Carta apostòlica In unitate fidei, de Lleó XIV

LLEÓ XIV

CARTA APOSTÒLICA

IN UNITATE FIDEI

EN EL 1700 ANIVERSARI DEL CONCILI DE NICEA

1. En la unitat de la fe, proclamada des dels orígens de l'Església, els cristians estan cridats a caminar concordes, custodiant i transmetent amb amor i amb alegria el do rebut. Açò s'expressa en les paraules del Credo: «Creiem en Jesucrist, Fill unigènit de Déu, que per la nostra salvació davallà del cel», formulades pel Concili de Nicea, el primer esdeveniment ecumènic de la història del cristianisme, fa mil set-cents anys.

Mentres em dispose a fer el Viatge Apostòlic a Turquia, amb esta carta desitge encoratjar en tota l'Església un renovat impuls en la professió de la fe, la veritat de la qual, que des de fa segles constituïx el patrimoni compartit entre els cristians, mereix ser confessada i aprofundida de manera sempre nova i actual. Al respecte, ha sigut aprovat un ric document de la Comissió Teològica Internacional: «Jesucrist, Fill de Déu, Salvador. El 1700 aniversari del Concili Ecumènic de Nicea». A ell remet, perquè oferix perspectives útils per a aprofundir en la importància i actualitat no sols teològica i eclesial, sinó també cultural i social del Concili de Nicea.

2. «Començament de l'Evangeli de Jesucrist, Fill de Déu»: així sant Marc titula el seu Evangeli, resumint tot el seu missatge precisament en el signe de la filiació divina de Jesucrist. De la mateixa manera, l'apòstol Pau sap que està cridat a anunciar l'Evangeli de Déu sobre el seu Fill mort i ressuscitat per nosaltres (cf. Rm 1,9), que és el «sí» definitiu de Déu a les promeses dels profetes (cf. 2C 1,19-20). En Jesucrist, el Verb que era Déu abans dels temps i per mitjà del qual tot va ser fet —recita el pròleg de l'Evangeli de sant Joan—, «es va fer carn i va habitar entre nosaltres» (Jo 1,14). En Ell, Déu s'ha fet el nostre proïsme, de manera que tot el que fem a cada u dels nostres germans, a Ell li ho fem (cf. Mt 25,40).

En este Any Sant dedicat a Crist, qui és la nostra esperança, és una coincidència providencial que se celebre també el 1700 aniversari del primer Concili Ecumènic de Nicea, que en el 325 va proclamar la professió de fe en Jesucrist, Fill de Déu. Este és el cor de la fe cristiana. Encara hui, en la celebració eucarística dominical pronunciem el Símbol Nicenoconstantinopolità, professió de fe que unix tots els cristians. Ella ens dona esperança en els temps difícils que vivim, enmig de moltes preocupacions i temors, amenaces de guerra i violència, desastres naturals, greus injustícies i desequilibris, fam i misèria patida per milions de germans i germanes nostres.

3. Els temps del Concili de Nicea no eren menys turbulents. Quan va començar, en el 325, encara estaven obertes les ferides de les persecucions contra els cristians. L'Edicte de tolerància de Milà (313), promulgat pels emperadors Constantí i Licini, semblava anunciar l'alba d'una nova era de pau. No obstant això, després de les amenaces externes, prompte van sorgir disputes i conflictes en l'Església.

Arri, un prevere d'Alexandria d'Egipte, ensenyava que Jesús no és verdaderament el Fill de Déu; encara que tampoc una simple criatura, seria un ser intermedi entre el Déu inassoliblement llunyà i nosaltres. A més, hi hauria hagut un temps en què el Fill «no era». Això concordava amb la mentalitat de l'època, i per això resultava plausible.

Però Déu no abandona la seua Església i suscita sempre hòmens i dones valentes, testimonis de la fe i pastors que guien el seu poble i indiquen el camí de l'Evangeli. El bisbe Alexandre d'Alexandria va vore que les ensenyances d’Arri no eren coherents amb la Sagrada Escriptura. Com Arri no es mostrava conciliador, Alexandre va convocar els bisbes d'Egipte i Líbia a un sínode, que va condemnar l'ensenyança d’Arri; després va enviar una carta als altres bisbes d'Orient per a informar-los detalladament. A Occident es va activar el bisbe Osi de Còrdova, a Espanya, ja provat com a fervent confessor de la fe durant la persecució sota l'emperador Maximià i que gaudia de la confiança del bisbe de Roma, el papa Silvestre.

També els seguidors d’Arri es van compactar. Açò va portar a una de les pitjors crisis en la història de l'Església del primer mil·lenni. El motiu de la disputa no era un detall secundari. Es tractava del centre de la fe cristiana, és a dir, de la resposta a la pregunta decisiva que Jesús havia plantejat als deixebles a Cesarea de Filip: «I vosaltres, ¿qui dieu que soc jo?» (cf. Mt 16,15).

4. Mentres la controvèrsia s'intensificava, l'emperador Constantí va advertir que, juntament amb la unitat de l'Església, també estava amenaçada la unitat de l'Imperi. Va convocar, per això, tots els bisbes a un concili ecumènic, és a dir, universal, a Nicea, per a restablir la unitat. El sínode, anomenat dels «318 Pares», es va dur a terme sota la presidència de l'emperador: la quantitat de bisbes reunits no tenia precedents. Alguns d'ells portaven encara les marques de les tortures patides durant la persecució. La gran majoria provenia d'Orient, mentres que, pel que sembla, només cinc eren occidentals. El papa Silvestre es va recolzar en la figura, teològicament autoritzada, del bisbe Osi de Còrdova i va enviar allí dos preveres romans.

5. Els Pares del Concili van donar testimoni de la seua fidelitat a la Sagrada Escriptura i a la Tradició apostòlica, tal com es professava durant el baptisme segons el mandat de Jesús: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» (Mt 28,19). A Occident existien diverses fórmules, entre elles l'anomenat Credo dels Apòstols [1]. També a Orient existien moltes professions baptismals, semblants entre si en la seua estructura. No es tractava d'un llenguatge erudit i complicat, sinó més prompte —com es va dir després— del llenguatge senzill comprés pels pescadors de la mar de Galilea.

Sobre esta base, el Credo nicé comença professant: «Creiem en un sol Déu, Pare Totpoderós, creador de totes les coses, de les visibles i de les invisibles» [2]. Amb això els Pares conciliars expressaren la fe en el Déu u i únic. En el Concili no va haver-hi controvèrsia al respecte. Es va debatre, en canvi, un segon article, que utilitza també el llenguatge de la Bíblia per a professar la fe en «un sol Senyor, Jesucrist, Fill de Déu». El debat es devia a la necessitat de respondre a la qüestió plantejada per Arri sobre com havia d'entendre's l'afirmació «Fill de Déu» i com podia conciliar-se amb el monoteisme bíblic. El Concili estava cridat, per tant, a definir el significat correcte de la fe en Jesús com al «Fill de Déu».

Els Pares confessaren que Jesús és el Fill de Déu perquè és «de la mateixa substància (ousia) del Pare [...] engendrat, no creat, de la mateixa substància (homooúsios) del Pare». Amb esta definició es rebutjava radicalment la tesi d’Arri [3]. Per a expressar la veritat de la fe, el Concili va usar dos paraules, «substància» (ousia) i «de la mateixa substància» (homooúsios), que no es troben en l'Escriptura. En fer-ho no va voler substituir les afirmacions bíbliques per la filosofia grega. Al contrari, el Concili va emprar estos termes per a afirmar amb claredat la fe bíblica, distingint-la de l'error hel·lenitzant d’Arri. L'acusació d'hel·lenització no s'aplica, per tant, als Pares de Nicea, sinó a la falsa doctrina d’Arri i els seus seguidors.

En positiu, els Pares de Nicea volgueren continuar fermament fidels al monoteisme bíblic i al realisme de l'encarnació. Volgueren reafirmar que l'únic i verdader Déu no és inassoliblement llunyà a nosaltres, sinó que, per contra, s'ha fet pròxim i ha eixit al nostre encontre en Jesucrist.

6. Per a expressar el seu missatge en el llenguatge senzill de la Bíblia i de la litúrgia familiar a tot el Poble de Déu, el Concili reprén algunes formulacions de la professió baptismal: «Déu de Déu, llum de llum, Déu verdader de Déu verdader». El Concili adopta, per tant, la metàfora bíblica de la llum: «Déu és llum» (1Jo 1,5; cf. Jo 1,4-5). Com la llum que irradia i es comunica a si mateixa sense disminuir, així el Fill és el reflex (apaugasma) de la glòria de Déu i la imatge (character) del seu ser (hipòstasi) (cf. He 1,3; 2C 4,4). El Fill encarnat, Jesús, és per això la llum del món i de la vida (cf. Jo 8,12). Pel baptisme, els ulls del nostre cor són il·luminats (cf. Ef 1,18), perquè també nosaltres pugam ser llum en el món (cf. Mt 5,14).

Finalment, el Credo afirma que el Fill és «Déu verdader de Déu verdader». En molts passatges, la Bíblia distingix els ídols morts del Déu verdader i vivent. El Déu verdader és el Déu que parla i actua en la història de la salvació: el Déu d'Abraham, Isaac i Jacob, que es va revelar a Moisés en l'albarzer ardent (cf. Ex 3,14), el Déu que veu la misèria del poble, escolta el seu clam, el guia i l'acompanya a través del desert amb la columna de foc (cf. Ex 13,21), li parla amb veu de tro (cf. Dt 5,26) i té compassió d'ell (cf. Os 11,8-9). El cristià és cridat, per tant, a convertir-se dels ídols morts al Déu viu i verdader (cf. Fets 12,25; 1Ts 1,9). En este sentit, Simó Pere confessa a Cesarea de Filip: «Tu eres el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16).

7. El Credo de Nicea no formula una teoria filosòfica. Professa la fe en el Déu que ens ha redimit per mitjà de Jesucrist. Es tracta del Déu vivent: Ell vol que tingam vida i que la tingam en abundància (cf. Jo 10,10). Per això el Credo continua amb les paraules de la professió baptismal: el Fill de Déu «que per nosaltres, els hòmens, i per la nostra salvació, davallà del cel, i s’encarnà i es feu home; va morir i va ressuscitar al tercer dia, i va pujar al cel, i vindrà per a jutjar els vius i els morts». Açò deixa clar que les afirmacions cristològiques de fe del Concili estan inserides en la història de salvació entre Déu i les seues criatures.

Sant Atanasi, que havia participat en el Concili com a diaca del bisbe Alexandre i el va succeir en la seu d'Alexandria d'Egipte, va subratllar repetidament i amb eficàcia la dimensió soteriològica que el Credo nicé expressa. Escriu en efecte que el Fill, que va descendir del cel, «ens va fer fills per al Pare i, havent arribat Ell mateix a ser home, va divinitzar els hòmens. No es tracta que sent home posteriorment haja arribat a ser Déu, sinó que sent Déu es va fer home per a divinitzar-nos a nosaltres» [4]. Només si el Fill és verdaderament Déu això és possible: cap ser mortal, de fet, pot véncer la mort i salvar-nos; només Déu pot fer-ho. Ell ens ha alliberat en el seu Fill fet home per a que fórem lliures (cf. Ga 5,1).

Mereix ser ressaltat, en el Credo de Nicea, el verb descendit, «va descendir». Sant Pau descriu amb expressions fortes este moviment: «[Crist] es rebaixà a si mateix, prenent la condició de servidor i fent-se semblant als hòmens» (Fl 2,7), així com afirma el pròleg de l'Evangeli de sant Joan: «I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres» (Jo 1,14). Per això —ensenya la Carta als Hebreus— «no tenim un Gran Sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres debilitats; al contrari, ell va ser sotmés a les mateixes proves que nosaltres, a excepció del pecat» (He 4,15). La vesprada abans de la seua mort es va inclinar com un esclau per a llavar els peus als deixebles (cf. Jo 13,1-17). I l'apòstol Tomàs, només quan va poder posar els dits en la ferida del costat del Senyor ressuscitat, va confessar: «¡Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20,28).

És precisament en virtut de la seua encarnació que trobem el Senyor en els nostres germans i germanes necessitades: «Vos ho dic de veres: cada vegada que ho féieu a u d'estos germans meus, per menut que fora, m'ho féieu a mi» (Mt 25,40). El Credo nicé no ens parla, per tant, d'un Déu llunyà, inassolible, immòbil, que descansa en si mateix, sinó d'un Déu que està prop de nosaltres, que ens acompanya en el nostre camí per les sendes del món i en els llocs més foscos de la terra. La seua immensitat es manifesta en el fet que es fa xicotet, es despulla de la seua infinita majestat fent-se el nostre proïsme en els menuts i en els pobres. Açò revoluciona les concepcions paganes i filosòfiques de Déu.

Una altra paraula del Credo nicé és per a nosaltres hui particularment reveladora. L'afirmació bíblica «es va fer carn», precisada afegint la paraula «home» després de la paraula «encarnat». Nicea pren així distància de la falsa doctrina segons la qual el Logos hauria assumit només un cos com a revestiment exterior, però no l'ànima humana, dotada d'enteniment i lliure albir. Al contrari, vol afirmar el que el Concili de Calcedònia (451) declararia explícitament: en Crist, Déu ha assumit i redimit el ser humà sencer, amb cos i ànima. El Fill de Déu es va fer home —explica sant Atanasi— per a que nosaltres, els hòmens, poguérem ser divinitzats [5]. Esta lluminosa intel·ligència de la Revelació divina havia sigut preparada per sant Ireneu de Lió i per Orígenes, i es va desplegar després amb gran riquesa en l'espiritualitat oriental.

La divinització no té res a vore amb l'autodeïficació de l'home. Per contra, la divinització ens protegix de la temptació primordial de voler ser com Déu (cf. Gn 3,5). Allò que Crist és per naturalesa, nosaltres ho arribem a ser per gràcia. Per l'obra de la redempció, Déu no sols ha restaurat la nostra dignitat humana com a imatge de Déu, sinó que Aquell que ens va crear de manera meravellosa ens ha fet partícips, de manera més admirable encara, de la seua naturalesa divina (cf. 2Pe 1,4).

La divinització és, per tant, la verdadera humanització. Heus ací per què l'existència de l'home apunta més enllà de si mateixa, busca més enllà de si mateixa, desitja més enllà de si mateixa i està inquieta fins que reposa en Déu [6]: Deus enim solus satiat, Només Déu satisfà l'home! [7] Només Déu, amb la seua condició infinita, pot assaciar el desig infinit del cor humà i, per això, el Fill de Déu ha volgut fer-se el nostre germà i redemptor.

8. Hem dit que Nicea va rebutjar clarament les ensenyances d’Arri. Però Arri i els seus seguidors no es van rendir. El mateix emperador Constantí i els seus successors es van alinear cada vegada més amb els arrians. El terme homooúsios es va convertir en la clau de la discòrdia entre nicens i antinicens, que va desencadenar així uns altres conflictes greus. Sant Basili de Cesarea descriu la confusió que es va produir amb imatges eloqüents, comparant-la amb una batalla naval nocturna enmig d'una violenta tempestat, [8] mentres que sant Hilari dona testimoni de l'ortodòxia dels laics enfront de l'arrianisme de molts bisbes, i reconeix que "les oïdes del poble són més santes que els cors dels sacerdots". [9]

La roca del Credo nicé va ser sant Atanasi, irreductible i ferm en la fe. Encara que va ser deposat i expulsat fins a cinc vegades de la seu episcopal d'Alexandria, cada vegada va tornar a ella com a bisbe. Fins i tot des de l'exili va continuar guiant el Poble de Déu amb els seus escrits i les seues cartes. Com Moisés, Atanasi no va poder entrar en la terra promesa de la pau eclesial. Esta gràcia estava reservada a una nova generació, coneguda com «els jóvens nicens»: a Orient, els tres Pares capadocis, sant Basili de Cesarea (ca. 330-379), a qui es va donar el títol de «el Gran», el seu germà sant Gregori de Nisa (335-394) i el més gran amic de Basili, sant Gregori de Nazianz (329/30-390). A Occident van ser importants sant Hilari de Poitiers (ca. 315-367) i el seu deixeble sant Martí de Tours (ca. 316-397). Després, sobretot, sant Ambròs de Milà (333-397) i sant Agustí d’Hipona (354-430).

El mèrit dels tres Capadocis, en particular, va ser portar a terme la formulació del Credo nicé, mostrant que la Unitat i la Trinitat en Déu no estan en absolut en contradicció. En este context es va formular l'article de fe sobre l'Esperit Sant en el primer Concili de Constantinoble de l'any 381. Així, el Credo, que des d’aquell moment es va dir Nicenoconstantinopolità, diu: «Creiem en l'Esperit Sant, que és Senyor i dona la vida, que procedix del Pare. Amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat, i ha parlat per mitjà dels profetes». [10]

Des del Concili de Calcedònia, en 451, el Concili de Constantinoble va ser reconegut com a ecumènic i el Credo nicenoconstantinopolità va ser declarat universalment vinculant. [11] D'esta manera, va arribar a ser un vincle d'unitat entre Orient i Occident. En el segle XVI el van mantindre també les Comunitats eclesials nascudes de la Reforma. El Credo nicenoconstantinopolità és, per tant, la professió comuna de totes les tradicions cristianes.

9. Ha sigut llarg i lineal el camí que ha portat des de la Sagrada Escriptura a la professió de fe de Nicea, després a la seua recepció per part de Constantinoble i Calcedònia, i de nou fins al segle XVI i el nostre segle XXI. Tots nosaltres, com a deixebles de Jesucrist, «en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» som batejats, ens fem el senyal de la creu i som beneïts. Concloem l'oració dels salms en la Litúrgia de les Hores amb «Glòria al Pare, i al Fill, i a l'Esperit Sant». La litúrgia i la vida cristiana estan, per tant, fermament ancorades en el Credo de Nicea i Constantinoble: el que diem amb la boca ha de vindre del cor, de manera que siga testimoniat en la vida. Hem de preguntar-nos, per tant: ¿què ha sigut de la recepció interior del Credo hui? ¿Sentim que concernix també la nostra situació actual? ¿Comprenem i vivim el que diem cada diumenge, i el que això significa per a la nostra vida?

10. El Credo de Nicea comença professant la fe en Déu, Omnipotent, Creador del cel i de la terra. Hui, per a molts, Déu i la qüestió de Déu quasi ja no tenen significat en la vida. El Concili Vaticà II va recalcar que els cristians són, almenys en part, responsables d'esta situació, perquè no donen testimoni de la verdadera fe i oculten l'autèntic rostre de Déu amb estils de vida i accions allunyades de l'Evangeli. [12] En nom de Déu s'han lliurat guerres, s'ha matat, perseguit i discriminat. En lloc d'anunciar un Déu misericordiós, s'ha parlat d'un Déu venjador que infon terror i castiga.

El Credo de Nicea ens convida, per tant, a un examen de consciència. ¿Què significa Déu per a mi i com done testimoni de la fe en Ell? ¿És l'únic i sol Déu realment el Senyor de la vida, o hi ha ídols més importants que Déu i els seus manaments? ¿És Déu per a mi el Déu vivent, pròxim en tota situació, el Pare al qual em dirigixc amb confiança filial? ¿És el Creador a qui dec tot el que soc i el que tinc, el rastre del qual puc trobar en cada criatura? ¿Estic disposat a compartir els béns de la terra, que pertanyen a tots, de manera justa i equitativa? ¿Com tracte la creació, que és obra de les seues mans? ¿L’use amb reverència i gratitud, o l'explote, la destruïxc, en lloc de custodiar-la i cultivar-la com a casa comuna de la humanitat? [13]

11. En el centre del Credo nicenoconstantinopolità destaca la professió de fe en Jesucrist, el nostre Senyor i Déu. Este és el cor de la nostra vida cristiana. Per això ens comprometem a seguir a Jesús com a Mestre, company, germà i amic. Però el Credo nicé demana més: ens recorda de fet que no hem d'oblidar que Jesucrist és el Senyor (Kyrios), el Fill del Déu vivent, que «per la nostra salvació davallà del cel» i va morir «per nosaltres» en la creu, obrint-nos el camí de la vida nova amb la seua resurrecció i ascensió.

Certament, el seguiment de Jesucrist no és un camí ample i còmode, però esta senda, sovint exigent o fins i tot dolorosa, conduïx sempre a la vida i a la salvació (cf. Mt 7,13-14). Els Fets dels Apòstols parlen del camí nou (cf. Fets 19,9.23; 22,4.14-15.22), que és Jesucrist (cf. Jo 14,6): seguir el Senyor compromet els nostres passos en el camí de la creu, que per mitjà de la conversió ens conduïx a la santificació i a la divinització. [14]

Si Déu ens estima amb tot el seu ser, nosaltres també hem d'estimar-nos els uns als altres. No podem amar a Déu, a qui no veem, sense amar també el germà i la germana que veem (cf. 1Jo 4,20). L'amor a Déu sense l'amor als altres és hipocresia; l'amor radical als altres, sobretot l'amor als enemics, sense l'amor a Déu, és un heroisme que ens supera i oprimix. En el seguiment de Jesús, la pujada a Déu passa per l’abaixament i l’entrega als germans i germanes, sobretot als últims, als més pobres, als abandonats i marginats. El que hàgem fet al més menut d'estos, li ho hem fet a Crist (cf. Mt 25,31-46). Davant les catàstrofes, les guerres i la misèria, podem testimoniar la misericòrdia de Déu a les persones que dubten d'Ell només quan elles experimenten la seua misericòrdia a través de nosaltres. [15]

12. Finalment, el Concili de Nicea és actual pel seu altíssim valor ecumènic. A este propòsit, la consecució de la unitat de tots els cristians va ser un dels objectius principals de l'últim Concili, el Vaticà II. [16] Trenta anys arrere exactament, sant Joan Pau II va prosseguir i va promoure el missatge conciliar en l'encíclica Ut unum sint (25 de maig de 1995). Així, amb la gran commemoració del primer Concili de Nicea, celebrem també l'aniversari de la primera encíclica ecumènica. Ella pot considerar-se com un manifest que ha actualitzat aquelles mateixes bases ecumèniques posades pel Concili de Nicea.

Gràcies a Déu el moviment ecumènic ha aconseguit bastants resultats en els últims seixanta anys. Encara que la plena unitat visible amb les Esglésies ortodoxes i ortodoxes orientals i amb les Comunitats eclesials nascudes de la Reforma encara no ens ha sigut donada, el diàleg ecumènic ens ha portat, sobre la base de l'únic baptisme i del Credo nicenoconstantinopolità, a reconéixer els nostres germans i germanes en Jesucrist en els germans i germanes de les altres Esglésies i Comunitats eclesials i a redescobrir l'única i universal Comunitat dels deixebles de Crist en tot el món. Compartim de fet la fe en l'únic i sol Déu, Pare de tots els hòmens, confessem junts l'únic Senyor i verdader Fill de Déu Jesucrist i l'únic Esperit Sant, que ens inspira i ens impulsa a la plena unitat i al testimoni comú de l'Evangeli. ¡Realment el que ens unix és molt més del que ens dividix! [17] D'esta manera, en un món dividit i esgarrat per molts conflictes, l'única Comunitat cristiana universal pot ser signe de pau i instrument de reconciliació, i contribuir de manera decisiva a un compromís mundial per la pau. Sant Joan Pau II ens ha recordat, en particular, el testimoni dels nombrosos màrtirs cristians procedents de totes les Esglésies i Comunitats eclesials: la seua memòria ens unix i ens impulsa a ser testimonis i artífexs de pau en el món.

Per a poder exercir este ministeri de manera creïble, hem de caminar junts per a aconseguir la unitat i la reconciliació entre tots els cristians. El Credo de Nicea pot ser la base i el criteri de referència d'este camí. Ens proposa, de fet, un model de verdadera unitat en la legítima diversitat. Unitat en la Trinitat, Trinitat en la Unitat, perquè la unitat sense multiplicitat és tirania, la multiplicitat sense unitat és desintegració. La dinàmica trinitària no és dualista, com un excloent aut-aut, sinó un vincle que implica, un et-et: l'Esperit Sant és el vincle d'unitat que adorem juntament amb el Pare i el Fill. Per tant, hem de deixar arrere controvèrsies teològiques que han perdut la seua raó de ser per a adquirir un pensament comú i, més encara, una oració comuna a l'Esperit Sant, per a que ens reunisca a tots en una sola fe i un sol amor.

Açò no significa un ecumenisme de retorn a l'estat anterior a les divisions, ni un reconeiximent recíproc de l'actual statu quo de la diversitat de les Esglésies i Comunitats eclesials, sinó més bé un ecumenisme orientat al futur, de reconciliació en el camí del diàleg, d'intercanvi dels nostres dons i patrimonis espirituals. El restabliment de la unitat entre els cristians no ens empobrix, al contrari, ens enriquix. Com a Nicea, este propòsit només serà possible mitjançant un camí pacient, llarg i a vegades difícil d'escolta i acolliment recíproc. Es tracta d'un desafiament teològic i, encara més, d'un desafiament espiritual, que requerix penediment i conversió per part de tots. Per això necessitem un ecumenisme espiritual d'oració, lloança i culte, com va succeir en el Credo de Nicea i Constantinoble.

Invoquem, per tant, l'Esperit Sant, a fi que ens acompanye i ens guie en esta obra:

Sant Esperit de Déu, vós guieu els creients en el camí de la història.

Vos donem gràcies perquè heu inspirat els Símbols de la fe i perquè susciteu en el cor l'alegria de professar la nostra salvació en Jesucrist, Fill de Déu, consubstancial al Pare. Sense Ell no podem res.

Vós, Esperit etern de Déu, d'època en època rejoveniu la fe de l'Església. Ajudeu-nos a aprofundir-la i a tornar sempre a l'essencial per a anunciar-la.

Per tal que el nostre testimoni en el món no siga inert, vingueu, Esperit Sant, amb el vostre foc de gràcia, a revivar la nostra fe, a encendre'ns d'esperança, a inflamar-nos de caritat.

Vingueu, diví Consolador, vós que sou l'harmonia, a unir els cors i les ments dels creients. Vingueu i feu-nos assaborir la bellesa de la comunió.

Vingueu, Amor del Pare i del Fill, a reunir-nos en l'únic ramat de Crist.

Indiqueu-nos els camins que cal recórrer, a fi que amb la vostra saviesa tornem a ser el que som en Crist: una sola cosa, per a que el món crega. 

 

Amén.

Vaticà, 23 de novembre de 2025, solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de Tot el Món.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

________________________ Notes

[1] L. H. Westra, The Apostles' Creed. Origin, History and Some Early Commentaries, Turnhout 2002 (= Instrumenta patristica et mediaevalia, 43).

[2] Primer Concili de Nicea, Expositio fidei: CC COGD 1, Turnhout 2006, 19 6-8.

[3] Per les afirmacions de sant Atanasi en Contra Arianos, I, 9, 2 (ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, Berlín - Nova York 1998, 117-118), queda clar que homooúsios no significa “d'igual substància”, sino “de la mateixa substància” que el Pare; per tant, no es tracta d'una igualdat de substància, sinó d'una identitat de substància entre el Pare i el Fill. La traducció latina de homooúsios parla, amb raó, d'unius substantiae cum Patre.

[4] S. Atanasi, Contra arianos, I, 38, 7 - 39, 1: ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, 148-149.

[5] Cf. Id., De incarnatione Verbi, 54, 3: SCh 199, París 2000, 458; Contra arianos, I, 39; 42; 45; II, 59ss.: ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, 149; 152, 154-155 i 235ss.

[6] Cf. S. Agustí, Confessions, I, 1: CCSL 27, Turnhout 1981, 1.

[7] Sto. Tomàs d'Aquino, In Symbolum Apostolorum, art. 12: ed. Spiazzi, Thomae Aquinatis, Opuscula theologica, II, Torí - Roma 1954, 217.

[8] Cf. S. Basili, De Spiritu Sancto, 30, 76: SCh 17bis, París 2002 2, 520-522.

[9] S. Hilari, Contra arianos seu contra Auxentium, 6: PL 10, 613. Recordant les veus dels Pares, l'erudit teólogo —després cardenal i hui un sant doctor de l'Església— Joan Enric Newman (1801-1890) investigà sobre esta disputa i arribà a la conclusió que el Credo de Nicea fou custodiat sobretot pel sensus fidei del Poble de Déu. Cf. On Consulting the Faithful in Matters of Doctrine (1859).

[10] Primer Concili Constantinopolità, Expositio fidei: CC, COGD 1, 57 20-24. L'afirmació “i procedix del Pare i del Fill (Filioque)” no es troba en el texte de Constantinoble; fou incorporada al Credo llatí pel papa Benet VIII en 1014 i és objecte del diàleg ortodoxocatòlic.

[11] Concili de Calcedònia, Definitio fidei: CC, COGD 1, 137 393-138 411.

[12] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, const. past. Gaudium et spes, 19: AAS 58 (1966), 1039.

[13] Cf. Francesc, carta. enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 67; 78; 124: AAS 107 (2015), 873-874; 878; 897.

[14] Cf. Id., exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 92: AAS 110 (2018), 1136.

[15] Cf. Id., carta. enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 67; 254: AAS 112 (2020), 992-993; 1059.

[16] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, decr. Unitatis redintegratio, 1: AAS 57 (1965), 90-91.

[17] Cf. S. Joan Pau II, carta. enc. Ut unum sint (25 maig 1995), 20: AAS 87 (1995), 933.

Orientacions doctrinals sobre la pregària cristiana

Orientacions doctrinals sobre la pregària cristiana

Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe

I. Situació espiritual i reptes pastorals

1. La set de Déu acompanya tots i cadascun dels sers humans durant l’existència. Així expressa sant Agustí esta experiència universal: «Ens vau fer per a vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que repose en vós».1 No obstant això, la cultura i la societat actuals, caracteritzades per una mentalitat secularitzada, dificulten el cultiu de l'espiritualitat i de tot el que porta a l’encontre amb Déu. El nostre ritme de vida, marcat per l'activisme, la competitivitat i el consumisme, genera buit, estrés, angoixa, frustració, i múltiples inquietuds que els mitjans que el món oferix per a aconseguir la felicitat no arriben a mitigar.

1 Sant Agustí, Confessions, I. 1: CCL 27, 1.

Continua en el següent PDF (Versió en valencià de F. Xavier Martí)

Missatge del papa Lleó XIV per a la Jornada Mundial de les Missions (2025)

VIDEOMISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV 
PER A LA JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2025

[19 d'octubre de 2025]

[ Multimèdia ]

__________

EN  -  ES  -  IT  -  PL

Estimats germans i germanes,

Cada any, en la Jornada Mundial de les Missions, tota l'Església s'unix en pregària, especialment pels missioners i per la fecunditat de la tasca apostòlica.

Quan vaig ser capellà, després bisbe missioner al Perú, vaig vore de primera mà com la fe, la pregària i la generositat manifestades en esta Jornada poden transformar comunitats senceres.

Convide cada parròquia catòlica del món a participar en la Jornada Mundial de les Missions. Les seues oracions i suport ajuden a anunciar l'Evangeli, a sostindre programes pastorals i catequètics, a construir noves esglésies i a atendre les necessitats de salut i d'educació dels nostres germans i germanes en terres de missió.

Este 19 d'octubre, en reflexionar junts sobre la nostra crida baptismal a ser "missioners d'esperança entre els pobles," renovem el nostre compromís amb la dolça i alegre tasca de portar a Jesucrist, la nostra Esperança, fins als darrers racons del món.

Gràcies! Gràcies per tot el que fareu per ajudar-me a donar suport als missioners en tot el món. Que Déu vos beneïxca.

______________________

Més textos i recursos:

• Enric Benavent, arquebisbe de València: Dia del Domund (2025)
• Parròquia Maria Auxiliadora d'Algemesí: Guió per a la missa del Dia del Domund (2025)

Migrants, missioners d'esperança (Lleó XIV, 2025)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA 111a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT 2025

[4-5 d'octubre de 2025]

Migrants, missioners d'esperança

Benvolguts germans i germanes:

La 111a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, que el meu predecessor va voler que coincidira amb el Jubileu dels migrants i del món missioner, ens oferix l'oportunitat de reflexionar sobre el vincle entre esperança, migració i missió.

El context mundial actual està tristament marcat per guerres, violència, injustícies i fenòmens meteorològics extrems, que obliguen milions de persones a abandonar la seua terra natal en busca de refugi en altres llocs. La tendència generalitzada de vetlar exclusivament pels interessos de comunitats circumscrites constituïx una greu amenaça per a l'assignació de responsabilitats, la cooperació multilateral, la consecució del bé comú i la solidaritat global en benefici de tota la família humana. La perspectiva d'una nova carrera armamentística i el desenvolupament de noves armes ―incloses les nuclears―, l'escassa consideració dels efectes nefastos de la crisi climàtica actual i les profundes desigualtats econòmiques fan que els reptes del present i del futur siguen cada vegada més difícils.

Davant les teories de devastació global i escenaris aterridors, és important que cresca en el cor de la majoria el desig d'esperar un futur de dignitat i pau per a tots els sers humans. Eixe futur és part essencial del projecte de Déu per a la humanitat i la resta de la creació. Es tracta del futur messiànic anticipat pels profetes: «Els ancians i les ancianes s'assentaran de nou en els carrers de Jerusalem, cada u amb el bastó a la mà, a causa dels molts anys. Els carrers de la ciutat s'ompliran de xiquets i xiquetes, que hi jugaran. [...] Perquè hi ha llavors de pau: la vinya donarà fruit abundós, i la terra, bona collita; serà generosa la rosada del cel» (Za 8, 4-5.12). I este futur ja ha començat, perquè va ser inaugurat per Jesucrist (cf. Mc 1, 15 i Lc 17, 21) i nosaltres creiem i esperem en la seua plena realització, ja que el Senyor sempre complix les seues promeses.

El Catecisme de l'Església Catòlica ens diu que «la virtut de l'esperança correspon a l'anhel de felicitat posat per Déu en el cor de tot home; assumix les esperances que inspiren les activitats dels hòmens» (núm. 1818). I sens dubte, la busca de la felicitat —i la perspectiva de trobar-la en un altre lloc— és una de les principals motivacions de la mobilitat humana contemporània.

Esta connexió entre migració i esperança es manifesta clarament en moltes de les experiències migratòries dels nostres dies. Nombrosos migrants, refugiats i desplaçats són testimonis privilegiats de l'esperança viscuda en la quotidianitat, a través de la seua confiança en Déu i la seua resistència a les adversitats amb vista a un futur en el qual albiren l'arribada de la felicitat i el desenvolupament humà integral. En ells es renova l'experiència itinerant del poble d'Israel: «Oh Déu, quan eixíeu guiant el poble, quan avançàveu pel desert, va tremolar la terra. va degotar el cel, davant de Déu —el del Sinaí—, davant de Déu, el d'Israel. Vas escampar una pluja generosa, Senyor, per a refer els teus camps esgotats; allí vas albergar la teua família, allí vas consolar el pobre, Déu nostre, per la teua bondat» (Sal 68, 8-11).

En un món enfosquit per guerres i injustícies, fins i tot allí on tot sembla perdut, els migrants i refugiats s'erigixen en missatgers d'esperança. La seua valentia i tenacitat són un testimoni heroic d'una fe que veu més enllà del que els nostres ulls poden vore i que els dona la força per a desafiar la mort en les diferents rutes migratòries contemporànies. També ací és possible trobar una clara analogia amb l'experiència del poble d'Israel errant pel desert, que afronta tots els perills confiant en la protecció del Senyor: «Ell et guardarà del parany del caçador, i de l'assot de la pesta; t'abrigarà amb les seues plomes, trobaràs refugi davall de les seues ales; ell, que és fidel,  et serà escut i armadura. No et farà por l'espant de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s'esmuny en la foscor, ni l'epidèmia que devasta a ple sol» (Sal 91, 3-6).

Els migrants i els refugiats recorden a l'Església la seua dimensió pelegrina, perpètuament orientada a aconseguir la pàtria definitiva, sostinguda per una esperança que és virtut teologal. Cada vegada que l'Església cedix a la temptació de la “sedentarització” i deixa de ser civitas peregrina —el poble de Déu pelegrí cap a la pàtria celestial (cf. Sant Agustí, La ciutat de Déu, Llibre XIV-XVI)—, deixa d'estar “en el món” i passa a ser “del món” (cf. Jo 15,19). Es tracta d'una temptació ja present en les primeres comunitats cristianes, fins a tal punt que l'apòstol Pau ha de recordar a l'Església de Filips que «Nosaltres tenim la nostra ciutadania en el cel; i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers.» (Fl 3, 20-21).

De manera particular, els migrants i refugiats catòlics poden convertir-se hui en missioners d'esperança als països que els acullen, portant avant nous camins de fe allí on el missatge de Jesucrist encara no ha arribat o iniciant diàlegs interreligiosos basats en la vida quotidiana i la búsqueda de valors comuns. En efecte, amb el seu entusiasme espiritual i el seu dinamisme, poden contribuir a revitalitzar comunitats eclesials rígides i cansades, en les quals avança amenaçadorament el desert espiritual. La seua presència ha de ser reconeguda i benvolguda com una verdadera benedicció divina, una oportunitat per a obrir-se a la gràcia de Déu, que dona nova energia i esperança a la seua Església: «No oblideu practicar l'hospitalitat, ja que gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van allotjar àngels» (He 13, 2).

El primer element de l'evangelització, com subratllava sant Pau VI, és generalment el testimoni: «Tots els cristians estan cridats a este testimoni i, en este sentit, poden ser verdaders evangelitzadors. Se'ns ocorre pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben» (Evangelii nuntiandi, 21). Es tracta d'una verdadera missio migrantium ―missió realitzada pels migrants— per a la qual s'ha de garantir una preparació adequada i un suport continu, fruit d'una cooperació intereclesial eficaç.

D'altra banda, les comunitats que els acullen també poden ser un testimoni viu d'esperança. Esperança entesa com a promesa d'un present i un futur en el qual es reconega la dignitat de tots com a fills de Déu. D'esta manera, els migrants i refugiats són reconeguts com a germans i germanes, part d'una família en la qual poden expressar els seus talents i participar plenament en la vida comunitària.

Amb motiu d'esta jornada jubilar en què l'Església resa per tots els migrants i refugiats, desitge encomanar a tots els que estan en camí, així com als que s'esforcen per acompanyar-los, a la protecció maternal de la Mare de Déu, consol dels migrants, a fi que mantinga viva en els seus cors l'esperança i els sostinga en el seu compromís de construir un món que es parega cada vegada més al Regne de Déu, la verdadera Pàtria que ens espera al final del nostre viatge.

Vaticà, 25 de juliol de 2025, Festa de Sant Jaume Apòstol

LLEÓ PP. XIV

(Traducció al valencià de F. Xavier Martí)

Missatge del papa Lleó XIV per a la X Jornada Mundial d'Oració per la Cura de la Creació

LLAVORS DE PAU I ESPERANÇA

Missatge del sant pare Lleó XIV

per a la X Jornada Mundial d’Oració per la Cura de la Creació

1 de setembre de 2025

[Document en PDF]

Benvolguts germans i germanes,

El tema d'esta Jornada Mundial d'Oració per la Cura de la Creació, elegit pel nostre benvolgut papa Francesc, és «Llavors de pau i esperança». En el desé aniversari de la institució de la Jornada, que va coincidir amb la publicació de l'encíclica Laudato si’, ens trobem en ple Jubileu, com a «pelegrins d'esperança». I és precisament en este context, que el tema adquirix tot el seu significat.

Moltes vegades, Jesús, en la seua predicació, empra la imatge de la llavor per a parlar del Regne de Déu, i en la vespra de la Passió l'aplica a si mateix, comparant-se amb el gra de blat, que ha de morir per a donar fruit (cf. Jo 12, 24). La llavor s'entrega per complet a la terra i allí, amb la força impetuosa del seu do, brolla la vida, fins i tot en els llocs més insospitats, amb una capacitat sorprenent de generar futur. Pensem, per exemple, en les flors que creixen vora les carreteres: ningú les ha plantades i, no obstant això, creixen gràcies a llavors que han arribat allí quasi per casualitat i aconseguixen adornar el gris de l'asfalt i fins i tot trencar la seua dura superfície.

Per tant, en Crist som llavors. No només això, sinó «llavors de pau i esperança». Com diu el profeta Isaïes, l'Esperit de Déu és capaç de transformar el desert, àrid i ressec, en un jardí, lloc de descans i serenitat: «Fins que el senyor, des de dalt, abocarà l'esperit sobre nosaltres. I així el desert es convertirà en un jardí, i el jardí serà un gran bosc. El dret habitarà en el desert, en el jardí regnarà la justícia. El fruit de la justícia serà la pau, i el fruit de la justícia, la calma i la seguretat per sempre. El meu poble viure en un lloc de pau, en llocs segurs i de repòs tranquil» (Is 32, 15-18).

Estes paraules profètiques, que de l'1 de setembre al 4 d'octubre acompanyaran la iniciativa ecumènica del «Temps de la Creació», afirmen amb força que, juntament amb l'oració, són necessàries la voluntat i les accions concretes que fan perceptible esta «carícia de Déu» sobre el món (cf. Laudato si’, 84). La justícia i el dret, en efecte, semblen arreglar la inhòspita naturalesa del desert. Es tracta d'un anunci d'actualitat extraordinària. En diverses parts del món és ja evident que la nostra terra s'està deteriorant. A tot arreu, la injustícia, la violació del dret internacional i dels drets dels pobles, les desigualtats i la cobdícia que se’n deriven produïxen desforestació, contaminació i pèrdua de biodiversitat. Augmenten en intensitat i freqüència els fenòmens naturals extrems causats pel canvi climàtic induït per les activitats antròpiques (cf. Exhort. ap. Laudate Deum, 5), sense tindre en compte els efectes a mitjà i llarg termini de la devastació humana i ecològica provocada pels conflictes armats.

Sembla que encara no es té consciència que destruir la naturalesa no perjudica a tots de la mateixa manera: xafar la justícia i la pau significa afectar sobretot els més pobres, els marginats, els exclosos. En este context, és emblemàtic el patiment de les comunitats indígenes.

I això no és tot: la mateixa naturalesa es convertix a vegades en un instrument d'intercanvi, en un bé que es negocia per a obtindre avantatges econòmics o polítics. En estes dinàmiques, la creació es transforma en un camp de batalla pel control dels recursos vitals, com ho demostren les zones agrícoles i els boscos que s'han tornat perillosos a causa de les mines, la política de la “terra arrasada”,(1) els conflictes que esclaten entorn de les fonts d'aigua, la distribució desigual de les matèries primeres, que penalitza les poblacions més dèbils i soscava la seua estabilitat social.

Estes diverses ferides són conseqüència del pecat. Sens dubte, això no és el que Déu tenia al cap quan va confiar la Terra a l'home creat a la seua imatge (cf. Gn 1, 24-29). La Bíblia no promou «el domini despòtic del ser humà sobre les coses creades» (Laudato si’, 200). Al contrari, és «important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hermenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «llaurar i cuidar» el jardí del món (cf. Gn 2, 15). Mentres «llaurar» significa cultivar, llaurar o treballar, «cuidar» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre el ser humà i la naturalesa» (Ibíd., 67).

La justícia ambiental —anunciada implícitament pels profetes— ja no pot considerar-se un concepte abstracte o un objectiu llunyà. Representa una necessitat urgent que va més enllà de la simple protecció del medi ambient. En realitat, es tracta d'una qüestió de justícia social, econòmica i antropològica. Per als creients, a més, és una exigència teològica que, per als cristians, té el rostre de Jesucrist, en qui tot ha sigut creat i redimit. En un món en què els més fràgils són els primers a patir els efectes devastadors del canvi climàtic, la desforestació i la contaminació, la cura de la creació es convertix en una qüestió de fe i d'humanitat.

És hora de passar de les paraules als fets. «Viure la vocació de ser protectors de l'obra de Déu és part essencial d'una existència virtuosa, no és una cosa opcional ni en un aspecte secundari de l'experiència cristiana» (Ibíd., 217). Treballant amb dedicació i tendresa es poden fer germinar moltes llavors de justícia i contribuir, d’esta manera, a la pau i a l'esperança. A vegades es necessiten anys a fi que l'arbre done els seus primers fruits, anys que involucren tot un ecosistema en la continuïtat, la fidelitat, la col·laboració i l'amor, sobretot si este amor es convertix en espill de l'Amor oblatiu de Déu.

Entre les iniciatives de l'Església, que són com llavors escampades en este camp, vullc recordar el projecte «Borgo Laudato si’», que el papa Francesc ens ha deixat com a herència a Castel Gandolfo, com una llavor que pot donar fruits de justícia i pau. Es tracta d'un projecte d'educació en ecologia integral que vol ser un exemple de com es pot viure, treballar i formar comunitat aplicant els principis de l'encíclica Laudato si’.

Demane al Totpoderós que ens envie en abundància el seu «esperit des dalt» (Is 32, 15), per tal que estes llavors i altres semblants donen fruits abundants de pau i esperança.

L'encíclica Laudato si’ ha acompanyat l'Església catòlica i moltes persones de bona voluntat durant deu anys. Que continue inspirant-nos i que l'ecologia integral siga cada vegada més elegida i compartida com a camí a seguir. Així es multiplicaran les llavors d'esperança, que hem de «cuidar i cultivar» amb la gràcia de la nostra gran i indestructible Esperança, Crist Ressuscitat. En el seu nom, vos envie la meua benedicció a tots.

Vaticà, 30 de juny de 2025, Memòria dels Sants Protomàrtirs de la santa Església Romana.

LLEÓ PP. XIV

1 Cf. Consell Pontifici Justícia i Pau, Terra e cibo, LVE 2016, 51-53.

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Santa Hildegarda de Bingen: textos litúrgics

TEXTOS LITÚRGICS
PER A LA MEMÒRIA LLIURE
DE SANTA HILDEGARDA DE BINGEN
(17 DE SETEMBRE)

Traducció al valencià a partir de les versions
aprovades per la Conferència Episcopal Espanyola
i confirmades pel decret del Dicasteri per al Culte Diví
i la Disciplina per als Sagraments
amb data 15 de novembre de 2022 (Prot. N. 651/21).
Annex al decret del dia 25 de gener de 2021 (Prot. N. 40/21).

Dia 17 de setembre

S. Hildegarda de Bingen, verge i doctora de l’Església

Del Comú de vèrgens: per una verge, o del comú de sants: per una monja.

Col·lecta

Oh Déu, font de vida,
que vau omplir d’esperit profètic
santa Hildegarda, verge,
feu que nosaltres, amb el seu exemple i intercessió,
conegam els vostres camins
i que, en la foscor d’este món,
reconegam la claredat de la vostra llum.
Per nostre Senyor Jesucrist.

Dia 17 de setembre

S. Hildegarda de Bingen, verge i doctora de l’Església

Del Comú de vèrgens o de santes [per religioses].

Lectura I — Cant 8, 6-7, n. 731, 1 * [Leccionari Santoral 239]
Salm resp. — Sal 44, 11-12. 14-15. 16-17, n. 733, 1. [L. Sant. 242]

Al·leluia — Mt 5, 8, n. 741, 3. [L. Sant. 335]
Evangeli — Mt 25, 1-13, n. 742, 11. [L. Sant. 252]

Dia 17 de setembre

S. Hildegarda de Bingen, verge i doctora de l’Església

Va nàixer a Bermersheim, Germània, l’any 1098, i l’any 1115 pronuncià la professió religiosa a l’abadia benedictina de Disibodenberg. Cap a l’any 1150 va fundar el monestir de Rupertsberg prop de Bingen i el va regir com a abadessa. Entesa en ciències naturals i en l’art de la música, en diversos escrits va exposar piadosament al clero i al poble la revelació que havia experimentat en la contemplació mística; va predicar les obres de penitència i va refutar els errors contra la doctrina, de manera que fins i tot els prínceps i els Pontífexs Romans van demanar sol·lícitament el seu consell. Afectada d’una malaltia, morí l’any 1179.

Comú de vèrgens: per una verge, o bé de dones santes: per religioses.

Ofici de lectura

LECTURA SEGONA

De les cartes de santa Hildegarda, verge i doctora de l’Església.

(Ep LII: a Werneri de Kitcheim, amb els altres germans de la seua companyia: PL 197, 269-271)

La imatge de l’Església

Prostrada durant molt de temps en el llit de la malaltia, l’any mil cent setanta de l’encarnació del Senyor, estant desperta de cos i d’ànima, vaig vore una imatge molt bella, que tenia forma de dona, que era d’una suavitat excel·lent, molt preciosa en les delícies, d’una bellesa tan gran que la ment humana no seria capaç d'entendre, i la seua estatura arribava des de la terra fins al cel.

La seua faç brillà amb la més gran claredat i els seus ulls miraren al cel. Vestia també un vestit molt brillant de seda blanca i l’envoltava un mantell adornat amb pedres preciosíssimes, a saber, la maragda, el safir, les perles i joies, portant al voltant dels peus un calçat d’ònix. Però havien embrutat de pols el seu rostre, i el vestit s’havia esgarrat pel costat dret, el seu mantell elegant havia perdut la seua bellesa i el seu calçat s’havia ennegrit.

I ella mateixa, amb veu forta i lúgubre, clamava cap a dalt del cel, dient: “Escolta, oh cel, que el meu rostre s’ha embrutat; i plora, oh terra, perquè el meu vestit s’ha esgarrat; i tremola, oh abisme, perquè el meu calçat s’ha ennegrit”. I deia novament: “Jo vaig estar amagada en el cor del Pare, fins que el Fill de l’home que fou concebut i va nàixer en virginitat, escampà la seua sang, ell que també m’esposà i em dotà amb esta mateixa sang”.

Perquè els forats de les ferides del meu espòs també s’han obert recentment tot el temps que les ferides dels pecats dels hòmens estaran obertes. Estes mateixes ferides, els sacerdots de Crist, que m’haurien de fer càndida i servir-me amb candor, les contaminen amb la seua excessiva avarícia anant d’esglésies en esglésies. També esgarren el meu vestit perquè són prevaricadors de la llei, de l’Evangeli i del seu sacerdoci i enfosquixen el meu mantell, perquè negligixen del tot els preceptes que hi ha instituïts en ells, ni els acomplixen amb bona voluntat i amb un bon obrar, ni en l’abstinència com en maragdes ni distribuint almoines com en un safir ni amb altres obres bones i justes (amb què Déu és honrat com amb altres classes de pedres precioses). Sinó que ennegrixen per damunt el meu calçat perquè ells, ni seguixen els camins rectes, és a dir, durs i aspres, de la justícia, ni donen bons exemples als seus súbdits, a pesar que baix el meu calçat tinc com en el meu secret la blancor de la veritat.

I vaig sentir una veu del cel que deia: “Esta imatge designa l’Església. Per això tu, home, que veus estes coses i sents les paraules del seu plany, dóna-ho a conéixer als sacerdots que han estat constituïts i ordenats per a regir i ensenyar el poble de Déu, als quals s’ha dit amb els apòstols: Aneu per tot el món, i prediqueu l’Evangeli a tota criatura”.

RESPONSORI (Dn 2, 21-22; 1C 12, 11)

℟. El Senyor dona als savis la saviesa, i la ciència als qui saben comprendre: *Revela les coses profundes i ocultes, i la llum habita amb ell.

℣. Tots estos dons són obra de l’únic Esperit que els distribuïx en particular a cada u com li sembla bé. *Revela les coses.

ORACIÓ

Oh Déu, font de vida, que vau omplir d’esperit profètic santa Hildegarda, verge, feu que nosaltres, amb el seu exemple i intercessió, conegam els vostres camins i que, en la foscor d’este món, reconegam la claredat de la vostra llum. Per nostre Senyor Jesucrist.

AL MARTIROLOGI ROMÀ,

S’ha d’afegir al dia 17 de setembre en el segon lloc l’elogi següent:

Santa Hildegarda, verge i doctora de l’Església que, entesa en la ciència natural i la medecina així com en l’art de la música, va exposar i descriure piadosament en els llibres el que havia experimentat en la contemplació mística.

Oració de Santa Clara

Beneïu-nos en el cel i en la terra

Santa Clara d’Assís (Assís 1193 - 1253)

Preguem a nostre Senyor Jesucrist,

per la seua misericòrdia

i per la intercessió de la seua santíssima mare,

Santa Maria,

i de sant Miquel Arcàngel,

i de tots els sants àngels de Déu,

del nostre benaurat pare Francesc

i de tots els sants i santes,

que el mateix Pare celestial

ens concedixca la seua santíssima benedicció

en el cel i en la terra.

En la terra, fent-nos créixer

en la seua gràcia i les seues virtuts

en la seua Església militant,

entre els seus servents i serventes;

i en el cel, exalçant-nos i glorificant-nos

en la seua Església triomfant,

entre els seus sants i santes.

A partir de la Benedicció de sor Clara.

Fundació del convent de Castelló, la Ribera Alta, en 1590

Documentació sobre la fundació del convent de Sant Vicent Ferrer a Castelló (la Ribera Alta), en 1590

Transcripció de F. Xavier Martí

I

Los magnífichs Pere Calp, batle de la present vila nova de Castelló, Baltasar Monroig, justícia en lo present any de dita vila, Pere Morata, Berthomeu Cuquó, Juan Godes y Juan Franco, jurats en dit any de dita vila […]

Als quals així ajustats lo reverend pare frare Miguel de Herrera de la orde de Sent Domingo de la ciutat de València diu y se offerix fer y contruhir ab llicència de l’ordinari un monestir en la present vila si aquella li donava cascun any perpètuament cent lliures reals de València y lloch per a construhir dit monestir; y tots unànimes y concordes y ningú discrepant ni contradient dixeren y respongueren que tenen per bé y per honor y reverència de Nostre Senyor Déu y servici del culto diví que fassen y construhixquen dit monestir donant-los lloch competent per a fer y construhir aquell en la present vila y que per quant la present vila […] los gastos y despeses, que per ço moderant ço que el reverend pare frare Herrera diu y demana, digüen que tenen per bé y els plau que es donen y paguen als frares de dit monestir construhidor sixanta lliures cascuns anys per temps de deu anys del dia que dit monestir y convent construhidor tindrà mestre per a llegir arts o gramàtica y tenir mestre de llegir y scriure en avant contínuament contadors, de manera que passats los dits deu anys del mo[…] desús dit comportadors cesse dita renda de dites sixanta lliures ab que si per cas lo dit monestir no tingués o per temps vingués a faltar mestre de llegir y scriure y gramàtica conforme desús dit, en tal cas tot lo temps que faltara de haver-hi mestre cesse dita renda, com la intenció del present y general consell sia donar y pagar dites sixanta lliures cascun any per a obs de salari de dit mestre o mestres. Lloen y approven […]

Testes, los honorables Andreu Doménech y Batiste Calp, scrivents, de dita vila habitadors.

Castelló 1590, gener 2. Determinació del monestir de Sant Vicent orde de Sant Doménec. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 34.

II

[...] tots vehins y habitadors de la present vila nova de Castelló, ajustats y congregats en la abadia de dita vila [...] en presència del reverend frare pare Miguel de Herrera y frare Andrés Albero del orde de Sant Domingo del monestir de Sant Vicent de la present vila, digüen que renunciant et ante omnia qualsevols actes de donació per cessió de lloch assignat per a fer lo monestir de Sant Vicent ara de nou, havent tengut parlament y col·loqui del lloch y assiento hon se podria fer lo dit monestir, diugen [sic] que donen y asignen als dits pares presents y acceptants tres fanecades de terra en lo moreral de Gaspar Morata, major de dies, prop la casa de Miquel Monyós per a fer y construhir dit monestir, la qual cessió y assignació de lloch fan [...] Ab pacte que si per cas de temps no volguessen obrar o dexar lo monestir, en tal cas la terra eo lo valor de aquella sia, vinga o torne a la present vila y que dita terra no la puguen vendre, alienar ni transportar a persona alguna [...]

Castelló 1590, juliol 8. Consell general sobre Assignació de terra per a fer lo monestir. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 39.

III

[...] tots vehins y habitadors de la present vila nova de Castelló, ajustats y congregats ab so de trompeta per Antoni Fabià, verguer y trompeta públich de la dita vila, tocada en los llochs acostumats de la present vila segons verbalment feu relació dit Antoni Fabià haver convocat a consell general per a la present hora a tots los vehins y habitadors de dita vila; als quals així ajustats en presència dels reverends pare frare Miguel de Herrero, vicari de la orde i convent del gloriós pare Sent Vicent Ferrer de la present vila y del pare frare Juan Abiego de la dita orde, dix e proposà lo reverend pare Lupercio de Güete, mestre en Sacra Theologia de la maeixa orde, a tot lo present i general consell que per causa de les grans malalties que Déu Nostre Senyor omnipotent ha donat y dona, eo, los frares de dit convent han patit estos dies propassats, no y hagut los frares que convenia haver-hi en lo dit monestir ni tampoch fer lo que dit convent tenia obligació en servir a la vila conforme en los consells y determinacions passades, ço és, de amostrar y ensenyar als chichs; y com per la gràcia de Nostre Senyor Déu estan ja sans y bons y desigen los frares de dita orde passar avant en lo servici de Déu y culto diví, diu per ço que si són servits de que així com havia de dar y pagar la present vila dos-centes lliures reals de València per lo preu de tres fanecades de terra que foren extimades y concedides en lo moreral que era de Gaspar Morata, mercader, segons està continuat en la mà de la sala y relació de experts, que donen y paguen les dites y matexes dos-centes liures per a obs de comprar y pagar lo preu de la casa de Lluys Carbonell de la present vila situada en dita vila deffront casa Miquel Monyós en la qual casa de dit Carbonell entenen a ffer y construhir dit monestir, cancel·lant y anul·lant segons que ab lo present cancel·len i tenen per cancel·lat y anul·lat lo acte de determinació y consell sobre la terra de dit Gaspar Morata, major de dies, ab acte continuat en lo present llibre rebut per lo notari davall scrit a 8 de juliol propassat en la qual exposició y declaració dix lo dit proposant que fa ab llicència del senyor provincial de la dita orde etsiam diu que vol que dita donació y concessió de dites dos-centes lliures se faça y se haja de poder fer si per lo present consell se determina ab pacte que si per cas per temps volguessen fer en altra part dit monestir que dita casa sia vinga y torne a la present vila, etsiam ab pacte que no la puguen vendre, alienar ni transportat a persona alguna sinó que la dita casa se haja de fer dit monestir y que los que ha respecte de les sixanta lliures de dita moneda que la vila prometté pagar cascun any per temps de deu anys ab pacte rebut per dit y davall scrit notari continuat en lo present llibre a II de giner propassat ab los pactes en aquell contenguts se reste en sa força y valor, de tot lo qual desús dit se diu per lo dit frare Lupercio de Güete proposan que digüen y declaren tots son parer y voluntat.

E tots unànimes y concordes y nengú discrepant ni contradient prenint vots de cada hu a una veu dixeren y respongueren que tenen per bé que la present vila done y pague de rendes y comú de aquella les dites dos-centes lliures per a obs de comprar y pagar lo preu de la casa del magnífich Lluys Carbonell per a construhir dit monestir ab los pactes y condicions per lo dit reverend frare pare Lupercio de Güete declarats y del modo y manera que dit pare ha exposat y declarat, y si lo segons està dispost y ordenat en lo dit acte de consell rebut per lo dit y davall scrit notari a dos de gener propassat y present any lloen y approven ... lo present y general consell y les determinacions de aquell

Castelló 1590, desembre 18. Donatiu als frares. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 40.

IV

In Dei nomine. Amen. Noverint universi quod ego, Ludovicus Carbonell, agricultor, presentis vile nove Castellionis habitator, scienter et gratis et honore presentis publici instrumenti firmiter et perpetui valeturi et in aliquo non violandi seu revocando, vendo, concedo ac trado seu quasi trado vobis reverendis et fratribus Michaelli de Herrero, vicario conventus et monasterii Sancti Vincentii Ferrerii eiusdem ville, et Lupercio de Huete, magistro in Sacra Theologiae, et Ioanni Abiego [...] quandam domum meam ad edificandum et construendum dictum monasterium franquam et quitiam sitam et possitam in presenti villa confrontam cum domo Christoforis Penya, operarii ville, cum domo Michaellis Munyós vico in medio, et cum sequia dicte ville iam dictam [...]

Castelló 1590, desembre 18. Lluís Carbonell ven la casa als frares. Arxiu Municipal de Castelló, sign, H-1/1, fol. 42-43. Not.: Pere Carbonell.

Missatge per a la V Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA V JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LA GENT GRAN

[27 de juliol de 2025]

________________________________

Feliç aquell que no ha perdut l'esperança (cf. Si 14, 2)

Benvolguts germans i germanes:

El Jubileu que vivim ens ajuda a descobrir que l'esperança sempre és font d'alegria, a qualsevol edat. Igualment, quan esta ha sigut temperada pel foc d'una llarga existència, es torna font d'una benaventurança plena.

La Sagrada Escriptura presenta diversos casos d'hòmens i dones ja avançats en anys, als quals el Senyor convida a participar en els seus designis de salvació. Pensem en Abraham i Sara; sent ja ancians, romanen incrèduls davant de la paraula de Déu, que els promet un fill. La impossibilitat de generar semblava haver-los llevat la seua mirada d'esperança respecte al futur.

La reacció de Zacaries davant l'anunci del naiximent de Joan el Baptiste no és diferent: «¿Com puc estar segur d'això? Perquè jo soc ancià i la meua esposa és d'edat avançada» (Lc 1,18). L'ancianitat, l'esterilitat i la deterioració semblen apagar les esperances de vida i de fecunditat de tots estos hòmens i dones. També la pregunta que Nicodem fa a Jesús, quan el Mestre li parla d'un “nou naiximent”, sembla purament retòrica: «¿Com un home pot nàixer quan ja és vell? ¿Potser pot entrar per segona vegada en el si de sa mare i tornar a nàixer?» (Jo 3,4). No obstant això, en cada ocasió, enfront d'una resposta aparentment òbvia, el Senyor sorprén els seus interlocutors amb un acte de salvació.

Els ancians, signes d'esperança

En la Bíblia, Déu mostra moltes vegades la seua providència dirigint-se a persones avançades en anys. Així ocorre no sols amb Abraham, Sara, Zacaries i Isabel, sinó també amb Moisés, cridat a alliberar el seu poble quan ja era octogenari (cf. Ex 7,7). Amb estes eleccions, Déu ens ensenya que, als seus ulls, l'ancianitat és un temps de benedicció i de gràcia, i que per a Ell els ancians són els primers testimonis d'esperança. «¿Què significa en la meua vellesa? —es pregunta sobre este tema sant Agustí— Quan em falten les forces, no m'abandones. I ací Déu et respon: Al contrari, que defallixca el teu vigor, a fi que estiga present el meu en tu, i així pugues dir amb l'Apòstol: “Quan soc dèbil, aleshores soc fort”» (Comentaris als Salms 70, 11). El fet que el nombre de persones en edat avançada augmente es convertix per a nosaltres en un signe dels temps que estem cridats a discernir, per a llegir correctament la història que vivim.

La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprén en la successió de les generacions, i abraçar a un ancià ens ajuda a comprendre que la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obri pas cap al futur. En el llibre del Gènesi trobem el commovedor episodi de la benedicció donada per Jacob, ja ancià, als seus nets, els fills de Josep. Les seues paraules els animen a mirar el futur amb esperança, com en el temps de les promeses de Déu (cf. Gn 48,8-20). Si, per tant, és veritat que la fragilitat dels ancians necessita el vigor dels jóvens, també és veritat que la inexperiència dels jóvens necessita el testimoni dels ancians per a traçar amb saviesa l'avenir. ¡Quantes vegades els nostres avis han sigut per a nosaltres exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i compromís social, de memòria i perseverança en les proves! Este bell llegat, que ens han transmés amb esperança i amor, sempre serà per a nosaltres motiu de gratitud i de coherència.

Signes d'esperança per als ancians

El Jubileu, des dels seus orígens bíblics, ha representat un temps d'alliberament: els esclaus eren alliberats, els deutes condonats, les terres restituïdes als seus propietaris originaris. Era un moment de restauració de l'orde social volgut per Déu, en el qual es reparaven les desigualtats i les opressions acumulades amb els anys. Jesús renova estos esdeveniments d'alliberament quan, en la sinagoga de Natzaret, proclama la bona notícia als pobres, la vista als cegos, l'alliberament als captius i la llibertat als oprimits (cf. Lc 4,16-21).

Considerant les persones ancianes des d'esta perspectiva jubilar, també nosaltres estem cridats a viure amb elles un alliberament, sobretot de la soledat i de l'abandó. Enguany és el moment propici per a realitzar-la; la fidelitat de Déu a les seues promeses ens ensenya que hi ha una benaurança en l'ancianitat, una alegria autènticament evangèlica, que ens demana derrocar els murs de la indiferència, que amb freqüència empresonen als ancians. Les nostres societats, en totes les seues latituds, s'estan acostumant amb massa freqüència a deixar que una part tan important i rica del seu teixit siga marginada i oblidada.

Enfront d'esta situació, és necessari un canvi de ritme, que testifique una assumpció de responsabilitat per part de tota l'Església. Cada parròquia, associació, grup eclesial està cridat a ser protagonista de la “revolució” de la gratitud i de la cura, i això ha de realitzar-se visitant sovint els ancians, creant per a ells i amb ells xarxes de suport i d'oració, entreteixint relacions que puguen donar esperança i dignitat a qui se sent oblidat. L'esperança cristiana ens impulsa sempre a arriscar més, a pensar en gran, a no acontentar-nos amb l'statu quo. En concret, a treballar per un canvi que restituïxca als ancians estima i afecte.

Per això, el papa Francesc va voler que la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran se celebrara sobretot anant a l'encontre de qui està sol. I per eixa mateixa raó, s'ha decidit que els qui no puguen vindre a Roma enguany, en peregrinació, «podran aconseguir la Indulgència jubilar si acudixen a visitar per un temps adequat els […] ancians en soledat, […] com qui realitza una peregrinació cap a Crist present en ells (cf. Mt 25, 34-36)» (Penitencieria Apostòlica, Normes sobre la Concessió de la Indulgència Jubilar, III). Visitar un ancià és una manera de trobar-nos amb Jesús, que ens allibera de la indiferència i la soledat.

En la vellesa es pot esperar

El llibre de l'Eclesiàstic afirma que la benaurança és d'aquells que no perden l'esperança (cf. 14, 2), deixant entendre que en la nostra vida —especialment si és llarga— poden existir molts motius per a girar la vista arrere, més que cap al futur. No obstant això, com va escriure el papa Francesc durant el seu últim ingrés a l'hospital, «el nostre físic està dèbil, però, fins i tot així, res pot impedir-nos amar, resar, entregar-nos, estar els uns per als altres, en la fe, senyals lluminosos d'esperança» (Àngelus, 16 de març de 2025). Tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'amar i resar. Tots, sempre, podem amar i resar.

L'amor pels nostres sers estimats —pel cònjuge amb qui hem passat gran part de la vida, pels fills, pels nets que alegren les nostres jornades— no s'apaga quan les forces s'esvaïxen. Al contrari, sovint eixe afecte és precisament el que reaviva les nostres energies, donant-nos esperança i consol.

Estos signes de vitalitat de l'amor, que tenen la seua arrel en Déu mateix, ens donen valentia i ens recorden que «encara que el nostre home exterior vaja destruint-se, el nostre home interior va renovant-se dia a dia» (2C 4,16). Per això, especialment en la vellesa, perseverem confiats en el Senyor. Deixem-nos renovar cada dia per l'encontre amb Ell, en l'oració i en la Santa Missa. Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en els encontres quotidians; lloem sempre a Déu per la seua benevolència, cultivem la unitat amb els nostres sers estimats, obrim els nostres cors als qui estan més lluny i, en particular, als qui viuen en una situació de necessitat. Serem signes d'esperança, a qualsevol edat.

Vaticà, 26 de juny de 2025

LLEÓ PP. XIV

Versió valenciana de F. X. Martí