Fou destinat a la parròquia de Sant Vicent Màrtir de Benimantell, a la Marina Baixa, on va exercir durant vint-i-cinc anys com a rector. Posteriorment, fou nomenat capellà de la clínica de Santa Anna, a València, i vivia en una habitació llogada en un pis situat cap a la mitat del carrer de la Corretgeria, prop de la catedral. Allí dos senyores majors, molt catòliques, el cuidaven.
Poc abans de la guerra, de bon matí i vestit de seglar, anava cada dia a celebrar l'eucaristia al convent de Santa Clara, que en aquell temps estava aïllat enmig de l'horta, en el camí de Trànsits, al costat de l'escorxador, i l'acompanyava el seu nebot Francisco Boscà Pons, perquè ell tenia por d'anar sol. També deia missa en la catedral de València.
Quan va començar la revolució, un matí, es van presentar a la casa de València on vivia, uns hòmens, probablement del seu poble, preguntant per ell; però les ames els informaren que no es trobava allí. Van anar després uns milicians a la mateixa casa i es van emportar els diners, joies i objectes de valor. Per tercera vegada van anar els milicians i les senyores van intentar ocultar-lo per a salvar-lo, però mossén Bosca, en sentir que les amenaçaven, va eixir de l'amagatall. Va demanar que se l'emportaren a ell, però que no els feren mal a aquelles senyores. Li digueren que esta vegada havien anat a per diners, però que a la nit tornarien per a emportar-se'l.
Com eixa nit no van anar, va pensar que el millor era entregar-se; per això, l'endemà, acompanyat de les seues cosines ancianes, van agarrar el tramvia i es van presentar en la presó de Sant Miquel dels Reis. Quan van arribar allí, el milicià de la porta els va preguntar què volien i si ell havia fet una cosa malvada. Ell va contestar que no, però que era “retor”. Aquell es va estranyar i va exclamar: "Ah, però és que encara queden capellans? Si és aixina, passe avant!" I el va fer entrar. Les seues cosines se'n van tornar a casa. Al cap de dos dies el van traslladar a la Presó Model i allí, segons el seu nebot Francisco Boscà Pons, va estar uns quatre dies més.
Les dones que l'atenien en la casa del carrer de la Corretgeria, molt espantades, van fugir a amagar-se en casa d'unes cosines i no van dir a ningú el seu parador.
Estant ja en la presó, la seua cunyada Pepa, esposa del seu germà Vicente Domingo, li portava menjar i roba neta amb freqüència. Ell li comentava que estava preocupat per aquelles senyores i també li demanava que no tornara més a vore'l, que s'estava comprometent massa.
Pel que sembla va ser assassinat en el camí de Paterna, prop del cementeri, possiblement el 8 de setembre de 1936, i soterrat en una fossa comuna juntament amb altres quatre o cinc seglars, veïns del poble, probablement junt amb el beat Ismael Escrihuela Esteve. No s'ha sabut ja res de les seues restes.
Segons la seua neboda Dolores Boscà Pons, era "molt simpàtic i agradable, bromista, molt pla, alt i guapo, amb la cara ampla i molt rosada, sempre estava rient-se i de bon humor". La seua neboda Josefa Boscà Pons el descriu com "molt alegre, simpàtic, bona persona, caritatiu i culte: tenia molts llibres".
No se li va conéixer en vida cap implicació en afers polítics i, a més, no tenia enemistats ni greuges amb ningú. La causa del seu empresonament i de la seua execució només pot atribuir-se a la seua condició sacerdotal.
Els seus familiars el tenen com a màrtir i s'aclamen a ell en les seues oracions.
Joan Víctor Pascual Gallart
Bibliografia:
- CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 221 i 402.
- ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 119-120.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada