El Parenostre (Guillem Anglés, segle XIV)

Guillem Anglés

   Vos presentem la glossa al Parenostre de la versió de la missa de Guillem Anglés, composta cap a mitjan segle XIV, probablement entre 1345 i 1368. Esta traducció i glossa és el primer testimoni històric del cànon de la missa propi de la Seu valentina, vigent fins al 1570. Guillem Anglés (València ca. 1300-1368) fou un dominic que estudià a Barcelona i fou el primer titular de la càtedra de Teologia instituïda per Ramon Gastó, bisbe de València, i va exercir-hi durant vint-i-tres anys. Teòleg de gran prestigi, va arribar a ser predicador general de l’orde i inquisidor de València. Els destinataris de la seua versió són els preveres del seu temps, que amb prou dificultat entenien el llatí. Xavier Martí.

Fem oració a Déu per tal com Ell ens ha amonestat pels seus manaments de salvació. I així, informats per la divinal institució, gosem dir a Ell l’oració del «Pater noster qui es in celis, etc.»: 

Constructio: 

Nós, amonestats i instruïts pels manaments de salutació (els quals ens porten a salut eternal) i, encara, nós som informats o instruïts per la divinal institució o ordenació, preguem Déu per nós mateix i pel poble i nós gosem dir (ardidament i amb gran fiança a Ell aquesta oració que es segueix):

Pare nostre, ço és, Tu, Senyor, ets Pare nostre per creació i per governació i per adopció.

El qual ets en els cels, ço és, en la celestial glòria o en els sants hòmens o en els cels corporals. 

El teu nom sia sanctificat, ço és, que així ens faces viure santament, que totes coses donen honor i glòria al teu nom.

El teu regne vinga, ço és, que el teu regne i la teua senyoria sia manifestada i declarada en els hòmens i que faces que jo, pecador, sia parçoner (1) de la celestial glòria i del regne de paradís, i que Déu regne en el meu cor i posseesca aquell, amén.

La teua voluntat sia feta així en el cel com en la terra, ço és, que la teua voluntat sia feta i complida en nós, qui som en la terra així com és feta i complida pels sants qui són i habiten en els cels. 

Tu dona hui a nosaltres el pa nostre quotidià, ço és, de tots dies, car Tu ets Pare nostre qui tot sols dones les coses a nós profitoses, ço és a saber, el pa corporal de la vida necessària i el pa espiritual, ço és, de la Paraula de Déu, i el Pa sacramental, ço és, el Cos preciós de Jesucrist. 

I tu deixa a nosaltres els nostres deutes així com nós els perdonem als nostres deutors, ço és, que tot greuge i tota ofensa que ens sia feta per nostres proïsmes que els ho perdonem, i açò no de boca tan solament sinó de cor, car en altra manera els nostres pecats no ens serien perdonats, sinó així com nós els perdonem a nostres proïsmes.

I no ens menes en temptació ço és, que no ens deixes esser vençuts ni sobrats per ninguna temptació.

Ans Tu deslliura nosaltres de mal, ço és, que ací en aquesta petició demanem en general que nostre senyor Déu ens deslliure de tot mal espiritual i temporal. Amén.

Aquesta dicció «Amén» és fi i conclusió afirmativa d’aquesta oració dominical.

(Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, fragment adaptat)

(1) Partícip.

Nota. L’Expositio de Ordine Misse de Guillem Anglés és un còdex del segle XV, el Ms. 169, de l’Arxiu Capitular de la Seu de València, que inclou una traducció i una explicació glossada en valencià del Cànon de la missa: l’Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon. Antoni Ferrando i Xavier Serra ens van oferir en 2003 una edició filològica del text bilingüe de la missa, precedida d’un estudi sobre l’obra del dominicà (La traducció valenciana de la missa del segle XIV, Universitat de València - Arquebisbat de València, 2003). La Facultat de Teologia el va reeditar en 2007: Un cànon de la missa del segle XIV en romanç, estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169). 

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

Beata Josepa Naval: homilia de la beatificació

SOLEMNE BEATIFICACIÓ DELS SERVENTS DE DÉU: 
MIGUEL PRO, GIUSEPPE BENEDETTO DUSMET, FRANCESCO FAÀ DI BRUNO,
JUNÍPER SERRA, FRÉDÉRIC JANSSOONE I MARIA JOSEPA NAVAL GIRBÉS

HOMILIA DE JOAN PAU II

Plaça de Sant Pere - Diumenge, 25 de setembre de 1988

[...]

L'Església canta un cant d'alegria i albança a Crist per la beatificació de Josepa Naval i Girbés, verge seglar que va dedicar la seua vida a l'apostolat a la seua ciutat natal, Algemesi, a l'arxidiòcesi de València, Espanya. Dona senzilla i dòcil a l'Esperit, que va arribar en la seua llarga vida al cim de la perfecció cristiana, dedicada al servici del proïsme en el temps gens fàcil del segle XIX, en què va viure i va desenvolupar la seua intensa activitat apostòlica.

Tenia díhuit anys quan, amb l'aprovació del seu director espiritual, va fer el vot de castedat. Tenia trenta anys quan va obrir una escola-taller a la casa de la seua família on es formaren moltes jóvens humanament i espiritualment. Este apostolat continuarà en les anomenades "converses de l'hort", en les quals les deixebles millor preparades van rebre una formació espiritual més profunda.

Conscient del fet que, com va dir més tard el Concili Vaticà II, "la vocació és, per la seua naturalesa, vocació a l'apostolat" (Apostolicam actuositatem, 2), Josepa s'ha fet tot amb tots, com l'apòstol Pau, per a salvar a tots (cf. 1Cor 9,22). D'ací l'empremta inconfusible que queda en l'exercici de la seua caritat. Ella va assistir amb cura els moribunds, ajudant-los a morir en gràcia de Déu. L'atenció heroica a aquells que van ser afectats per l'epidèmia de còlera del 1885, és un dels exemples més expressius de la caritat d'esta ànima predilecta.

Una característica singular de Josepa és la seua condició de seglar. Ella, que va omplir de deixebles els convents de clausura, va romandre célibe en el món, vivint els principis de l'Evangeli i sent un exemple de virtuts cristianes per a tots els fills de l'Església que, "després d'haver estat incorporats a Crist pel baptisme... exercixen a l'Església i al món la missió de tot el poble cristià en la mesura que els pertoca" (Lumen Gentium, 31).

Meditació quaresmal amb sant Vicent Ferrer

Dels sermons de Quaresma que sant Vicent Ferrer va predicar a València l’any 1413 hem seleccionat uns fragments que ens poden servir per a meditar durant este temps sagrat.

• 

  Vida de Sant Vicent Ferrer (Miquel Pérez,
  gravat, València 1566,)

  «Conversió és, doncs, quan el que va pel mal camí, ve Jesucrist guiador, i et ve davant, amb remordiments de consciència; ell mateix, Jesucrist, ho fa, que et dona sentiment i et mostra la drecera de penitència. [...] I així, Jesucrist et mena per la mà, i va amb tu, i per via de salvació. ¿No el lloaràs? Certes, sí».
• «[…] i així, el cristià, bé que sia fora de camí, emperò està prop del camí, perquè és cristià».
• «Així és la conversió especial del pecador. Quan algú s’ha de convertir a bona vida, nostre senyor Déu Jesucrist hi ha de devallar presencialment per gràcia».
• «Tres coses són necessàries a nosaltres, pecadors, si ens volem salvar: primer, aflicció corporal; segon, oració espiritual; i tercer, confessió sagramental. En estes tres obres nos devem ocupar en temps de quaresma».
• «I així, dejunar i abstenir-se de coses temporals, açò és dejuni davant dels hòmens; però el dejuni davant de Déu és quan s’absté el cor que dejuna d’odis i rancors i males voluntats i desigs de venjances. Aquest és dejuni davant de Déu, que no ho veu sinó Déu».
• «Desert devem elegir, i és aquest: no us cal fugir fora de la ciutat, ans que cascú, dins de la ciutat, faça un desert per a si mateix, ço és, deseixir-se de negocis tant com podrà; per aquells dic “tant com podrà” que han de viure amb els seus treballs, però els que poden viure [sense treballs], deuen deixar tots els negocis».
• «Vullam-nos tornar a Jesucrist, i confessar-nos bé, per manament penal una vegada l’any, i, després, confessar a Pasqua; però, així com llaveu les escudelles amb espart aspre, així confesseu ara, i, després, a Pasqua, rentar i metre-hi la vianda, el cos preciós de Jesucrist».
• «Per fort i aspre que ens sia Jesucrist per nostres pecats, així el podem untar amb ungüent d’oració, i tornarà bla i suau».

Missatge per a la Quaresma de 2019

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2019

«La creació espera amb impaciència

la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19)

Benvolguts germans i germanes:

Cada any, a través de la Mare Església, Déu «concedix als seus fills anhelar, amb el goig d'haver-nos purificat, la solemnitat de la Pasqua, perquè [...] per la celebració dels misteris que ens van donar nova vida, arribem a ser amb plenitud fills de Déu» (Prefaci I de Quaresma). D'esta manera podem caminar, cada Pasqua, cap al compliment d'aquella salvació que ja hem rebut gràcies al misteri pasqual de Crist: «Perquè hem sigut salvats en esperança» (Rm 8,24). Este misteri de salvació, que ja obra en nosaltres durant la vida terrestre, és un procés dinàmic que inclou també la història i tota la creació. Sant Pau arriba a dir: «La creació espera amb impaciència la manifestació dels fills de Déu» (Rm 8,19). Des d'esta perspectiva vullc suggerir alguns punts de reflexió, que acompanyen el nostre camí de conversió en esta Quaresma.

1. La redempció de la creació

La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, culminació de l'any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8,29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.

Si l'home viu com a fill de Déu, si viu com a persona redimida, que es deixa portar per l'Esperit Sant (cf. Rm 8,14), i sap reconéixer i posar en pràctica la llei de Déu, començant per la que està inscrita en el seu cor i en la naturalesa, beneficia també la creació i coopera en la seua redempció. Per això, la creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es manifesten els fills de Déu, és a dir, que aquells que gaudixen de la gràcia del misteri pasqual de Jesús gaudisquen plenament dels seus fruits, destinats a aconseguir la seua maduració completa en la redempció del mateix cos humà. Quan la caritat de Crist transfigura la vida dels sants —esperit, ànima i cos—, estos alaben a Déu i, amb l'oració, la contemplació i l'art en fan partícips també a les criatures, com demostra de forma admirable el "Càntic del germà sol" de sant Francesc d'Assís (cf. enc. Laudato si', 87). No obstant això, en este món l'harmonia generada per la redempció està amenaçada, hui i sempre, per la força negativa del pecat i de la mort.

2. La força destructiva del pecat

Efectivament, quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap al proïsme i les altres criatures —i també cap a nosaltres mateixos—, en considerar, més o menys conscientment, que podem usar-los com ens plaga. Llavors, domina la intemperància i això porta a un estil de vida que viola els límits que la nostra condició humana i la naturalesa ens demanen respectar, i se seguixen els desitjos incontrolats que en el llibre de la Saviesa s'atribuïxen als impius, o siga, als qui no tenen a Déu com a punt de referència de les seues accions, ni una esperança per al futur (cf. 2,1-11). Si no anhelem contínuament la Pasqua, si no vivim en l'horitzó de la Resurrecció, és clar que la lògica del tot i ja, del tindre cada vegada més acaba per imposar-se.

Ja sabem que la causa de tot mal és el pecat, que des de la seua aparició entre els hòmens va interrompre la comunió amb Déu, amb els altres i amb la creació, a la qual estem vinculats abans de res mitjançant el nostre cos. El fet que s'haja trencat la comunió amb Déu, també ha danyat la relació harmoniosa dels sers humans amb l'ambient en què estan cridats a viure, de manera que el jardí s'ha transformat en un desert (cf. Gn 3,17-18). Es tracta del pecat que porta l'home a considerar-se el déu de la creació, a sentir-se el seu amo absolut i a no usar-la per a la finalitat desitjada pel Creador, sinó per al seu propi interés, en detriment de les criatures i dels altres.

Quan s'abandona la llei de Déu, la llei de l'amor, acaba triomfant la llei del més fort sobre el més dèbil. El pecat que cova en el cor de l'home (cf. Mc 7,20-23) —i es manifesta com a avidesa, afany per un benestar desmesurat, desinterés pel bé dels altres i sovint també pel propi— porta a l'explotació de la creació, de les persones i del medi ambient, segons la cobdícia insaciable que considera tot desig com un dret i que abans o després acabarà per destruir fins i tot a qui viu davall del seu domini.

3. La força regeneradora del penediment i del perdó

Per això, la creació té la irrefrenable necessitat que es manifesten els fills de Déu, aquells que s'han convertit en una "nova creació": «Els qui viuen en Crist són una creació nova. Allò que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2Co 5,17). En efecte, manifestant-se, també la creació pot "celebrar la Pasqua": obrir-se als cels nous i a la terra nova (cf. Ap 21,1). I el camí cap a la Pasqua ens crida precisament a restaurar el nostre rostre i el nostre cor de cristians, amb el penediment, la conversió i el perdó, per a poder viure tota la riquesa de la gràcia del misteri pasqual.

Esta "impaciència", esta expectació de la creació trobarà compliment quan es manifesten els fills de Déu, és a dir, quan els cristians i tots els hòmens emprenguen amb decisió el "treball" que suposa la conversió. Tota la creació està cridada a eixir, juntament amb nosaltres, «de l'esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). La Quaresma és signe sacramental d'esta conversió, és una crida als cristians a encarnar de manera més intensa i concreta el misteri pasqual en la seua vida personal, familiar i social, en particular, amb el dejuni, l'oració i l'almoina.

Dejunar, o siga, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de "devorar-ho" tot, per a assaciar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot satisfer el buit del nostre cor. Orar per a saber renunciar a la idolatria i a l'autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seua misericòrdia. Donar almoina per a eixir de l’estupidesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, creient que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l'alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en este amor la verdadera felicitat.

Benvolguts germans i germanes, la "Quaresma" del Fill de Déu va ser una entrada en el desert de la creació per a fer que tornara a ser aquell jardí de la comunió amb Déu que era abans del pecat original (cf. Mc 1,12-13; Is 51,3). Que la nostra Quaresma supose recórrer eixe mateix camí, per a portar també l'esperança de Crist a la creació, que «serà alliberada de l'esclavitud de la corrupció per a entrar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu» (Rm 8,21). No deixem transcórrer en va este temps favorable. Demanem a Déu que ens ajude a emprendre un camí de verdadera conversió. Abandonem l'egoisme, la mirada fixa en nosaltres mateixos, i dirigim-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos proïsmes dels nostres germans i germanes que passen dificultats, compartint amb ells els nostres béns espirituals i materials. Així, acollint en la nostra vida concreta la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seua força transformadora també sobre la creació.

Vaticà, 4 d'octubre de 2018
Festa de sant Francesc d'Assís

Francesc

En el temps de Quaresma

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

124. La Quaresma és el temps que precedix i disposa a la celebració de la Pasqua. Temps d'escolta de la Paraula de Déu i de conversió, de preparació i de memòria del Baptisme, de reconciliació amb Déu i amb els germans, de recurs més freqüent a les "armes de la penitència cristiana": l'oració, el dejuni i l'almoina (cf. Mt 6,1-6.16-18). 

En l'àmbit de la pietat popular no es percep fàcilment el sentit mistèric de la Quaresma i no s'han assimilat alguns dels grans valors i temes, com la relació entre el "sagrament dels quaranta dies" i els sagraments de la iniciació cristiana, o el misteri de l'"èxode", present al llarg de tot l'itinerari quaresmal. Segons una constant de la pietat popular, que tendix a centrar-se en els misteris de la humanitat de Crist, en la Quaresma els fidels concentren la seua atenció en la Passió i Mort del Senyor. 

125. El començament dels quaranta dies de penitència, en el Ritu romà, es caracteritza pel símbol auster de les Cendres, que distingix la Litúrgia del Dimecres de Cendra. Propi dels antics ritus amb els quals els pecadors convertits se sotmetien a la penitència canònica, el gest de cobrir-se amb cendra té el sentit de reconéixer la pròpia fragilitat i mortalitat, que necessita ser redimida per la misericòrdia de Déu. Lluny de ser un gest purament exterior, l'Església l'ha conservat com a signe de l'actitud del cor penitent que cada batejat està cridat a assumir en l'itinerari quaresmal. S'ha d'ajudar els fidels, que acudixen en gran quantitat a rebre la Cendra, a captar el significat interior que té este gest, que obri a la conversió i a l'esforç de la renovació pasqual. 

Malgrat la secularització de la societat contemporània, el poble cristià advertix clarament que durant la Quaresma cal dirigir l'esperit cap a les realitats que són verdaderament importants; que fa falta un esforç evangèlic i una coherència de vida, traduïda en bones obres, en forma de renúncia a les coses supèrflues i sumptuoses, en expressions de solidaritat amb els qui patixen i amb els necessitats. 

També els fidels que freqüenten poc els sagraments de la Penitència i de l'Eucaristia saben, per una llarga tradició eclesial, que el temps de Quaresma-Pasqua està en relació amb el precepte de l'Església de confessar els pecats greus, almenys una vegada a l'any, preferentment en el temps pasqual. 

126. La divergència que hi ha entre la concepció litúrgica i la visió popular de la Quaresma, no impedix que el temps dels "Quaranta dies" siga un espai propici per a una interacció fecunda entre Litúrgia i pietat popular. 

Un exemple d'esta interacció el tenim en el fet que la pietat popular afavorix, alguns dies, alguns exercicis de pietat i algunes activitats apostòliques i caritatives, que la mateixa Litúrgia quaresmal preveu i recomana. La pràctica del dejuni, tan característica des de l'antiguitat en este temps litúrgic, és un "exercici" que allibera voluntàriament de les necessitats de la vida terrestre per a redescobrir la necessitat de la vida que ve del cel: "No sols de pa viu l'home, sinó de tota paraula que ix de la boca de Déu" (Mt 4,4; cf. Dt 8,3; Lc 4,4; antífona de comunió de l'I Diumenge de Quaresma).

Missatge per a la Quaresma de 2023

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA QUARESMA DE 2023

Ascesi quaresmal, un camí sinodal

Benvolguts germans i germanes:

Els evangelis de Mateu, Marc i Lluc concorden en relatar l'episodi de la Transfiguració de Jesús. En este esdeveniment veem la resposta que el Senyor va donar als seus deixebles quan li van manifestar incomprensió cap a Ell. De fet, poc abans s'havia produït un autèntic enfrontament entre el Mestre i Simó Pere, qui, després de professar la seua fe en Jesús com el Crist, el Fill de Déu, va rebutjar el seu anunci de la passió i de la creu. Jesús el va reprendre enèrgicament: «Fuig d'ací, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els hòmens» (Mt 16,23). I «sis dies després, Jesús va prendre a Pere, a Jaume i a Joan, el germà de Jaume, i els va dur dalt d'una muntanya alta» (Mt 17,1).

L'evangeli de la Transfiguració es proclama cada any el segon diumenge de Quaresma. En efecte, en este temps litúrgic el Senyor ens pren amb ell i ens du a un lloc apartat. Encara que els nostres compromisos diaris ens obliguen a estar allí on ens trobem habitualment, vivint una quotidianitat sovint repetitiva i a vegades avorrida, en Quaresma se'ns convida a "pujar dalt d'una muntanya alta" juntament amb Jesús, per a viure amb el Poble sant de Déu una experiència particular d'ascesi.

L'ascesi quaresmal és un compromís, animat sempre per la gràcia, per a superar la nostra falta de fe i la nostra resistència a seguir a Jesús en el camí de la creu. Era precisament el que necessitaven Pere i els altres deixebles. Per a aprofundir en el nostre coneiximent del Mestre, per a comprendre i acollir plenament el misteri de la salvació divina, realitzada en el do total d'ell mateix per amor, hem de deixar-nos conduir per Ell a un lloc desert i elevat, distanciant-nos de les mediocritats i de les vanitats. Cal posar-se en camí, un camí costa amunt, que requerix esforç, sacrifici i concentració, com una excursió per la muntanya. Estos requisits també són importants per al camí sinodal que, com a Església, ens hem compromés a realitzar. Ens farà bé reflexionar sobre esta relació que hi ha entre l'ascesi quaresmal i l'experiència sinodal.

En el "retir" al mont Tabor, Jesús va dur amb ell tres deixebles, elegits per a ser testimonis d'un esdeveniment únic. Va voler que eixa experiència de gràcia no fora solitària, sinó compartida, com ho és, en essència, tota la nostra vida de fe. A Jesús hem de seguir-lo junts. I junts, com a Església pelegrina en el temps, vivim l'any litúrgic i, en ell, la Quaresma, caminant amb els que el Senyor ha posat al nostre costat com a companys de viatge. Anàlogament a l'ascens de Jesús i els seus deixebles al mont Tabor, podem afirmar que el nostre camí quaresmal és "sinodal", perquè el fem junts per la mateixa senda, deixebles de l'únic Mestre. Sabem, de fet, que Ell mateix és el Camí i, per això, tant en l'itinerari litúrgic com en el del Sínode, l'Església no fa més que entrar cada volta més plenament i profundament en el misteri de Crist Salvador.

I arribem al moment culminant. Diu l'Evangeli que Jesús «es va transfigurar davant d'ells: la seua cara es tornà resplandent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum» (Mt 17,2). Ací està la "punta", la meta del camí. Al final de la pujada, mentres estaven en el punt més alt de la muntanya amb Jesús, es va concedir als tres deixebles la gràcia de vore'l en la seua glòria, resplandent de llum sobrenatural. Una llum que no procedia de l'exterior, sinó que irradiava d'Ell mateix. La bellesa divina d'esta visió va ser incomparablement més gran que qualsevol esforç que els deixebles hagueren pogut fer per a pujar al Tabor. Com en qualsevol excursió exigent de muntanya, a mesura que es puja cal mantindre la mirada fixa en la senda; però el panorama meravellós que es revela al final, sorprén i fa que valga la pena. També el procés sinodal sembla sovint un camí difícil, cosa que a vegades ens pot desanimar. Però el que ens espera al final és, sens dubte, una cosa meravellosa i sorprenent, que ens ajudarà a comprendre millor la voluntat de Déu i la nostra missió al servici del seu Regne.

L'experiència dels deixebles al mont Tabor es va enriquir encara més quan, al costat de Jesús transfigurat, van aparéixer Moisés i Elies, que personifiquen respectivament la Llei i els Profetes (cf. Mt 17,3). La novetat de Crist és el compliment de l'antiga Aliança i de les promeses; és inseparable de la història de Déu amb el seu poble i revela el seu sentit profund. De manera similar, el camí sinodal està arrelat en la tradició de l'Església i, al mateix temps, obert a la novetat. La tradició és font d'inspiració per a buscar nous camins i evita les temptacions oposades de l'immobilisme i de l'experimentació improvisada.

El camí ascètic quaresmal, igual que el sinodal, té com a meta una transfiguració personal i eclesial. Una transformació que, en els dos casos, troba el seu model en la de Jesús i es realitza mitjançant la gràcia del seu misteri pasqual. Per tal que esta transfiguració puga realitzar-se en nosaltres enguany, vullc proposar dos "camins" a seguir per a pujar al costat de Jesús i arribar amb Ell a la meta.

[Primer camí]

El primer fa referència a l'imperatiu que Déu Pare va dirigir als deixebles al Tabor, mentres contemplaven a Jesús transfigurat. La veu que es va sentir des del núvol va dir: «Escolteu-lo» (Mt 17,5). Per tant, la primera indicació és molt clara: escoltar a Jesús. La Quaresma és un temps de gràcia en la mesura que escoltem Aquell que ens parla. ¿I com ens parla? Primer que res, en la Paraula de Déu, que l'Església ens oferix en la litúrgia. No deixem que caiga en sac foradat. Si no podem participar sempre en la Missa, meditem les lectures bíbliques de cada dia, fins i tot amb l'ajuda d'internet. A més de parlar-nos en les Escriptures, el Senyor ho fa a través dels nostres germans i germanes, especialment en els rostres i en les històries dels qui necessiten ajuda. Però vullc afegir també un altre aspecte, molt important en el procés sinodal: escoltar a Crist passa també per escoltar els nostres germans i germanes en l'Església; eixa escolta recíproca que en algunes fases és l'objectiu principal, i que, de totes maneres, sempre és indispensable en el mètode i en l'estil d'una Església sinodal.

[Segon camí]

Després de sentir la veu del Pare, «els deixebles, espantats, es prosternaren de front a terra. Jesús es va acostar, els va tocar i els va dir: "Alceu-vos, no tingueu por". Ells alçaren els ulls i no veren a ningú més, sinó a Jesús tot sol» (Mt 17,6-8). Heus ací la segona indicació per a esta Quaresma: no refugiar-se en una religiositat feta d'esdeveniments extraordinaris, d'experiències suggestives, per por d'afrontar la realitat amb les fatigues, les dificultats i les contradiccions quotidianes. La llum que Jesús mostra als deixebles és un avanç de la glòria pasqual i cap a ella hem d'anar, seguint-lo "només a Ell". La Quaresma està orientada a la Pasqua. El "retir" no és un fi en si mateix, sinó que ens prepara per a viure la passió i la creu amb fe, esperança i amor, per a arribar a la resurrecció. D'igual manera, el camí sinodal no ha de fer-nos creure en la il·lusió que hem arribat quan Déu ens concedix la gràcia d'algunes experiències fortes de comunió. També allí el Senyor ens repetix: «Alceu-vos, no tingueu por». Baixem a la plana i que la gràcia que hem experimentat ens sostinga per a ser artesans de la sinodalitat en la vida ordinària de les nostres comunitats.

Benvolguts germans i germanes, que l'Esperit Sant ens anime durant esta Quaresma en la nostra escalada amb Jesús, per a que experimentem la seua resplandor divina i així, enfortits en la fe, prosseguim junts el camí amb Ell, glòria del seu poble i llum de les nacions.

Roma, Sant Joan del Laterà, 25 de gener de 2023, Festa de la Conversió de sant Pau

Francesc

(Traducció al valencià de F. Xavier Martí i Juan)

Llegiu també:

• Enric Benavent, arquebisbe de València: La meta de la Quaresma (2023, febrer 22)
• Enric Benavent, arquebisbe de València: Un temps favorable per a la conversió (2023, febrer 15)

Missatge per a la XXXI Jornada Mundial del Malalt

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA XXXI JORNADA MUNDIAL DEL MALALT

11 de febrer de 2023

«Cuida d’ell».
La compassió com a exercici sinodal de sanació

Benvolguts germans i germanes,

La malaltia forma part de la nostra experiència humana. Però, si es viu en l'aïllament i en l'abandó, si no va acompanyada de la cura i de la compassió, pot arribar a ser inhumana. Quan caminem junts, és normal que algú es trobe malament, que haja de parar-se a causa del cansament o per algun contratemps. És ací, en eixos moments, quan podem vore com estem caminant: si realment caminem junts, o si anem pel mateix camí, però cadascú el fa pel seu compte, vetlant pels seus interessos i deixant que els altres "se les arreglen". Per això, en esta XXXI Jornada Mundial del Malalt, en ple camí sinodal, vos convide a reflexionar sobre el fet que, és precisament a través de l'experiència de la fragilitat i de la malaltia, com podem aprendre a caminar junts segons l'estil de Déu, que és proximitat, compassió i tendresa.

En el llibre del profeta Ezequiel, en un gran oracle que constituïx un dels punts culminants de tota la Revelació, el Senyor diu així: «Jo mateix pasturaré les meues ovelles i les portaré a descansar —oracle del Senyor—. Buscaré l'ovella perduda, faré tornar l'extraviada, embenaré la ferida i curaré la malalta [...]. Jo les pasturaré amb justícia» (34,15-16). L'experiència de l'extraviament, de la malaltia i de la debilitat forma part del nostre camí d'una manera natural, no ens exclouen del poble de Déu; al contrari, ens porten al centre de l'atenció del Senyor, que és Pare i no vol perdre a cap dels seus fills pel camí. Es tracta, per tant, d'aprendre d'Ell, per a ser verdaderament una comunitat que camina unida, capaç de no deixar-se contagiar per la cultura del rebuig.

L'encíclica Fratelli tutti, com vosaltres sabeu, proposa una lectura actualitzada de la paràbola del bon samarità. La vaig triar com a eix, com a punt d'inflexió, per a poder eixir de les "ombres d'un món tancat" i "pensar i gestar un món obert" (cf. n. 56). De fet, hi ha una connexió profunda entre esta paràbola de Jesús i les múltiples formes en què es nega hui la fraternitat. En particular, el fet que la persona colpejada i despullada siga abandonada a la vora del camí, representa la condició en què deixem a molts dels nostres germans i germanes quan més necessitats estan d'ajuda. No és fàcil distingir quines agressions contra la vida i la seua dignitat procedixen de causes naturals i quines, en canvi, provenen de la injustícia i la violència. En realitat, el nivell de les desigualtats i la prevalença dels interessos d'uns pocs ja afecten a tots els entorns humans, fins a tal punt que resulta difícil considerar qualsevol experiència com a "natural". Tot sofriment té lloc en una "cultura" i enmig de les seues contradiccions.

No obstant això, ací és important reconéixer la condició de soledat, d'abandó. Es tracta d'una atrocitat que pot superar-se abans que qualsevol altra injustícia, perquè, com ens diu la paràbola, tot el que cal per a eliminar-la és un moment d'atenció, el moviment interior de la compassió. Dos transeünts, considerats religiosos, veuen el ferit i no es detenen. El tercer, en canvi, un samarità, objecte de menyspreu, va sentir compassió i es va fer càrrec d'aquell foraster en el camí i el va tractar com a un germà. Obrant d'eixa manera, sense ni tan sols pensar-ho, va canviar les coses, va generar un món més fratern.

Germans, germanes, mai estem preparats per a la malaltia. I, sovint, ni tan sols per a admetre l'avanç de l'edat. Tenim por de la vulnerabilitat i la cultura omnipresent del mercat ens espenta a negar-la. No hi ha lloc per a la fragilitat. I, d'esta manera, el mal, quan irromp i ens assalta, ens deixa atordits. Pot passar, aleshores, que els altres ens abandonen, o que ens semble que hem d'abandonar-los, per a no ser una càrrega per a ells. Així comença la soledat, i ens enverina el sentiment amarg d'una injustícia, pel qual fins i tot el Cel sembla que es tanca. De fet, ens costa estar en pau amb Déu, quan s'arruïna la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. Per això és tan important que tota l'Església, també pel que fa a la malaltia, es confronte amb l'exemple evangèlic del bon samarità, per a arribar a convertir-se en un autèntic "hospital de campanya". La seua missió, sobretot en les circumstàncies històriques que travessem, s'expressa, de fet, en l'exercici de la cura. Tots som fràgils i vulnerables; tots necessitem eixa atenció compassiva, que sap parar, acostar-se, curar i alçar. La situació dels malalts és, per tant, una crida que interromp la indiferència i frena el pas dels qui avancen com si no tingueren germanes i germans.

La Jornada Mundial del Malalt, en efecte, no sols convida a l'oració i a la proximitat amb els qui patixen. També té com a objectiu sensibilitzar el poble de Déu, les institucions sanitàries i la societat civil sobre una nova manera d'avançar junts. La profecia d'Ezequiel, citada al principi, conté un judici molt dur sobre les prioritats dels qui exercixen el poder econòmic, cultural i de govern sobre el poble: «Vosaltres vos alimenteu de la seua llet, vos vestiu amb la seua llana, sacrifiqueu les ovelles més grosses, però no pastureu el ramat. No heu enfortit l'ovella dèbil, no heu curat la malalta, no heu embenat la ferida, no heu fet tornar l'extraviada, ni heu buscat la que estava perduda. Al contrari, les heu dominades amb rigor i crueltat» (34,3-4). La Paraula de Déu és sempre il·luminadora i actual. No solament en la seua denúncia, sinó també en la seua proposta. De fet, la conclusió de la paràbola del bon samarità ens suggerix com l'exercici de la fraternitat, iniciat per un encontre de tu a tu, pot estendre's a una cura organitzada. L'hostal, l'hostaler, els diners, la promesa de mantindre's mútuament informats (cf. Lc 10,34-35): tot això ens fa pensar en el ministeri dels sacerdots; en la labor dels agents sanitaris i socials; en el compromís dels familiars i dels voluntaris, gràcies als quals, cada dia, en totes les parts del món, el bé s'oposa al mal.

Els anys de la pandèmia han augmentat el nostre sentiment de gratitud cap als qui treballen cada dia per la salut i la investigació. Però, d'una tragèdia col·lectiva tan gran, no basta eixir honrant uns herois. La COVID-19 va posar a dura prova esta gran xarxa de capacitats i de solidaritat, i va mostrar els límits estructurals dels actuals sistemes de benestar. Per tant, cal que la gratitud vaja acompanyada d'una búsqueda activa, en cada país, d'estratègies i de recursos, per a que a tots els sers humans se'ls garantixca l'accés a l'assistència i el dret fonamental a la salut.

«Cuida d'ell» (Lc 10,35) és la recomanació del samarità a l'hostaler. Jesús ens ho repetix també a cada u de nosaltres, i al final ens exhorta: «Camina i fes tu igual». Com vaig subratllar en Fratelli tutti, «la paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d'hòmens i dones que fan pròpia la fragilitat dels altres, que no deixen que s'erigixca una societat d'exclusió, sinó que es fan proïsmes i alcen i rehabiliten el caigut, per a que el bé siga comú» (n. 67). En realitat, «hem sigut fets per a la plenitud que només s'aconseguix en l'amor. No és una opció possible viure indiferents davant del dolor» (n. 68).

L'11 de febrer de 2023, mirem també el santuari de Lorda com una profecia, una lliçó que s'encomana a l'Església en el cor de la modernitat. No val només el que funciona, ni compten només els que produïxen. Les persones malaltes estan en el centre del poble de Déu, que avança amb ells com a profecia d'una humanitat en què tots són valuosos i ningú ha de ser descartat.

Encomane a la intercessió de Maria, Salut dels malalts, a cada u de vosaltres, que es trobeu malalts; als qui s'encarreguen d'atendre-vos —en l'àmbit de la família, amb el seu treball, en la investigació o en el voluntariat—; i als qui estan compromesos a forjar vincles personals, eclesials i civils de fraternitat. A tots i a totes vos envie cordialment la meua Benedicció Apostòlica.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de gener de 2023

Francesc

• Enric Benavent, arquebisbe de València: Cuida d'ell. Jornada Mundial del Malalt (2023)