Fundació del convent de Castelló, la Ribera Alta, en 1590

Documentació sobre la fundació del convent de Sant Vicent Ferrer a Castelló (la Ribera Alta), en 1590

Transcripció de F. Xavier Martí

I

Los magnífichs Pere Calp, batle de la present vila nova de Castelló, Baltasar Monroig, justícia en lo present any de dita vila, Pere Morata, Berthomeu Cuquó, Juan Godes y Juan Franco, jurats en dit any de dita vila […]

Als quals així ajustats lo reverend pare frare Miguel de Herrera de la orde de Sent Domingo de la ciutat de València diu y se offerix fer y contruhir ab llicència de l’ordinari un monestir en la present vila si aquella li donava cascun any perpètuament cent lliures reals de València y lloch per a construhir dit monestir; y tots unànimes y concordes y ningú discrepant ni contradient dixeren y respongueren que tenen per bé y per honor y reverència de Nostre Senyor Déu y servici del culto diví que fassen y construhixquen dit monestir donant-los lloch competent per a fer y construhir aquell en la present vila y que per quant la present vila […] los gastos y despeses, que per ço moderant ço que el reverend pare frare Herrera diu y demana, digüen que tenen per bé y els plau que es donen y paguen als frares de dit monestir construhidor sixanta lliures cascuns anys per temps de deu anys del dia que dit monestir y convent construhidor tindrà mestre per a llegir arts o gramàtica y tenir mestre de llegir y scriure en avant contínuament contadors, de manera que passats los dits deu anys del mo[…] desús dit comportadors cesse dita renda de dites sixanta lliures ab que si per cas lo dit monestir no tingués o per temps vingués a faltar mestre de llegir y scriure y gramàtica conforme desús dit, en tal cas tot lo temps que faltara de haver-hi mestre cesse dita renda, com la intenció del present y general consell sia donar y pagar dites sixanta lliures cascun any per a obs de salari de dit mestre o mestres. Lloen y approven […]

Testes, los honorables Andreu Doménech y Batiste Calp, scrivents, de dita vila habitadors.

Castelló 1590, gener 2. Determinació del monestir de Sant Vicent orde de Sant Doménec. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 34.

II

[...] tots vehins y habitadors de la present vila nova de Castelló, ajustats y congregats en la abadia de dita vila [...] en presència del reverend frare pare Miguel de Herrera y frare Andrés Albero del orde de Sant Domingo del monestir de Sant Vicent de la present vila, digüen que renunciant et ante omnia qualsevols actes de donació per cessió de lloch assignat per a fer lo monestir de Sant Vicent ara de nou, havent tengut parlament y col·loqui del lloch y assiento hon se podria fer lo dit monestir, diugen [sic] que donen y asignen als dits pares presents y acceptants tres fanecades de terra en lo moreral de Gaspar Morata, major de dies, prop la casa de Miquel Monyós per a fer y construhir dit monestir, la qual cessió y assignació de lloch fan [...] Ab pacte que si per cas de temps no volguessen obrar o dexar lo monestir, en tal cas la terra eo lo valor de aquella sia, vinga o torne a la present vila y que dita terra no la puguen vendre, alienar ni transportar a persona alguna [...]

Castelló 1590, juliol 8. Consell general sobre Assignació de terra per a fer lo monestir. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 39.

III

[...] tots vehins y habitadors de la present vila nova de Castelló, ajustats y congregats ab so de trompeta per Antoni Fabià, verguer y trompeta públich de la dita vila, tocada en los llochs acostumats de la present vila segons verbalment feu relació dit Antoni Fabià haver convocat a consell general per a la present hora a tots los vehins y habitadors de dita vila; als quals així ajustats en presència dels reverends pare frare Miguel de Herrero, vicari de la orde i convent del gloriós pare Sent Vicent Ferrer de la present vila y del pare frare Juan Abiego de la dita orde, dix e proposà lo reverend pare Lupercio de Güete, mestre en Sacra Theologia de la maeixa orde, a tot lo present i general consell que per causa de les grans malalties que Déu Nostre Senyor omnipotent ha donat y dona, eo, los frares de dit convent han patit estos dies propassats, no y hagut los frares que convenia haver-hi en lo dit monestir ni tampoch fer lo que dit convent tenia obligació en servir a la vila conforme en los consells y determinacions passades, ço és, de amostrar y ensenyar als chichs; y com per la gràcia de Nostre Senyor Déu estan ja sans y bons y desigen los frares de dita orde passar avant en lo servici de Déu y culto diví, diu per ço que si són servits de que així com havia de dar y pagar la present vila dos-centes lliures reals de València per lo preu de tres fanecades de terra que foren extimades y concedides en lo moreral que era de Gaspar Morata, mercader, segons està continuat en la mà de la sala y relació de experts, que donen y paguen les dites y matexes dos-centes liures per a obs de comprar y pagar lo preu de la casa de Lluys Carbonell de la present vila situada en dita vila deffront casa Miquel Monyós en la qual casa de dit Carbonell entenen a ffer y construhir dit monestir, cancel·lant y anul·lant segons que ab lo present cancel·len i tenen per cancel·lat y anul·lat lo acte de determinació y consell sobre la terra de dit Gaspar Morata, major de dies, ab acte continuat en lo present llibre rebut per lo notari davall scrit a 8 de juliol propassat en la qual exposició y declaració dix lo dit proposant que fa ab llicència del senyor provincial de la dita orde etsiam diu que vol que dita donació y concessió de dites dos-centes lliures se faça y se haja de poder fer si per lo present consell se determina ab pacte que si per cas per temps volguessen fer en altra part dit monestir que dita casa sia vinga y torne a la present vila, etsiam ab pacte que no la puguen vendre, alienar ni transportat a persona alguna sinó que la dita casa se haja de fer dit monestir y que los que ha respecte de les sixanta lliures de dita moneda que la vila prometté pagar cascun any per temps de deu anys ab pacte rebut per dit y davall scrit notari continuat en lo present llibre a II de giner propassat ab los pactes en aquell contenguts se reste en sa força y valor, de tot lo qual desús dit se diu per lo dit frare Lupercio de Güete proposan que digüen y declaren tots son parer y voluntat.

E tots unànimes y concordes y nengú discrepant ni contradient prenint vots de cada hu a una veu dixeren y respongueren que tenen per bé que la present vila done y pague de rendes y comú de aquella les dites dos-centes lliures per a obs de comprar y pagar lo preu de la casa del magnífich Lluys Carbonell per a construhir dit monestir ab los pactes y condicions per lo dit reverend frare pare Lupercio de Güete declarats y del modo y manera que dit pare ha exposat y declarat, y si lo segons està dispost y ordenat en lo dit acte de consell rebut per lo dit y davall scrit notari a dos de gener propassat y present any lloen y approven ... lo present y general consell y les determinacions de aquell

Castelló 1590, desembre 18. Donatiu als frares. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 40.

IV

In Dei nomine. Amen. Noverint universi quod ego, Ludovicus Carbonell, agricultor, presentis vile nove Castellionis habitator, scienter et gratis et honore presentis publici instrumenti firmiter et perpetui valeturi et in aliquo non violandi seu revocando, vendo, concedo ac trado seu quasi trado vobis reverendis et fratribus Michaelli de Herrero, vicario conventus et monasterii Sancti Vincentii Ferrerii eiusdem ville, et Lupercio de Huete, magistro in Sacra Theologiae, et Ioanni Abiego [...] quandam domum meam ad edificandum et construendum dictum monasterium franquam et quitiam sitam et possitam in presenti villa confrontam cum domo Christoforis Penya, operarii ville, cum domo Michaellis Munyós vico in medio, et cum sequia dicte ville iam dictam [...]

Castelló 1590, desembre 18. Lluís Carbonell ven la casa als frares. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 42-43. Not.: Pere Carbonell.

Missatge per a la V Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA V JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LA GENT GRAN

[27 de juliol de 2025]

________________________________

Feliç aquell que no ha perdut l'esperança (cf. Si 14, 2)

Benvolguts germans i germanes:

El Jubileu que vivim ens ajuda a descobrir que l'esperança sempre és font d'alegria, a qualsevol edat. Igualment, quan esta ha sigut temperada pel foc d'una llarga existència, es torna font d'una benaventurança plena.

La Sagrada Escriptura presenta diversos casos d'hòmens i dones ja avançats en anys, als quals el Senyor convida a participar en els seus designis de salvació. Pensem en Abraham i Sara; sent ja ancians, romanen incrèduls davant de la paraula de Déu, que els promet un fill. La impossibilitat de generar semblava haver-los llevat la seua mirada d'esperança respecte al futur.

La reacció de Zacaries davant l'anunci del naiximent de Joan el Baptiste no és diferent: «¿Com puc estar segur d'això? Perquè jo soc ancià i la meua esposa és d'edat avançada» (Lc 1,18). L'ancianitat, l'esterilitat i la deterioració semblen apagar les esperances de vida i de fecunditat de tots estos hòmens i dones. També la pregunta que Nicodem fa a Jesús, quan el Mestre li parla d'un “nou naiximent”, sembla purament retòrica: «¿Com un home pot nàixer quan ja és vell? ¿Potser pot entrar per segona vegada en el si de sa mare i tornar a nàixer?» (Jo 3,4). No obstant això, en cada ocasió, enfront d'una resposta aparentment òbvia, el Senyor sorprén els seus interlocutors amb un acte de salvació.

Els ancians, signes d'esperança

En la Bíblia, Déu mostra moltes vegades la seua providència dirigint-se a persones avançades en anys. Així ocorre no sols amb Abraham, Sara, Zacaries i Isabel, sinó també amb Moisés, cridat a alliberar el seu poble quan ja era octogenari (cf. Ex 7,7). Amb estes eleccions, Déu ens ensenya que, als seus ulls, l'ancianitat és un temps de benedicció i de gràcia, i que per a Ell els ancians són els primers testimonis d'esperança. «¿Què significa en la meua vellesa? —es pregunta sobre este tema sant Agustí— Quan em falten les forces, no m'abandones. I ací Déu et respon: Al contrari, que defallixca el teu vigor, a fi que estiga present el meu en tu, i així pugues dir amb l'Apòstol: “Quan soc dèbil, aleshores soc fort”» (Comentaris als Salms 70, 11). El fet que el nombre de persones en edat avançada augmente es convertix per a nosaltres en un signe dels temps que estem cridats a discernir, per a llegir correctament la història que vivim.

La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprén en la successió de les generacions, i abraçar a un ancià ens ajuda a comprendre que la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obri pas cap al futur. En el llibre del Gènesi trobem el commovedor episodi de la benedicció donada per Jacob, ja ancià, als seus nets, els fills de Josep. Les seues paraules els animen a mirar el futur amb esperança, com en el temps de les promeses de Déu (cf. Gn 48,8-20). Si, per tant, és veritat que la fragilitat dels ancians necessita el vigor dels jóvens, també és veritat que la inexperiència dels jóvens necessita el testimoni dels ancians per a traçar amb saviesa l'avenir. ¡Quantes vegades els nostres avis han sigut per a nosaltres exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i compromís social, de memòria i perseverança en les proves! Este bell llegat, que ens han transmés amb esperança i amor, sempre serà per a nosaltres motiu de gratitud i de coherència.

Signes d'esperança per als ancians

El Jubileu, des dels seus orígens bíblics, ha representat un temps d'alliberament: els esclaus eren alliberats, els deutes condonats, les terres restituïdes als seus propietaris originaris. Era un moment de restauració de l'orde social volgut per Déu, en el qual es reparaven les desigualtats i les opressions acumulades amb els anys. Jesús renova estos esdeveniments d'alliberament quan, en la sinagoga de Natzaret, proclama la bona notícia als pobres, la vista als cegos, l'alliberament als captius i la llibertat als oprimits (cf. Lc 4,16-21).

Considerant les persones ancianes des d'esta perspectiva jubilar, també nosaltres estem cridats a viure amb elles un alliberament, sobretot de la soledat i de l'abandó. Enguany és el moment propici per a realitzar-la; la fidelitat de Déu a les seues promeses ens ensenya que hi ha una benaurança en l'ancianitat, una alegria autènticament evangèlica, que ens demana derrocar els murs de la indiferència, que amb freqüència empresonen als ancians. Les nostres societats, en totes les seues latituds, s'estan acostumant amb massa freqüència a deixar que una part tan important i rica del seu teixit siga marginada i oblidada.

Enfront d'esta situació, és necessari un canvi de ritme, que testifique una assumpció de responsabilitat per part de tota l'Església. Cada parròquia, associació, grup eclesial està cridat a ser protagonista de la “revolució” de la gratitud i de la cura, i això ha de realitzar-se visitant sovint els ancians, creant per a ells i amb ells xarxes de suport i d'oració, entreteixint relacions que puguen donar esperança i dignitat a qui se sent oblidat. L'esperança cristiana ens impulsa sempre a arriscar més, a pensar en gran, a no acontentar-nos amb l'statu quo. En concret, a treballar per un canvi que restituïxca als ancians estima i afecte.

Per això, el papa Francesc va voler que la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran se celebrara sobretot anant a l'encontre de qui està sol. I per eixa mateixa raó, s'ha decidit que els qui no puguen vindre a Roma enguany, en peregrinació, «podran aconseguir la Indulgència jubilar si acudixen a visitar per un temps adequat els […] ancians en soledat, […] com qui realitza una peregrinació cap a Crist present en ells (cf. Mt 25, 34-36)» (Penitencieria Apostòlica, Normes sobre la Concessió de la Indulgència Jubilar, III). Visitar un ancià és una manera de trobar-nos amb Jesús, que ens allibera de la indiferència i la soledat.

En la vellesa es pot esperar

El llibre de l'Eclesiàstic afirma que la benaurança és d'aquells que no perden l'esperança (cf. 14, 2), deixant entendre que en la nostra vida —especialment si és llarga— poden existir molts motius per a girar la vista arrere, més que cap al futur. No obstant això, com va escriure el papa Francesc durant el seu últim ingrés a l'hospital, «el nostre físic està dèbil, però, fins i tot així, res pot impedir-nos amar, resar, entregar-nos, estar els uns per als altres, en la fe, senyals lluminosos d'esperança» (Àngelus, 16 de març de 2025). Tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'amar i resar. Tots, sempre, podem amar i resar.

L'amor pels nostres sers estimats —pel cònjuge amb qui hem passat gran part de la vida, pels fills, pels nets que alegren les nostres jornades— no s'apaga quan les forces s'esvaïxen. Al contrari, sovint eixe afecte és precisament el que reaviva les nostres energies, donant-nos esperança i consol.

Estos signes de vitalitat de l'amor, que tenen la seua arrel en Déu mateix, ens donen valentia i ens recorden que «encara que el nostre home exterior vaja destruint-se, el nostre home interior va renovant-se dia a dia» (2C 4,16). Per això, especialment en la vellesa, perseverem confiats en el Senyor. Deixem-nos renovar cada dia per l'encontre amb Ell, en l'oració i en la Santa Missa. Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en els encontres quotidians; lloem sempre a Déu per la seua benevolència, cultivem la unitat amb els nostres sers estimats, obrim els nostres cors als qui estan més lluny i, en particular, als qui viuen en una situació de necessitat. Serem signes d'esperança, a qualsevol edat.

Vaticà, 26 de juny de 2025

LLEÓ PP. XIV

Versió valenciana de F. X. Martí

Pregària de Santa Brígida de Suècia

Elevació de la ment a Crist salvador

Santa Brígida de Suècia (Finsta, Suècia, 1303 - Roma 1373)

Religiosa i mística, patrona d’Europa

Sigau beneït, Senyor meu Jesucrist,
que predicàreu la vostra mort abans que ocorreguera
i en l'ultima cena consagràreu miraculosament
el pa material en el vostre cos preciós
i el vau donar amorosament als Apòstols
com a memorial de la vostra digníssima passió;
després encara mostràreu la màxima humilitat
llavant els seus peus amb les vostres santes mans.

Sigau honorat, Senyor meu Jesucrist,
que suàreu sang del vostre cos innocent
per la por que vos feien la passió i la mort,
i, no obstant això, consumàreu la nostra redempció,
ja que volíeu redimir-nos,
i manifestàreu amb la més plena evidència
la caritat que teniu envers el llinatge humà.

Sigau beneït, Senyor meu Jesucrist,
que fóreu conduït a la presència de Caifàs;
vós, que sou jutge de tots,
permetéreu humilment ser lliurat al juí de Pilat.

Glòria a vós, Senyor meu Jesucrist,
per les mofes que toleràreu quan, vestit de púrpura,
vos coronaren amb espines agudíssimes,
quan deixàreu pacientíssimament que escopiren la vostra faç gloriosa,
que vos taparen els ulls i que vos pegaren fortament
les mans funestes d'aquells impius el coll i les galtes.

Lloança a vós, Senyor meu Jesucrist,
que permetéreu que vos lligaren a la columna,
que vos assotaren inhumanament,
que vos portaren tot ple de sang al tribunal de Pilat,
que vos tractaren com un anyell.

Sigau honorat, Senyor meu Jesucrist,
que, amb el vostre cos gloriós fet una llaga viva,
fóreu condemnat a mort de creu;
que, en les vostres sagrades espatles,
vau dur dolorosament l'instrument del suplici;
que vau ser portat furiosament al lloc de la passió;
que vau ser despullat, perquè volguéreu ser clavat així en l'arbre de la creu.

Sigau per sempre honorat, Senyor meu Jesucrist,
que, posat en una angúnia així, vau mirar humilment, caritativament,
amb els vostres benignes ulls, la vostra digníssima mare,
que no va pecar mai ni va consentir mai en el pecat més mínim;
vós la vau consolar i la vau confiar al vostre deixeble,
que la va custodiar fidelment.

Sigau beneït eternament, Senyor nostre Jesucrist,
que, quan estàveu en l'agonia de la mort,
vau donar a tots els pecadors esperança de perdó,
prometent misericordiosament al lladre
que s'havia adreçat a vós la glòria del paradís.

Sigau lloat eternament, Senyor meu Jesucrist,
per cada hora d'aquelles en què patíreu en la creu
les màximes amargueses i angoixes per nosaltres pecadors;
el mal esgarrifós que vos feien les ferides
penetrava cruelment la vostra ànima benaurada
i traspassava ferotgement el vostre cor sacratíssim
fins que, destrossat aquest cor,
exhalàreu l'esperit, inclinàreu el cap
i vos confiàreu humilment vós mateix a les mans de Déu Pare;
el vostre cos quedà rígid i fred.

Beneït sigau, Senyor meu Jesucrist,
que, amb la vostra sang preciosa i amb la vostra mort sagrada,
vau redimir les ànimes i les retornàreu misericordiosament
des d'este exili a la vida eterna.

Beneït sigau, Senyor meu Jesucrist,
que, per la nostra salvació, permetéreu que una llança
perforara el vostre costat i el vostre cor,
i vau fer-ne brollar amb abundància la vostra sang preciosa
juntament amb l'aigua, per redimir-nos.

Glòria a vós, Senyor meu Jesucrist,
perquè volguéreu que el vostre cos beneït
fora davallat de la creu pels vostres amics
i fora disposat en les mans de la vostra mare tristíssima,
i que ella el cobríra amb sudaris;
vos deixàreu soterrar en el sepulcre
i permetéreu que els soldats el vigilaren.

Honor etern a vós, Senyor meu Jesucrist,
que, al tercer dia, ressuscitàreu d'entre els morts
i vos vau aparèixer viu a aquells que vós volguéreu;
després de quaranta dies, pujàreu al cel, en presència de molts,
i hi vau fer entrar, amb tot l'honor,
els amics vostres que llavors alliberàreu dels abismes.

Joia i lloança eterna a vós, Senyor Jesucrist,
que enviàreu l'Esperit Sant als cors dels vostres Apòstols
i augmentàreu en els seus esperits l'immens amor diví.

Beneït sigau, i lloat i glorificat per tots els segles,
Senyor meu Jesucrist,
que seieu sobre el vostre soli en el Regne dels cels,
enmig de la glòria de la vostra divinitat;
ara viviu corporalment amb tots els vostres membres santíssims,
que havíeu assumit de la carn de la Verge.
I així vindreu el dia del judici
per a jutjar les ànimes dels vius i dels morts,
vós, que viviu i regneu amb el Pare i l'Esperit Sant,
pels segles dels segles.

Amén.

(D'unes pregàries atribuïdes a santa Brígida:
Oració 2, Revelationum S. Birgittae libri II)

Servidors del Poble de Déu

SERVIDORS DEL POBLE DE DÉU

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Este cap de setmana tenim dos celebracions importants: el dissabte huit jóvens rebran l’ordenació sacerdotal en el marc d’una celebració que tindrà lloc en la Santa Església Catedral. Sis d’ells s’han format en els nostres seminaris i s’incorporaren al presbiteri diocesà i dos són missioners claretians. Vos convide que tots agraïm a Déu el regal que fa a la seua Església en la vocació d’estos jóvens, que preguem per ells perquè perseveren en el servici al Senyor i a tot el seu poble sant, i que li demanem que ens continue beneint amb noves vocacions sacerdotals i religioses.

El diumenge celebrarem la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Es tracta d’una festa en la qual els catòlics fem pregària especialment pel Papa. Com tots sabeu, estem vivint un moment important en la vida de l’Església. El dilluns de l’octava de Pasqua, després d’haver celebrat la Resurrecció del Senyor amb el Poble de Déu i d’haver impartit la benedicció urbi et orbi, el papa Francesc acabava la seua peregrinació per este món. Li ha succeït el papa Lleó XIV que en estos moments està començant el seu ministeri com a successor de Sant Pere.

En la lectura dels Fets dels Apòstols que es proclama en l’Eucaristia del dia dels sants apòstols Pere i Pablo se’ns narra que, mentre Pere estava en la presó “l’Església pregava insistentment a Déu per ell”. En el fragment de la segona carta a Timoteu que escoltem com a segona lectura, Pau, que es troba en la pressó i és conscient que el moment de la seua partida és imminent, es mostra confiat en Déu perquè té la consciència que ha “combatut el noble combat”, ha “acabat la carrera” i “ha conservat la fe”.

Sap que tot això ha sigut possible perquè el Senyor va estar al seu costat i li va donar forces perquè a través d’ell es proclamara obertament el missatge i el sentiren totes les nacions.

Tant els nous sacerdots com el papa Lleó comencen una nova missió rebuda del Senyor. És un moment de pregar per ells. En la primera ordenació sacerdotal de preveres de la diòcesi de Roma, el Papa, citant el discurs de comiat que Pau dirigix als preveres de l’església d’Efes, en el qual els recordava com s’havia comportat entre ells, demanava als nous sacerdots que la seua vida “fora coneguda, intel·ligible i creïble”. La transparència, la claredat i la coherència entre el que es predica i es viu és el millor testimoni que un sacerdot pot donar de l’Evangeli. Tant de bo, al final de la nostra vida, tots els sacerdots, tot i els nostres defectes, que a tots ens acompanyen, poguérem dir que hem intentat que la nostra vida siga un reflex fidel de l’Evangeli.

Els qui hem sigut constituïts en el ministeri estem cridats a ser servidors del Poble de Déu per Jesucrist. A mesura que la responsabilitat és major, el desig de servir ha de ser més gran. El papa Lleó és conscient que únicament per amor a Crist i confiant en Ell es pot assumir esta missió que Déu li ha confiat. Tots els cristians hem de ser conscients que el papat no és un honor humà, sinó la forma mes gran de servir a l’Església, perquè li exigix el major lliurament de la pròpia vida.

Preguem per ell i pels nous sacerdots.

+ Enrique Benavent Vidal, Arquebisbe de València.

[25 de juny de 2025]

Testimonis d'esperança: Francesc Boscà i Palomares

Francesc Boscà i Palomares (Tavernes de la Valldigna 1884 - Paterna 1936), prevere

Va nàixer al carrer de Sant Roc, de Tavernes de la Valldigna, el 12 d'agost de 1884, i fou batejat l'endemà en la parròquia de Sant Pere Apòstol. Els seus pares, Vicente Domingo i Dolores, van tindre quatre fills, dels quals Francesc n'era el menor. Des de xiquet va manifestar la seua inclinació al sacerdoci; per això va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep, i va completar, després, la seua formació en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat sacerdot l'any 1910 i va celebrar la seua Primera Missa a Tavernes de la Valldigna.

Fou destinat a la parròquia de Sant Vicent Màrtir de Benimantell, a la Marina Baixa, on va exercir durant vint-i-cinc anys com a rector. Posteriorment, fou nomenat capellà de la clínica de Santa Anna, a València, i vivia en una habitació llogada en un pis situat cap a la mitat del carrer de la Corretgeria, prop de la catedral. Allí dos senyores majors, molt catòliques, el cuidaven.

Poc abans de la guerra, de bon matí i vestit de seglar, anava cada dia a celebrar l'eucaristia al convent de Santa Clara, que en aquell temps estava aïllat enmig de l'horta, en el camí de Trànsits, al costat de l'escorxador, i l'acompanyava el seu nebot Francisco Boscà Pons, perquè ell tenia por d'anar sol. També deia missa en la catedral de València.

Quan va començar la revolució, un matí, es van presentar a la casa de València on vivia, uns hòmens, probablement del seu poble, preguntant per ell; però les ames els informaren que no es trobava allí. Van anar després uns milicians a la mateixa casa i es van emportar els diners, joies i objectes de valor. Per tercera vegada van anar els milicians i les senyores van intentar ocultar-lo per a salvar-lo, però mossén Bosca, en sentir que les amenaçaven, va eixir de l'amagatall. Va demanar que se l'emportaren a ell, però que no els feren mal a aquelles senyores. Li digueren que esta vegada havien anat a per diners, però que a la nit tornarien per a emportar-se'l.

Com eixa nit no van anar, va pensar que el millor era entregar-se; per això, l'endemà, acompanyat de les seues cosines ancianes, van agarrar el tramvia i es van presentar en la presó de Sant Miquel dels Reis. Quan van arribar allí, el milicià de la porta els va preguntar què volien i si ell havia fet una cosa malvada. Ell va contestar que no, però que era “retor”. Aquell es va estranyar i va exclamar: "Ah, però és que encara queden capellans? Si és aixina, passe avant!" I el va fer entrar. Les seues cosines se'n van tornar a casa. Al cap de dos dies el van traslladar a la Presó Model i allí, segons el seu nebot Francisco Boscà Pons, va estar uns quatre dies més.

Les dones que l'atenien en la casa del carrer de la Corretgeria, molt espantades, van fugir a amagar-se en casa d'unes cosines i no van dir a ningú el seu parador.

Estant ja en la presó, la seua cunyada Pepa, esposa del seu germà Vicente Domingo, li portava menjar i roba neta amb freqüència. Ell li comentava que estava preocupat per aquelles senyores i també li demanava que no tornara més a vore'l, que s'estava comprometent massa.

Pel que sembla va ser assassinat en el camí de Paterna, prop del cementeri, possiblement el 8 de setembre de 1936, i soterrat en una fossa comuna juntament amb altres quatre o cinc seglars, veïns del poble, probablement junt amb el beat Ismael Escrihuela Esteve. No s'ha sabut ja res de les seues restes.

Segons la seua neboda Dolores Boscà Pons, era "molt simpàtic i agradable, bromista, molt pla, alt i guapo, amb la cara ampla i molt rosada, sempre estava rient-se i de bon humor". La seua neboda Josefa Boscà Pons el descriu com "molt alegre, simpàtic, bona persona, caritatiu i culte: tenia molts llibres".

No se li va conéixer en vida cap implicació en afers polítics i, a més, no tenia enemistats ni greuges amb ningú. La causa del seu empresonament i de la seua execució només pot atribuir-se a la seua condició sacerdotal.

Els seus familiars el tenen com a màrtir i s'aclamen a ell en les seues oracions.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 221 i 402.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 119-120.

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (2025)

MISSATGE DE SA SANTEDAT EL PAPA FRANCESC

PER A LA LIX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Compartiu amb mansuetud l'esperança que hi ha en els vostres cors (cf. 1 P 3,15-16)

Benvolguts germans i germanes,

En el nostre temps, marcat per la desinformació i la polarització, on pocs centres de poder controlen un volum de dades i informacions sense precedents, em dirigisc a vosaltres convençut que és molt necessari —hui més que mai— el vostre treball com a periodistes i comunicadors. El vostre compromís valent és indispensable per a posar en el centre de la comunicació la responsabilitat personal i col·lectiva cap al proïsme.

Pensant en el Jubileu que celebrem enguany com un període de gràcia en un temps tan turbulent, vullc, amb este Missatge, convidar-vos a ser comunicadors d'esperança, començant per una renovació del vostre treball i missió segons l'esperit de l'Evangeli.

Desarmar la comunicació

Hui dia, amb molta freqüència la comunicació no genera esperança, sinó por i desesperació, prejudici i rancor, fanatisme i fins i tot odi. Moltes vegades se simplifica la realitat per a suscitar reaccions instintives; s'usa la paraula com un punyal; s'utilitzen fins i tot informacions falses o deformades hàbilment per a llançar missatges destinats a incitar els ànims, a provocar, a ferir. Ja he afirmat en diverses ocasions la necessitat de “desarmar” la comunicació, de purificar-la de l'agressivitat. Reduir la realitat a un eslògan mai produïx bons fruits. Tots veem com —des dels programes d'entrevistes fins a les guerres verbals en les xarxes socials— amenaça de prevaldre el paradigma de la competència, de la contraposició, de la voluntat de domini i possessió, de manipulació de l'opinió pública.

Hi ha també un altre fenomen preocupant, que podríem definir com la “dispersió programada de l'atenció” a través dels sistemes digitals, que, en perfilar-nos segons les lògiques del mercat, modifiquen la nostra percepció de la realitat. D'eixa manera assistim, sovint impotents, a una espècie d'atomització dels interessos, i això acaba minant les bases del nostre ser comunitat, la capacitat de treballar junts pel bé comú, d'escoltar-nos, de comprendre les raons de l'altre. Sembla, per tant, que identificar un “enemic” contra el qual llançar-se verbalment siga indispensable per a autoafirmar-se. I quan l'altre es convertix en “enemic”, quan el seu rostre i la seua dignitat s'enfosquixen per a humiliar-lo i burlar-se'n, també es perd la possibilitat de generar esperança. Com ens ha ensenyat don Tonino Bello, tots els conflictes “troben la seua arrel en la dissolució dels rostres” [1]. No podem rendir-nos davant d'esta lògica.

Esperar, en realitat, no és fàcil en absolut. Deia Georges Bernanos que «només esperen els que han tingut el valor de desesperar de les il·lusions i de les mentires en les quals trobaven una seguretat que prenien falsament com a esperança. […] L'esperança és un risc a córrer. Fins i tot és el risc dels riscos» [2]. L'esperança és una virtut amagada, constant i pacient. No obstant això, per als cristians l'esperança no és una elecció opcional, sinó una condició imprescindible. Com recordava Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, l'esperança no és optimisme passiu sinó, per contra, una virtut “performativa”, és a dir, capaç de canviar la vida: «Qui té esperança viu d'una altra manera; se li ha donat una vida nova» (núm. 2).

Donar raó amb mansuetud de l'esperança que hi ha en nosaltres

En la Primera carta de Pere (cf. 3,15-16) trobem una síntesi admirable on l'esperança es posa en relació amb el testimoni i amb la comunicació cristiana: «Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor. Estigueu sempre disposats a donar raó de la vostra esperança a qualsevol que vos demane una explicació, però feu-ho amb delicadesa i respecte». Vullc detindre'm en tres missatges que podem deduir d'estes paraules.

«Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor»: l'esperança dels cristians té un rostre, el rostre del Senyor ressuscitat. La seua promesa d'estar sempre amb nosaltres gràcies al do de l'Esperit Sant ens permet esperar contra tota esperança i vore els rastres amagats del bé, fins i tot quan tot sembla perdut.

El segon missatge ens demana que estiguem preparats per a donar raó de la nostra esperança. És interessant observar que l'Apòstol convida a donar raó de l'esperança a «qualsevol que vos demane una explicació». Els cristians, abans de res, no són aquells que “parlen” de Déu, sinó aquells que reflectixen la bellesa del seu amor, una forma nova de viure totes les coses. És l'amor viscut el que suscita la pregunta i exigix la resposta: ¿per què viuen així?, ¿per què són així?

En l'expressió de sant Pere trobem, finalment, un tercer missatge: que la resposta a esta pregunta siga donada «amb delicadesa i respecte». La comunicació dels cristians —però també diria que la comunicació en general— hauria d'estar entreteixida de mansuetud, de proximitat, a l'estil dels companys de camí, seguint al Comunicador més gran de tots els temps, Jesús de Natzaret, que al llarg del trajecte dialogava amb els dos deixebles d'Emaús i els cremava els cors per dins pel mode en què interpretava els esdeveniments a la llum de les Escriptures.

Per això, somie amb una comunicació que sàpia fer-nos companys de camí de tants germans i germanes nostres, per a revivar en ells l'esperança en un temps tan atribolat. Una comunicació que siga capaç de parlar al cor, no de suscitar reaccions passionals d'aïllament i de ràbia, sinó actituds d'obertura i amistat; capaç d'apostar per la bellesa i l'esperança fins i tot en les situacions aparentment més desesperades; capaç de generar compromís, empatia, interés pels altres. Una comunicació que ens ajude a «reconéixer la dignitat de cada ser humà i [a] cuidar junts la nostra casa comuna» (Carta enc. Dilexit nos, 217).

Somie amb una comunicació que no venga il·lusions o temors, sinó que siga capaç de donar raons per a esperar. Martin Luther King va dir: «Si puc ajudar a algú quan passa, si puc alegrar a algú amb una paraula o una cançó, […] llavors la meua vida no haurà sigut en va» [3]. Per a fer això hem de sanar de les “malalties” del protagonisme i de l'autoreferencialitat, evitar el risc de discursos inútils. El que aconseguix el bon comunicador és que qui escolta, llig o mira puga participar, puga sentir-se inclòs, puga trobar la millor part de si mateix i entrar amb estes actituds en les històries narrades. Comunicar d'eixa manera ajuda a convertir-se en “pelegrins d'esperança”, com diu el lema del Jubileu.

Esperar junts

L'esperança és sempre un projecte comunitari. Pensem per un moment en la grandesa del missatge d'este any de gràcia: tots estem convidats —realment tots!— a recomençar, a permetre-li a Déu que ens alce, a deixar que ens abrace i ens inunde de misericòrdia. En tot això s'entrellacen la dimensió personal i la comunitària: emprenem un viatge junts, peregrinem juntament amb molts germans i germanes, travessem junts la Porta Santa.

El Jubileu té moltes implicacions socials. Pensem, per exemple, en el missatge de misericòrdia i esperança per als qui viuen en les presons, o en la crida a la proximitat i a la tendresa cap als qui patixen i estan marginats. El Jubileu ens recorda que tots els qui treballen per la pau «seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). Així ens obri a l'esperança, ens indica l'exigència d'una comunicació atenta, tranquil·la, reflexiva, capaç d'indicar camins de diàleg. Vos anime, per tant, a descobrir i a contar les nombroses històries de bé amagades entre els plecs de la crònica; a imitar als buscadors d'or, que tamisen incansablement l'arena a la recerca de la minúscula llavor. És bell trobar estes llavors d'esperança i donar-les a conéixer. Ajuda el món a ser un poc menys sord al crit dels últims, un poc menys indiferent, un poc menys tancat. Sapiau trobar sempre els centellejos de bé que ens permeten esperar. Esta comunicació pot contribuir a entreteixir la comunió, a fer-nos sentir menys sols, a descobrir la importància de caminar junts.

No oblidem el cor

Benvolguts germans i germanes, davant de les vertiginoses conquistes de la tècnica, vos convide a cuidar els vostres cors, és a dir, la vida interior. ¿Què significa això? Vos deixe algunes pistes.

Sigau mansos i no oblideu mai el rostre de l'altre; parlar al cor de les dones i els hòmens al servici dels quals és dirigit el vostre treball.

No permeteu que les reaccions instintives guien la comunicació. Sembreu esperança sempre, encara que siga difícil, encara que coste, encara que semble no donar fruit.

Intenteu practicar una comunicació que sàpia sanar les ferides de la nostra humanitat.

Doneu espai a la confiança del cor que, com una flor fràgil, però resistent, no sucumbix davant de les inclemències de la vida sinó que florix i creix en els llocs més impensats: en l'esperança de les mares que resen cada dia per a vore els seus fills tornar de les trinxeres d'un conflicte; en l'esperança dels pares que migren entre mil riscos i peripècies a la recerca d'un futur millor; en l'esperança dels xiquets que aconseguixen jugar, somriure i creure en la vida fins i tot entre els enderrocs de les guerres i en els carrers pobres de les faveles.

Sigau testimonis i promotors d'una comunicació no hostil, que difonga una cultura de la cura, que construïsca ponts i travesse els murs visibles i invisibles del nostre temps.

Conteu històries plenes d'esperança, tenint en compte el nostre destí comú i escrivint junts la història del nostre futur.

Tot això poden i podem fer-ho amb la gràcia de Déu, que el Jubileu ens ajuda a rebre en abundància. Pregue per això i vós beneïxc a cada u de vosaltres i al vostre treball.

Roma, Sant Joan del Laterà, 24 de gener de 2025, memòria de sant Francesc de Sales.

FRANCESC

________________

[1] Cf. « La pace come ricerca del volto», en Omelie e scritti quaresimali, Molfetta 1994, 317.

[2] Georges Bernanos, La libertad, ¿para què?, Madrid 1989, 91-92.

[3] Sermó “The Drum Major Instinct” (4 de febrer de 1968).

Homilia de Lleó XIV en l'inici del seu pontificat

CELEBRACIÓ EUCARÍSTICA

PER A L'INICI DEL MINISTERI PETRÍ DEL BISBE DE ROMA LLEÓ XIV 

HOMILIA DEL SANT PARE LLEÓ XIV

Piazza San Pietro

Diumenge, 18 de maig de 2025

¡Benvolguts germans cardenals,

germans en l'episcopat i en el sacerdoci,

autoritats i membres del Cos Diplomàtic!

¡Una salutació als pelegrins vinguts en ocasió del Jubileu de les Confraries!

Germans i germanes, vos salude a tots, amb el cor ple d'agraïment, a l'inici del ministeri que m'ha estat confiat. Escrivia sant Agustí: «Ens vau fer per a vós, [Senyor], i el nostre cor està inquiet fins que repose en vós» (Les confessions, 1, 1.1).

En els últims dies, hem viscut un temps especialment intens. La mort del papa Francesc ha omplit de tristesa el nostre cor i, en aquelles hores difícils, ens hem sentit com les multituds de les quals l'Evangeli diu que eren «com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). Precisament el dia de Pasqua vam rebre la seua última benedicció i, a la llum de la Resurrecció, hem afrontat este moment amb la certesa que el Senyor mai abandona el seu poble, el reunix quan està dispers i «el custodia com un pastor el seu ramat» (Jr 31,10).

Amb este esperit de fe, el Col·legi dels Cardenals es va reunir per al conclave; arribant d'històries i camins diferents, posàrem en mans de Déu el desig d'elegir el nou successor de Pere, el bisbe de Roma, un pastor capaç de custodiar el ric patrimoni de la fe cristiana i, alhora, de mirar lluny, per anar a l'encontre de les preguntes, de les inquietuds i dels desafiaments de hui. Acompanyats per la vostra pregària, hem advertit l'obra de l'Esperit Sant, que ha sabut acordar els diversos instruments musicals i ha fet vibrar les cordes del nostre cor en una sola melodia.

He estat escollit sense cap mèrit i, amb por i tremolor, vinc a vosaltres com un germà que vol fer-se servent de la vostra fe i de la vostra alegria, caminant amb vosaltres pel camí de l'amor de Déu, que ens vol tots units en una sola família.

Amor i unitat: estes són les dos dimensions de la missió que Jesús va confiar a Pere.

Ens ho narra el passatge de l'Evangeli que ens porta al llac de Tiberíades, el mateix on Jesús havia començat la missió rebuda del Pare: «pescar» la humanitat per a salvar-la de les aigües del mal i de la mort. Passant per la vora d'aquell llac, havia cridat a Pere i els altres primers deixebles a ser com Ell «pescadors d'hòmens»; i ara, després de la resurrecció, els toca precisament portar avant esta missió, llançar sempre i novament la xàrcia per a immergir en les aigües del món l'esperança de l'Evangeli, navegar en el mar de la vida per a que tots i totes puguen trobar-se en l'abraçada de Déu.

¿Com pot Pere dur a terme esta tasca? L'Evangeli ens diu que només és possible perquè ha experimentat en la seua vida l'amor infinit i incondicional de Déu, fins i tot en l'hora del fracàs i del rebuig. Per això, quan és Jesús qui es dirigix a Pere, l'Evangeli utilitza el verb grec agapao, que es referix a l'amor que Déu té per nosaltres, a l'oferiment sense reserves i sense càlculs, diferent de l'usat per a la resposta de Pere, que, en canvi, descriu l'amor d'amistat, que ens intercanviem entre nosaltres.

Quan Jesús pregunta a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?» (Jo 21,16), es referix, per tant, a l'amor del Pare. És com si Jesús li diguera: només si has conegut i experimentat este amor de Déu, que no minva mai, podràs pasturar els meus corders; només en l'amor de Déu Pare podràs estimar els teus germans amb un “més”, és a dir, oferint la vida pels teus germans.

A Pere, per tant, se li encomana la tasca d'«estimar més» i de donar la seua vida pel ramat. El ministeri de Pere està marcat precisament per este amor oblatiu, perquè l'Església de Roma presidix en la caritat i la seua verdadera autoritat és la caritat de Crist. Mai no es tracta de capturar els altres amb l'opressió, amb la propaganda religiosa o amb els mitjans del poder, sinó que es tracta sempre i només d'amar com va fer Jesús.

Ell —afirma el mateix Apòstol Pere— «és la pedra, que ha estat descartada per vosaltres, constructors, i que s'ha convertit en la pedra cantonera» (Fets 4,11). I si la pedra és Crist, Pere ha de pasturar el ramat sense cedir mai a la temptació de ser un cap solitari o un cap situat per damunt dels altres, fent-se amo de les persones que li són confiades (cf. 1Pe 5,3); al contrari, a ell se li demana servir la fe dels germans, caminant junt amb ells: tots, en efecte, estem constituïts «pedres vives» (1Pe 2,5), cridats pel nostre baptisme a construir l'edifici de Déu en la comunió fraterna, en l'harmonia de l'Esperit, en la convivència de les diversitats. Com afirma sant Agustí: «L'Església consta de tots aquells que estan en concòrdia amb els germans i que estimen el proïsme» (Sermó 359, 9).

Açò, germans i germanes, vullc que siga el nostre primer gran desig: una Església unida, signe d'unitat i de comunió, que esdevinga ferment per a un món reconciliat.

En el nostre temps encara veem massa discòrdia, massa ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al diferent, per un paradigma econòmic que explota els recursos de la Terra i margina els més pobres. I nosaltres volem ser, dins d'esta massa, un poc de rent d'unitat, de comunió, de fraternitat. Nosaltres volem dir al món, amb humilitat i amb alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seua Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seua proposta d'amor per a convertir-vos en la seua única família: en l'únic Crist som u. I este és el camí que hem de fer junts, entre nosaltres, però també amb les Esglésies cristianes germanes, amb aquells que recorren altres camins religiosos, amb aquells que cultiven la inquietud de la recerca de Déu, amb totes les dones i els hòmens de bona voluntat, per a construir un món nou en què regne la pau.

Este és l'esperit missioner que ens ha d'animar, sense tancar-nos en el nostre grupet ni sentir-nos superiors al món; estem cridats a oferir a tots l'amor de Déu, a fi que es realitze esta unitat que no anul·la les diferències, sinó que valora la història personal de cada u i la cultura social i religiosa de cada poble.

¡Germans, germanes, esta és l'hora de l'amor! La caritat de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l'Evangeli i, amb el meu predecessor Lleó XIII, hui podem preguntar-nos: si este criteri «prevalguera en el món, ¿no cessaria immediatament tota discrepància i tornaria potser la pau?» (Carta enc. Rerum novarum, 21).

Amb la llum i la força de l'Esperit Sant, construïm una Església fundada en l'amor de Déu i signe d'unitat, una Església missionera, que obre els braços al món, que anuncia la Paraula, que es deixa inquietar per la història, i que es convertix en rent de concòrdia per a la humanitat.

Junts, com a únic poble, com a germans tots, caminem a l'encontre de Déu i estimem-nos mútuament entre nosaltres.

(Versió de F. X. Martí)

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions (2025)

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

[11 de maig de 2025]

Pelegrins d'esperança: el do de la vida

Benvolguts germans i germanes,

En esta LXII Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vullc dirigir-vos una invitació plena d'alegria i coratge per a ser pelegrins d'esperança, entregant la vida amb generositat.

La vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor, una crida a eixir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d'amor i de servici. I cada vocació en l'Església —siga laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l'esperança que Déu posa en el món i en cada u dels seus fills.

En el nostre temps, molts jóvens se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el seu futur laboral i, més profundament, una crisi d'identitat, que és també una crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els més dèbils i contra els pobres, la indiferència d'un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els somnis d'una vida bona que els jóvens coven en el seu cor. A pesar d'això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens deixa en la incertesa; al contrari, vol despertar en cada u la convicció de ser amat, cridat i enviat com a pelegrí d'esperança.

Per això, a nosaltres, els membres adults en l'Església —especialment, els pastors— se'ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, jóvens, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l'Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d'amor.

Acollir el camí vocacional propi

Estimats jóvens, «la vida vostra no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l'ara de Déu» (exhort. ap. postsin. Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida exigix una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i beats jóvens que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Doménec Savio, santa Teresa de Lisieux, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats —que prompte seran sants— Carles Acutis i Pere Jordi Frassati, i tants altres. Cada u d'ells va viure la vocació com un camí cap a la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seua Paraula, el nostre cor crema dins de nosaltres (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu; ací naix la voluntat de descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l'amor que Ell ens ha donat primer.

Tota vocació, quan es percep profundament en el cor, fa sorgir la resposta com un impuls interior cap a l'amor i el servici; com una font d'esperança i caritat, i no com una búsqueda d'autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l'alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats a oferir la nostra vida pels altres (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts jóvens busquen conéixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns descobrixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; uns altres perceben la bellesa de la vocació al matrimoni i la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i amics.

Tota vocació està animada per l'esperança, que es traduïx com a confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és per damunt de tot una certesa basada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l'Evangeli, en l'oració, en el discerniment i en el servici.

Estimats jóvens, l'esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui es confia a Ell. El món necessita jóvens que siguen pelegrins d'esperança, valents a dedicar la seua vida a Crist i plens de l'alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.

Discernir el camí vocacional propi

El descobriment de la vocació pròpia es produïx en un camí de discerniment. Este procés mai és solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.

Estimats jóvens, el món vos espenta a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor de parar, d'escoltar dins de vosaltres mateixos i de preguntar-li a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en l'oració és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la història pròpia i respondre amb llibertat i de manera conscient.

El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d'esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servici dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l'escolta de Déu no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació ens obri a la missió de ser presència de Crist allí on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i rent” del Regne de Déu per mitjà del compromís social i professional.

Acompanyar el camí vocacional

Des d'esta perspectiva, els agents de pastoral vocacional —especialment, els acompanyants espirituals— no han de tindre por d'acompanyar els jóvens amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones d'escolta i acolliment respectuós en les quals puguen confiar, guies savis disposats a ajudar-los i a reconéixer els signes de Déu en el seu camí.

Per això, exhorte que es promoga la cura de la vocació cristiana en els diferents àmbits de la vida i de l'activitat humana, afavorint l'obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb este propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplen espais adequats per a l'acompanyament de les vocacions.

L'Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpien dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat en el cor, sinó que creix i s'enfortix en la comunitat que creu, ama i espera. I atés que ningú pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem l'oració i el suport dels germans i germanes.

Benvolguts amics, l'Església està viva i és fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d'esperança, que anuncien amb la seua vida que seguir a Crist és font d'alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per als seus sembrats, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats jóvens, encomane el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i de les vocacions. ¡Camineu sempre com a pelegrins d'esperança per la via de l'Evangeli! Vos acompanye amb la meua benedicció, i vos demane, per favor, que reseu per mi.

Roma, Policlínic A. Gemelli, 19 de març de 2025.

FRANCESC

Primer missatge del papa Lleó XIV

Primer missatge del papa Lleó XIV

La pau siga amb tots vosaltres!

Benvolguts germans i germanes,

Esta és la primera salutació de Crist Ressuscitat, el Bon Pastor que va donar la vida pel ramat de Déu. Jo també voldria que esta salutació de pau entrara al vostre cor, arribara a les vostres famílies, a totes les persones, estiguen on estiguen, a tots els pobles, a tota la terra: la pau siga amb vosaltres. 

Esta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, que ens estima a tots de manera incondicional. 

Encara conservem en les nostres orelles la veu dèbil però sempre valenta del papa Francesc que beneîa Roma i donava la seua benedicció al món sencer aquell matí del dia de Pasqua. Permeteu-me continuar aquella benedicció. Déu ens estima, Déu vos estima a tots incondicionalment i el mal no prevaldrà. 

Tots estem en mans de Déu, per tant, sense por, tots units de la mà de Déu i entre nosaltres, avancem. Som deixebles de Crist. Crist ens precedix, el món necessita la seua llum. La humanitat el necessita com el pont per a ser alcançats per Déu i el seu amor. 

Ajudeu-nos també vosaltres, i els uns als altres, a construir ponts, mitjançant el diàleg i l'encontre, per a ser un únic poble, sempre en pau. Gràcies al papa Francesc. 

També vullc donar les gràcies a tots els germans cardenals que m'han triat per a ser el successor de Pere i caminar amb vosaltres com a Església unida, buscant sempre la pau i la justícia, i treballant com a hòmens i dones, fidels a Jesucrist. Sense por, per a proclamar l'Evangeli, per a ser missioners. 

Soc un fill de sant Agustí, que va dir "amb vosaltres soc cristià, i per a vosaltres, bisbe"; en este sentit podem caminar junts cap a la pàtria que ens ha preparat Déu. 

Una salutació especial a l'Església de Roma! Hem de buscar junts com ser una Església missionera, una Església que construïxca ponts, i diàleg, sempre oberta a rebre a tots, com esta plaça amb els braços oberts. A tots, tots els que necessiten la nostra caritat, la nostra presència, el diàleg i l'amor. 

Si em permeteu també una paraula, una salutació a tots aquells i, en particular, a la meua benvolguda diòcesi de Chiclayo, al Perú; on un poble fidel ha acompanyat el seu bisbe, ha compartit la seua fe i ha donat tant, tant per a continuar sent Església fidel de Jesucrist. 

A tots vosaltres, germans i germanes de Roma, d'Itàlia, de tot el món: volem ser una Església sinodal,  una Església que camina, una Esglesia que busca sempre la pau, que busca sempre la caritat, que busca sempre estar prop, sobretot d'aquells que patixen. 

Hui, el dia de la súplica a la Mare de Déu de Pompeia. La nostra mare María vol caminar sempre amb nosaltres, estar prop, ajudar-nos amb la seua intercessió i el seu amor. 

Preguem junts per esta nova missió, per tota l'Església i per la pau en el món. Demanem esta gràcia especial a Maria, la nostra Mare.

Ave Maria.

Dijous i Dijous Sant

La nostra llengua: Dijous i Dijous Sant

Avel·lí Flors i Bonet

DIJOUS vol dir dia de Júpiter. O siga, que es tracta d'un dia que era especialment important per la memòria del déu dels déus en la mitologia romana. I no és debades perquè dijous cau enmig de la setmana. I també, per això, diem dijous tota a persona que sempre vol estar enmig.

Així com el castellà té allò de "Tres jueves hay en el año...", nosaltres també tenim uns dijous especials. Per exemple, tenim el dijous gras, que és immediatament anterior al Dimecres de Cendra; dijous de les comares, que és l'anterior; i dijous dels compares, que és l'anterior a este. I, és clar, el Dijous Sant dins de la Setmana Santa.

Entre les locucions més corrents sobre el dijous tenim: "estar, posar-se enmig com el dijous", que vol dir posar-se enmig d'un lloc de trànsit, on es fa nosa. Ja vam al·ludir fa poc a la setmana dels set dijous, que diuen a Vinaròs. A València com a Tortosa diuen: "Alabat sia el Corpus, que sempre cau en dijous", per a indicar estranyesa davant de coses rares o ridícules o poc probables. Finalment, entre les locucions tenim aquella que es diu a València: "fer cara de Dijous Sant i fets de carnestoltes", per a indicar que una persona és hipòcrita.

El dijous és considerat un dia mig de festa i és considerat popularment com molt favorable en sentit general. Abans els xiquets no feien escola els dijous de vesprada. En algunes cases els dijous se celebrava un bon berenar amb els criats. A Alzira diuen: ¿Quin dia porta galvana (peresa)?: el que partix la setmana". Entre els refranys que es referixen al dijous hi ha aquell que parla del dia que plou; diu així: "Si el dijous es pon amb capa, de tres dies no s'escapa"; vol dir que si es fa de nit dijous amb el cel ennuvolat, plourà abans del diumenge. Ara que s'anuncien pluges, a veure si tenim la sort de veure complida esta paraula. Finalment, dins d'aquella tirallonga de versos per a cada dia de la setmana: "el dijous, a comprar ous".

En fi, dijous fa cara de dia tranquil. Divendres, ja serà una altra cosa.

Sancta Maria, succurre miseris

Sancta Maria, succurre miseris

Pregària composta pel bisbe Fulbert de Chartres (ca. 951-ca. 1029); apareix en el seu Sermo IX, De Annuntiatione Dominica. L'oració apareix en el Breviari Romà en motiu de diverses festivitats marianes. Hi ha concedida indulgència parcial als qui la resen. Tomás Luis de Vitoria va compondre un motet «in festo Sanctae Mariae ad Nivem» en el segle XVI. També n'hi ha un altre de Juan García de Salazar (1639-1710) i uns altres més.

Vos presentem una versió en valencià actual, l'original en llatí i, per últim, la versió valenciana del Llibre d'hores de Morella.

Versió actual

SANTA MARIA,
socorreu els pobres,
ajudeu els porucs,
i conforteu els que ploren.
Dona, pregueu pel poble,
intercediu pel clero
i pel devot llinatge de les dones: (1)
que senten la vostra ajuda
tots els qui celebren
esta santa commemoració.
Amén.

(1) Altres traduïxen: "i per les dones consagrades".

Versió original en llatí

SANCTA MARIA,
succurre miseris,
iuva pusillanimes,
refove flebiles,
ora pro populo,
interveni pro clero,
intercede pro devoto femineo sexu:
sentiant omnes tuum iuvamen,
quicumque celebrant
tuam sanctam commemorationem.

Versió de Morella, darreria del segle XIV

SANCTA MARIA piadosa,
socorre als mesquins
e ajuda als paoruchs
e conforta los devenguts.
Dona, pregats per lo poble,
e fets pregària per clerecia,
e pregats encara per lo devot linatge de les fembres;
e, dona, si us plau, senten la vostra ajuda
tots cells qui honren e colen
la vostra commemoració.

(Llibre d'hores, Barcino, Barcelona 1960, p. 70).

Testimonis d'esperança: Josefina Tormo i Sancho

Josefina Tormo i Sancho (Carcaixent 1894-1936), seglar

Va nàixer en la plaça de la Verdura, posteriorment de la Calçada, núm. 11, de Carcaixent, bressol de la taronja, un 26 de gener de 1894. Fou batejada en la parròquia de l'Assumpció i en 1894 va rebre el sagrament de la Confirmació, de mans del beat cardenal Ciriaco Sancha Hervás. La seua família era molt cristiana i la van educar en l'amor al Senyor. Estava soltera i la seua vida discorria entre sa casa, la parròquia i el treball en la seua perfumeria Casa Tormo, pròxima a la sagristia de l'Església. No se la veia mai en altres llocs. 

Va destacar per ser una dona molt amable, piadosa, servicial, prudentíssima, discreta, gens xafardera, de profunda vida interior, una “animeta de Déu”, simpàtica i caritativa. De missa i comunió diària; excel·lent persona, una “santa”, com destacaven els testimonis, especialment Enrique Guillem.

Segons M. Aigües Vives A. Gomis Gomis, Josefina patia atacs, tal vegada epilèptics, i a vegades en patia quan estava davant del Santíssim: es quedava rígida i havien de cridar el seu germà per a que se l'emportara.

Pertanyia a totes les associacions de la parròquia, especialment a les Maries dels Sagraris, a l'Adoració Nocturna i a l'Acció Catòlica. Portava un anell amb una custòdia amb el Santíssim gravat.

Martiri

Segons va sentir contar Enrique Guillem Chorro, un sacerdot de la parròquia de l'Assumpció, davant de la situació que es vivia, li havia deixat uns diners de l'Església per a que els guardara. Els milicians li'ls van reclamar, ella es resistia a entregar-los, però finalment ho va fer.

El croniste local, Bernat Daràs, afirma que els capellans de la parròquia li van encomanar a Josefina la guarda dels diners de la catequesi, ornaments i orfebreria de l'església, perquè sa casa es trobava enfront de la sagristia de l'església.

En el testimoni arreplegat per les dones d'Acció Catòlica després de la guerra civil, s'afirma que va ser denunciada per ocultar objectes religiosos de la parròquia en sa casa; el 27 d'agost de 1936 la van registrar i els van trobar; la van detindre i la van portar a l'Ajuntament i d'allí a la caserna de la Guàrdia Civil. Quan s'acomiadava del seu germà, li va dir: “Si vos salveu, perdoneu a tots els nostres enemics com jo els perdone”.

Com declarà el seu germà José per a la Causa General, el dia 4 de setembre de 1936, a les zero hores, la van assassinar en el cementeri de Carcaixent, i després la van soterrar allí mateix.

Tots els testimonis consideren que el motiu fonamental de la seua mort fou la seua ferma adhesió a la fe catòlica i la seua fidelitat a l'Església.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 443.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 135.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• PÉREZ DOMINGO, Luís: Mártires carlistas del Reino de Valencia 1936-1939, Madrid 2004. Ed. ACTAS. pp. 77 i 136.

Testimonis d'esperança: Agustí Gay i Lloret

Agustí Gay i Lloret (Carcaixent 1897-1936), prevere

Era natural de Carcaixent, del carrer de Sant Doménec, en el barri de Santa Bàrbara. Va nàixer el dia 1 de novembre de 1871, festivitat de Tots Sants. Els seus pares van ser Agustín, natural d'Alzira, i María Dolores, de Carcaixent. Va ser batejat l'endemà en la parròquia de l'Asssumpció de la Mare de Déu. Va ingressar en el Seminari Conciliar i va ser ordenat sacerdot a València. Va celebrar la seua primera missa a les 9.30 h del matí en la seua parròquia el dia 24 de juny de 1897, festivitat de la Nativitat de Sant Joan Baptiste.

En 1899 fou nomenat per a una capellania fundada a la Barraca d'Aigües Vices. Fou rector de Benifairó de Valldigna, on va promoure la fundació del Sindicat Agrícola, que es va constituir en 1907. Des de febrer de 1908 a maig de 1909 va ser regent de Sant Llorenç d'Alberic. Després fou ecònom

de Pedreguer; ací va dirigir espiritualment a Regina Gilabert, qui va vestir l'hàbit de religiosa canongesa de l'Orde de Sant Agustí al convent de Sant Cristòfol de València el 27 de desembre de 1914. En octubre de 1909 fou nomenat vicari de Benimassot i el mes següent vicari de Benillup. En 1910 el trobem com a capellà de l'Asil de Sant Joan de Déu de la Malva-rosa. Ja en 1913 el trobem de capellà de la Torre de Lloris, on va contribuir notablement al benestar temporal i espiritual dels feligresos:

"Nuestro estimado amigo D. Manuel Morales, de Játiva, nos dirige extensa carta, que sentimos no publicar integra, en la que nos hace merecidos elogios del celoso Vicario de la aldea de Torre de Lloris, D. Agustín Gay Lloret.

Este virtuoso Sacerdote no se ha limitado al ejercicio de sus funciones ministeriales, sino que, como amante padre que se interesa por el bienestar espiritual y temporal de sus hijos, ha procurado y alcanzado para este pueblecito varias e importantes mejoras.

Inauguró su benemérita labor con la fundación de una escuela, que él mismo dirigió por espacio de dos años y que tendrá carácter oficial desde primeros del año próximo, instalándose en local espacioso, construido por el vecindario.

Otro de los servicios públicos que Torre de Lloris debe al Sr. Gay es la creación de una Cartería, que logro del Gobierno por mediación del infatigable senador tradicionalista Sr. Polo y Peyrolón.

Y por último, desde 8 del actual funciona una expendeduría de tabacos que el ministro de Fomento concedió en 30 de Junio último, accediendo a lo solicitado por el Sr. Gay.

Aparte de ealos beneficios materiales, el Sr. Gay no ha descuidado el decoro de la Casa de Dios, cuya fachada ha reparado, restaurando además el altar mayor y completando el juego de campanas con la mayor de las tres, que es de brillante timbre.

Así llena su sagrado ministerio el digno Vicario de Torre de Lloris". 

 

(Diario de Valencia, 1914, octubre 10, p. 5)

Va prendre possessió del benefici de la Mare de Déu del Roser de l'església de Carcaixent, el 31 d'octubre de 1914, càrrec que va exercir fins a la seua mort.

Com ens informa la senyora Pilar Esplugues, mossén Agustí, al principi, vivia amb sa mare, que estava cega, la seua germana Dolores, soltera, i una nebodeta que es deia també Dolores. Era alt i de bon aspecte físic, de caràcter obert i hospitalari. En la seua casa del carrer de Sant Roc núm, 27, igual s'allotjava el senyor arquebisbe quan venia al poble, com els treballadors humils que venien de Bolbait, Rafelcofer i altres pobles a guanyar-se el jornal, i no els cobrava res ni acceptava regals. Tenia bon caràcter i sabia adaptar-se a les persones de distint nivell amb les quals tractava sense desmeréixer i fent sempre el bé a tots. Era bon predicador i el cridaven per a exercir com a orador sagrat en diferents pobles. Va escriure una novena a Sant Benet per a la parròquia de Simat de la Valldigna. Posseïa una bona biblioteca que valorava molt, i li agradava llegir. Va ser saquejada i cremada juntament amb la seua roba i estris pels revolucionaris, per la qual cosa la seua família no ha pogut conservar més que una estampa i una imatge de Sant Francesc, però ni tan sols una fotografia. Sa casa va ser regirada moltes vegades. La imatge de Sant Francesc es troba actualment a l'església parroquial de l'Assumpció de Carcaixent; i el calze de la seua primera missa, en la parròquia de Sant Antoni.

La testimoni Josefina Millet conta que mossén Agustí era molt conegut i estimat per tots. Visitava sovint els malalts i destacava pel seu bon caràcter, familiar i afectuós. El consideraven un bon sacerdot. L'11 de maig de 1936, a conseqüència de la irrupció en el temple parroquial d'un grup de xavals que el van insultar i maltractar, va patir tal disgust que li va provocar un vessament cerebral. Dos dies més tard l'Església fou incendiada. El mes de juny va decidir traslladar-se a Albaida per a recuperar-se de la seua malaltia, però el campaner de la parròquia de Carcaixent, al qual ell havia ajudat moltes vegades, va descobrir el seu parador als milicians, que es van desplaçar fins a la seua residència per a retornar-lo al poble. La seua germana Dolores va anar a avisar-lo quan va tindre notícies de les intencions dels milicians, però quan va arribar ja estaven ells allí i no va poder fer res per ell. L'acompanyà en el viatge de tornada a Carcaixent en la part posterior del cotxe. Va patir molt perquè després de la guerra va arribar a ser acusada de delatora i implicada en la seua mort.

Mossén Agustí es va confeccionar un rosari de corda i li deia a la seua germana, que estava molt enfadada per la injustícia que cometien contra ell, que donara gràcies a Déu per no haver caigut tan baix com els milicians i que ell sentia llàstima per ells. No els guardava rancor, ni a ells ni a ningú, perquè era molt bona persona. El dia 2 de setembre el portaren a l'antiga caserna de la Benemèrita convertida en presó, on el van maltractar físicament i psicològicament. Dos dies més tard va ser portat al cementeri antic, al costat de la segona fossa de l'entrada, a mà esquerra. Els detalls dels seus últims moments van ser coneguts pel relat dels seus mateixos assassins. Li van dir burlant-se d'ell: “Si vosté creu en Déu i, com vosté diu, és tan poderós, que vinga i que li salve la vida”. Ell els va contestar que, si ell tinguera mil vides, les donaria totes per la seua religió. I els botxins afegiren que, si tenia tanta fe, que beneïra la seua pròpia tomba. Ja havia caigut agenollat per la seua pròpia debilitat i, trobant-se així, li van disparar, i va quedar mort en esta posició. Eren les tres de la matinada del dia 4. Estos milicians van marxar i, en tornar amb un altre grup de persones que anaven a afusellar, el van vore encara de genolls i van fer mofa d'ell dient:  “Mira, este encara no ha perdut el costum”. Li van pegar un puntelló i va rodar inert cap a la fossa on va ser enterrat.

La seua família després de la guerra va voler perdonar i no perjudicar a ningú, només volia oblidar el trauma viscut.

Passat el temps, quan va ser construït el nou cementeri, les seues nebodes van traslladar les seues restes al Cementeri Nou de Carcaixent, on reposen en el nínxol de Restes del Grup I, Caserna 2, tramada 2, prop de la placeta on està la creu.

La senyora Pilar Esplugues li resa, perquè a més de considerar-lo una persona molt bona, considera que és màrtir, perquè va morir per l'únic motiu de ser sacerdot, ja que no tenia res a vore amb qüestions polítiques.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Il.lustracions cedides per Bernat Daràs i Mahiques

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 409.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 352.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 218.