociós. Després del nomenament de prior de l’esmentada basílica, va donar sengles entrevistes als diaris escrits a València: Levante-EMV i Las Provincias. (1)
Eren, són, dos entrevistes que, d’alguna manera hom podria qualificar de complementàries. En Las Provincias fa una declaració òbvia: «soy muy de Iglesia», amb dos substantius tan complementaris com definitoris: fidelitat i disponibilitat; i, ja en relació amb la seua nova responsabilitat evoca l’obra de l’arquebisbe Olaechea, perquè «quiso hacer un esfuerzo de obra social, como construcción de viviendas y fundó muchas entidades sociales bajo el nombre de la Virgen de los Desamparados y quería también aquí celebrar bodas de obreros». Sancho, obertament, declara que cal i vol continuar pel camí de la responsabilitat social. L’altra entrevista, la propiciada pel Levante-EMV, pot resultar més interessant per allò que té, no sé si d’incisiva, però en qualsevol cas, afecta temes potser més interessants. En efecte, a més de repassar la seua carrera sacerdotal, amb anècdotes terribles que mouen a la reflexió sobre la condició humana, incidix en la «línea de priorizar lo social»; analitza temes atractius com ara el de la difícil separació entre els àmbits folklòric i religiós, Ara bé, a més d’estes qüestions, diguem-ne relatives a la seua nova dignitat, el prior entra en altres camps més profunds: un, assumir que l’Església en estos moments té el vent en contra i, dos, analitzar el perquè d’esta adversitat en els temps que vivim. Tant el diagnòstic de la situació, com les causes (excessiva col·laboració amb l’Estat en la postguerra) i les aportacions de possibles solucions (aprofitar, precisament, el vent en contra com una oportunitat), són un excel·lent punt de partida per a arribar a les persones alienes a l’Església, bé perquè s’han separat d’ella, bé perquè la desconeixen.
La metàfora de l’Església en Mateu 14,22-23, ens mostra una Església en mig de la tempesta. Jaime Sancho al·ludix, precisament, a una etapa de perniciosa calma, de la qual ha derivat l’actual sotsobre. Les dades són importants, però tancar-se en nosaltres mateixos no crec que siga la via de salvació. Els himnes proclamen que el poble de Déu és un «poble en marxa», «l’Església que camina», «que pelegrina». Els exemples són múltiples. La barca de Tiberíades no tenia solució des de la perspectiva humana, però els deixebles saberen vore Jesús que arribava a socórrer-los. La qüestió de fons és: ¿sabem distingir el Jesús que ve a salvar-nos? ¿Eixirem de la barca amb fe?
Després de les cites de Sancho Andreu no puc sinó evocar Maria. Tanta advocació, tant de sermó, tanta festa al seu voltant i, al remat, que poc de cas li fem alguns! I és que ella ja ens va mostrar a Canà la resposta, que d’altra banda és ben senzilla: «Feu el que Ell vos diga». (1) «Jaime Sancho: "La basílica tiene una falsa imagen elitista; quiero allí bodas de gente humilde"» (Levante-EMV); «Jaime Sancho: "Hay que lograr visitas al Museo para transmitir el aspecto social de la Virgen"» (Las Provincias).
Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 18-20.
