Teodor Úbeda i Gramage

TEODOR ÚBEDA GRAMATGE

BISBE D'EIVISSA (1970)

BISBE DE MALLORCA (1973-2003)

Avel·lí Flors i Bonet

El valencià Teodor Úbeda Gramatge, natural d'Ontinyent (la Vall d'Albaida, 1931) feu els estudis eclesiàstics al Seminari Metropolità de València. Ordenat prevere (1955) a la catedral de València, terminava els estudis per la llicenciatura de teologia a la Universitat de Sant Tomàs (o Angèlic) de Roma (1961-1963). Quan era vicari episcopal de l'arxidiòcesi de València, el papa Pau VI el nomenà bisbe d'Eivissa (1970), i, l'any següent, bisbe de Mallorca (1973), amb el significatiu lema 'Fer-se tot per a tots'; i, de fet, es dedicà en cos i ànima a l'aplicació, en la seua diòcesi, de les decisions del concili II del Vaticà.

Significativament, amb el bisbe Miquel Montcades de Menorca (1969-1977), publicà una declaració sobre la responsabilitat dels cristians en la promoció de la nostra llengua i cultura (1975), treballà decididament en l'aplicació de la normativa lingüística en la litúrgia i encoratjà i prologà les edicions en català, per a les illes Balears, d'un Nou Testament (1987) i de la versió illenca de la Bíblia catalana interconfessional [1994]. Orientà els fidels, amb diversos comunicats, en els moments de la transició democràtica, en el moment de l'aprovació de l'estat d'autonomia (1983), de les diverses eleccions polítiques, tot mantenint sempre la independència d'opcions i de partit.

Amb els altres bisbes de les illes Balears (Miquel Montcades i Antoni Deig per Menorca i per Eivissa) demanà a la cúria Romana la creació d'una nova província eclesiàstica de les illes Balears. Interessat per l'acció social de l'Església, creà la delegació diocesana d'Acció Social [1979]; fundà després la Sapiència (1976) que donaria lloc a la creació de l'Hospital de Nit (1981), i promogué el Projecte Home (1985). Propicià la federació de grups d'esplai (1978) i erigí, finalment, l'associació Justícia i Pau (1980).

Encoratjà la presència missionera de preveres, religiosos i seglars al Burundi i al Perú; fomentà l'ecumenisme atenent, sobretot religiosament, els turistes, singularment de les esglésies anglicana, luterana alemanya i sueca; contribuí poderosament a la inauguració de la sinagoga de Palma (1987). Rebé la Medalla d'Or de la comunitat autònoma de les Illes Balears (2002). L'any següent moria a Palma (2003), a setanta-dos anys. Fon enterrat a la capella de Sant Pere de la seu, al lloc on havia promogut la intervenció de l'artista Miquel Barceló. Simbòlicament, els veïns d'Ontinyent enviaren una poc de terra de la Serreta perquè fos sepultada amb el bisbe.

Amb ocasió dels vint-i-cinc anys del seu pontificat, el bisbat de Mallorca publicà un llibre miscel·lani sobre el seu treball pastoral, Don Teodor Úbeda, 25 anys bisbe (Mallorca, 1995), encapçalat per la felicitació que li trameté el papa Joan Pau II el 12 d'octubre de 1995, on podem trobar àmplia informació sobre el treball pastoral i humà que el bisbe Teodor Úbeda desplegà en esta terra germana de ses Illes. Nosaltres sempre el sentirem ben nostre. Per massa motius.

Publicat en Pentecosta, 116 (2021), pp. 80-81.

* * * * * * * *

Per a saber més (a cura de F. Xavier Martí)  

Publicacions del bisbe Úbeda

Celebraciones biblico-litúrgicas para preparar la primera comunión y la confirmación..., Valencia, Comercial Editora de Publicaciones, [1974]. Tres edicions.

Pastoral de las primeras comuniones, Valencia, edicep, 1975.

Catequesis y escuela,Valencia, edicep, 1977.

«L'almorsar de la llàgrima: revivido desde el recuerdo», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1979), p. [9].

«Fiestas: plenitud de la amistad», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1982), pp. [34-35].

«Cristo de la Agonía: la muerte y la fiesta», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1983), pp. [32-33].

Maria, mare i model: carta pastoral, [Palma de Mallorca], [s.n.], 1983.

María madre y modelo: carta pastoral de Teodoro Ubeda, Obispo de Mallorca, [Palma de Mallorca], [s.n.], 1983.

«La comparsa como amistad», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1984), p. [32-33].

«Olores y perfumes de la fiesta», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1985), pp. [48-49].

«Valor i límit del pronunciament ètic de la“Gaudium et Spes” en els problemes temporals», Revista catalana de teologia, XI-2 (1986), pp. 381-406.

Alberta Giménez: [homilía del Excelentísimo Sr. D. Teodoro Úbeda, Obispo de Mallorca, en acción de gracias por la proclamación de Venerable de la fundadora de la Congregación Pureza de María Stma. M. Alberta Giménez: 15 de mayo de 1986],[Barcelona, Congregación Pureza de María, 1986].

«La última subida», en Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía, 1986, pp.64-65.

«Pregón de Fiestas de Moros y Cristianos, en honor del Santísimo Cristo de la Agonía: Ontinyent, agosto de 1987, Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1988), pp. [66-74].

«Elogio de la amistad festera», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1989), pp. [111-112].

«Los cambios en las fiestas, Moros y Cristianos», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1990), pp. [28-29].

«Parlament del Excm. i Rdm. Sr. D. Teodor Úbeda Gramage, bisbe de Mallorca a l’acte inaugural del Congrés a la Sala Capitular de la Seu de Mallorca»,[en línia], Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 46 (1990), pp. 29-32.

«Entrevista con Monseñor Teodoro Úbeda, Obispo de Mallorca», Entre tots, 15 (1990), [en línia], pp. 22-25.

«L’Església com a consciència crítica de la societat», Estudis baleàrics, 49 (1994), pp. 9-14.

Entrevista en Saó, 179 (1994), pp. 709-713.

«10 años del II Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos», Moros y Cristianos, Ontinyent, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía (1995), p. 144.

La misión evangelizadora requiere de los laicos y sacerdotes una formación y un acompañamiento adecuados: El Escorial, 24-25 de Mayo de 1997, Madrid, edice, [1997].

La família, transmissora i educadora de la fe: pautes d'educació cristiana per a les famílies davant el nou mil·lenni: carta pastoral dels Bisbes de les Illes Balears i Pitiüses, [Palma de Mallorca], Bisbat de Mallorca, 2000.

Pere-Joan Llabrés i Martorell, Nadal Trias i Orell i Santiago-Maria Amer i Pol (eds.): Sínode diocesà de Mallorca, 1998-1999: crònica, documents, decrets i constitucions sinodals / convocat pel bisbe Teodor Úbeda i Gramage, Mallorca, Bisbat de Mallorca, 2002.

Pere-Joan Llabrés i Martorell, Nadal Trias i Orell i Santiago-Maria Amer i Pol (eds.): Sínodo diocesano de Mallorca, 1998-1999: crónica, documentos, decretos y constituciones sinodiales / convocado por el obispo Teodoro Úbeda Gramage, Mallorca, Obispado de Mallorca, 2002.

Bibliografia sobre el bisbe Úbeda

Pere-Joan Llabrés i Bartomeu Bennàssar: «Església a Mallorca i poble de Mallorca», Mallorca, ara, 1987, pp. 167-184.

Don Teodor Úbeda: 25 anys bisbe, Palma de Mallorca, Bisbat de Mallorca, 1995.

Joan Guasp: Teodor Úbeda: atent a tots els batecs, Palma (Mallorca), Lleonard Muntaner, 2000.

Rafael Sanus Abad: «Teodor Úbeda, un obispo conciliar», [en línia], El País, 21 de maig de 2003.

Emili Marín: «Pere J. Llabrés: "El Vaticà II era el programa de don Teodor Úbeda"», en Saó, 273 (2003, juny), pp. 18-20.

Emili Marín: «Teodor Úbeda, un bisbe amic"», en Saó, 273 (2003, juny), p. 40.

En memòria de D. Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca (1973-2003), [Palma de Mallorca], [Bisbat de Mallorca], 2003.

Josep Amengual i Pere Fullana: «L’Església de Mallorca i la contemporaneïtat», Quaderns d’Història Contemporània de les Balears, 39 (2003).

David Mira i Gramage: Teodor Úbeda: la fe i la paraula, Ontinyent, Associació de Veïns el Llombo, 2004.

D. Teodoro Úbeda Gramage, "un bisbe fester", [coordinación, Sociedad de Festeros del Santísimo Cristo de la Agonía], [Alicante], UNDEF, [2005].

Pere Fullana Puigserver: «L’Església mallorquina (1973-1979): el compromís dels catòlics amb el procés democratitzador», en Pelai Pagès i Blanch (dir.): La transició democràtica als Països Catalans: història i memòria, València, Universitat de València, 2005, pp. 151-162.

Miquel Alenyà: Teodor Úbeda Gramaje [sic] [en línia], 2010.

Joan Bestard: Teodor Úbeda, un bisbe ben arrelat a Mallorca (2010)

Josep Miquel Bausset: «L’Església accepta el dret d’autodeterminació dels pobles» [en línia], Vilaweb/Ontinyent, 29 de desembre de 2019.

Úbeda Gramage, Teodor [en línia], Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera.

Rebreu una força que vos farà testimonis meus

Missatge del sant pare Francesc

per a la Jornada Mundial de les Missions 2022

«Rebreu una força que vos farà testimonis meus» (Fets 1,8)

23 d’octubre de 2022

Benvolguts germans i germanes,

Estes paraules pertanyen a l'últim diàleg que Jesús ressuscitat va tindre amb els seus deixebles abans d'ascendir al cel, com es descriu en els Fets dels Apòstols: «L'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que vos farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins a l'extrem de la terra» (1,8). Este és també el tema de la Jornada Mundial de les Missions de 2022, que com sempre ens ajuda a viure el fet que l'Església és missionera per naturalesa. Enguany ens oferix l'ocasió de commemorar algunes dates rellevants per a la vida i la missió de l'Església: la fundació fa 400 anys de la Congregació de Propaganda Fide —hui Evangelització dels Pobles— i 200 anys de l'Obra de la Propagació de la Fe, que, juntament amb l'Obra de la Santa Infància i l'Obra de Sant Pere Apòstol, van obtindre fa 100 anys el reconeiximent de "pontifícies".

Parem-nos en estes tres expressions clau que resumixen els tres fonaments de la vida i de la missió dels deixebles: «vos farà testimonis meus», «fins a l'extrem de la terra» i «l'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força».

1. «Vos farà testimonis meus» – La crida a tots els cristians a donar testimoniatge de Crist.

Este és el punt central, el cor de l'ensenyament de Jesús als deixebles amb vista a la seua missió en el món. Tots els deixebles seran testimonis de Jesús gràcies a l'Esperit Sant que rebran: seran constituïts testimonis per gràcia. On vullga que vagen, siguen on siguen. Com que Crist és el primer enviat, és a dir, missioner del Pare (cf. Jo 20,21) i, com a tal, el seu «testimoni fidel» (Ap 1,5), de la mateixa manera cada cristià és cridat a ser missioner i testimoni de Crist. I l'Església, comunitat dels deixebles de Crist, no té altra missió que la d'evangelitzar el món donant testimoniatge de Crist. La identitat de l'Església és evangelitzar.

Una lectura de conjunt més detallada ens aclarix alguns aspectes sempre actuals de la missió confiada per Crist als deixebles: «Vos farà testimonis meus.» La forma plural destaca el caràcter comunitari-eclesial de la crida missionera dels deixebles. Tot batejat és cridat a la missió en l'Església i davall del mandat de l'Església. La missió, per tant, es realitza de manera conjunta, no individualment, en comunió amb la comunitat eclesial i no per iniciativa pròpia. I, si hi ha algú que en una situació molt particular porta avant la missió evangelitzadora sol, ell la du a terme i l'haurà de dur a terme sempre en comunió amb l'Església que l'ha enviat. Com ensenyava Pau VI en l'exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, document que aprecie molt: «Evangelitzar no és per a ningú un acte individual i aïllat, sinó profundament eclesial. Quan el predicador més humil, catequista o pastor, en el lloc més apartat, predica l'Evangeli, reunix la seua menuda comunitat o administra un sagrament, encara que es trobe sol, exercix un acte d'Església i el seu gest s'enllaça mitjançant relacions institucionals certament, però també mitjançant vincles invisibles i arrels amagades de l'orde de la gràcia, a l'activitat evangelitzadora de tota l'Església» (n. 60). Efectivament, no és casual que el Senyor Jesús haja enviat els seus deixebles en missió de dos en dos; el testimoniatge que els cristians donen de Crist té un caràcter sobretot comunitari. Per això la presència d'una comunitat, fins i tot menuda, per a portar avant la missió té una importància essencial.

En segon lloc, als deixebles se'ls demana viure la seua vida personal en clau de missió. Jesús els envia al món no sols per a realitzar la missió, sinó també i sobretot per a viure la missió que se'ls confia; no sols per a donar testimoniatge, sinó també i sobretot per a ser els seus testimonis. Com diu l'apòstol Pau amb paraules molt commovedores: «Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifeste la seua vida» (2Co 4,10). L'essència de la missió és donar testimoniatge de Crist, és a dir, de la seua vida, passió, mort i resurrecció, per amor al Pare i a la humanitat. No és casual que els Apòstols hagen buscat el substitut de Judes entre aquells que, com ells, van ser «testimonis de la resurrecció» (cf. Fets 1,22). És Crist, Crist ressuscitat, a qui hem de testimoniar i la vida del qual hem de compartir. Els missioners de Crist no són enviats a comunicar-se a ells mateixos, a mostrar les seues qualitats o capacitats persuasives o els seus dots de gestió, sinó que tenen l'altíssim honor d'oferir a Crist, en paraules i accions, anunciant a tothom la Bona Notícia de la seua salvació amb alegria i franquesa, com els primers apòstols.

Per això, en definitiva, el verdader testimoni és el "màrtir", aquell que dona la vida per Crist, corresponent al do de si mateix que ell ens va fer. «La primera motivació per a evangelitzar és l'amor de Jesús que hem rebut, aquella experiència de ser salvats per ell que ens mou a estimar-lo per sempre» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 264).

En fi, a propòsit del testimoniatge cristià, resta sempre vàlida l'observació de sant Pau VI: «L'home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoniatge que els qui ensenyen, o si escolten els qui ensenyen, és perquè donen testimoniatge» (exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 41). Per això, per a la transmissió de la fe és fonamental el testimoniatge de vida evangèlica dels cristians. Per altra part, continua sent necessària la tasca d'anunciar la seua persona i el seu missatge. Efectivament, Pau VI mateix continua dient: «Sí, és sempre indispensable la predicació, la proclamació verbal d'un missatge. [...] La paraula roman sempre actual, sobretot quan va acompanyada del poder de Déu. Per això conserva també la seua actualitat l'axioma de sant Pau: "La fe ve [...] de l'escolta" (Rm 10,17), és a dir, és la Paraula escoltada la que convida a creure» (ibíd., 42).

En l'evangelització, per tant, l'exemple de vida cristiana i l'anunci de Crist van junts; l'un servix l'altre. Són dos pulmons amb els quals ha de respirar tota comunitat per a ser missionera. Este testimoni complet, coherent i joiós de Crist serà certament la força d'atracció per al creiximent de l'Església fins i tot en el tercer mil·lenni. Exhorte, per tant, a tots a reprendre la valentia, la franquesa, aquella parusia dels primers cristians, per a testimoniar Crist amb paraules i obres, en cada àmbit de la vida.

2. «Fins a l'extrem de la terra» - L'actualitat perenne d'una missió d'evangelització universal.

Exhortant els deixebles a ser els seus testimonis, el Senyor ressuscitat els anuncia on són enviats: «A Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins a l'extrem de la terra» (cf. Fets 1,8). Ací sorgix evident el caràcter universal de la missió dels deixebles. Es posa en relleu el moviment geogràfic "centrífug", quasi en cercles concèntrics, de Jerusalem, considerada per la tradició jueva com el centre del món, a Judea i Samaria, i fins «a l'extrem de la terra». No són enviats a fer proselitisme, sinó a anunciar; el cristià no fa proselitisme. Els Fets dels Apòstols ens narren este moviment missioner que ens dona una bonica imatge de l'Església "en eixida" per a complir la seua vocació de testimoniar Crist Senyor, guiada per la Providència divina mitjançant les circumstàncies concretes de la vida. Els primers cristians, en efecte, van ser perseguits a Jerusalem i, per això, es van dispersar cap a Judea i Samaria, i van anunciar Crist a tot arreu (cf. Fets 8,1.4).

Alguna cosa semblant passa també en el nostre temps. A causa de les persecucions religioses i situacions de guerra i violència, molts cristians s'han vist obligats a fugir de la seua terra cap a altres països. Estem agraïts a estos germans i germanes que no es tanquen en el sofriment, sinó que donen testimoniatge de Crist i de l'amor de Déu en els països que els acullen. A això els exhortava sant Pau VI considerant «la responsabilitat que recau damunt dels emigrants en els països que els reben» (exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 21). Experimentem, en efecte, cada vegada més que la presència de fidels de diverses nacionalitats enriquix el rostre de les parròquies i les fa més universals, més catòliques. En conseqüència, l'atenció pastoral dels migrants és una activitat missionera que no s'ha de descuidar, que també podrà ajudar els fidels locals a redescobrir l'alegria de la fe cristiana que han rebut.

La indicació «fins a l'extrem de la terra» haurà d'interrogar els deixebles de Jesús de tots els temps i els ha d'impulsar a anar sempre més enllà dels llocs habituals per a donar testimoniatge d'ell. Malgrat totes les facilitats que el progrés de la modernitat ha fet possible, hi ha encara hui zones geogràfiques on els missioners, testimonis de Crist, no han arribat amb la Bona Notícia del seu amor. Per altra part, cap realitat humana no és estranya a l'atenció dels deixebles de Crist en la seua missió. L'Església de Crist era, és i serà sempre "en eixida" cap a nous horitzons geogràfics, socials i existencials, vers llocs i situacions humanes "límit", per a donar testimoniatge de Crist i del seu amor a tots els hòmens i dones de cada poble, cultura i condició social. En este sentit, la missió també serà sempre missio ad gentes, com ens ho ha ensenyat el Concili Vaticà II, perquè l'Església sempre ha d'anar més lluny, més enllà dels seus extrems, per a anunciar l'amor de Crist a tots. Pel que fa a això, voldria recordar i donar les gràcies a tants missioners que han gastat la seua vida per anar "més enllà", encarnant la caritat de Crist envers els nombrosos germans i germanes que han trobat.

3. «L'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força» - Deixar-se enfortir i guiar per l'Esperit.

Crist ressuscitat, en anunciar als deixebles la missió de ser els seus testimonis, els va prometre també la gràcia per a una responsabilitat molt gran: «L'Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que vos farà testimonis meus» (Fets 1,8). Efectivament, segons el relat dels Fets, va ser immediatament després de la vinguda de l'Esperit Sant damunt dels deixebles de Jesús quan per primera vegada es va donar testimoni de Crist mort i ressuscitat amb un anunci querigmàtic, l'anomenat discurs missioner de sant Pere als habitants de Jerusalem. Així els deixebles de Jesús, que abans eren dèbils, temorosos i tancats, van començar al període de l'evangelització del món. L'Esperit Sant els va enfortir, els va donar valentia i saviesa per a testimoniar Crist davant de tothom.

Així com «ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant» (1Co 12,3), tampoc cap cristià pot donar testimoniatge ple i genuí de Crist el Senyor sense la inspiració i l'auxili de l'Esperit. Per això qualsevol deixeble missioner de Crist és cridat a reconéixer la importància fonamental de l'acció de l'Esperit, a viure amb ell en la quotidianitat i rebre constantment la seua força i inspiració. Encara més, especialment quan ens sentim cansats, desanimats, perduts, recordem-nos d'acudir a l'Esperit Sant en la pregària, que —vull dir-ho una vegada més— té un paper fonamental en la vida missionera, per a deixar-nos reconfortar i enfortir per ell, font divina i inextingible de noves energies i de l'alegria de compartir la vida de Crist amb els altres. «Rebre el goig de l'Esperit Sant és una gràcia. I és l'única força que podem tindre per a predicar l'Evangeli, per a confessar la fe en el Senyor» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 de maig de 2020). L'Esperit és el verdader protagonista de la missió, és ell qui dona la paraula justa en el moment precís i en la manera apropiada.

També volem llegir a la llum de l'acció de l'Esperit Sant els aniversaris missioners d'este any 2022. La institució de la Sagrada Congregació de Propaganda Fide, l'any 1622, va estar motivada pel desig de promoure el manament missioner a nous territoris. ¡Una intuïció providencial! La Congregació es va revelar crucial per a fer que la missió evangelitzadora de l'Església ho siga realment, independentment de les ingerències dels poders mundans, amb la finalitat de constituir les Esglésies locals que hui mostren tant de vigor. Desitgem que la Congregació, com en els quatre segles passats, amb la llum i la força de l'Esperit, continue i intensifique el seu treball de coordinar, organitzar i animar l'activitat missionera de l'Església.

El mateix Esperit que guia l'Església universal, inspira també hòmens i dones senzills per a les missions extraordinàries. I així va ser com una jove francesa, Paulina Jaricot, va fundar fa exactament 200 anys l'Obra de la Propagació de la Fe; la seua beatificació se celebra en este any jubilar. Encara en condicions precàries, ella va acollir la inspiració de Déu per a posar en moviment una xarxa d'oració i col·lecta per als missioners, de manera que els fidels pogueren participar activament en la missió «fins a l'extrem de la terra». D'esta genial idea va nàixer la Jornada Mundial de les Missions que celebrem cada any, la col·lecta de la qual en totes les comunitats està destinada al fons universal amb què el Papa sosté l'activitat missionera.

En este context recorde a més el bisbe francés Charles de Forbin-Janson, que va començar l'Obra de la Santa Infància per a promoure la missió entre els infants amb el lema "Els xiquets evangelitzen els xiquets, els xiquets resen pels xiquets, els xiquets ajuden els xiquets de tot el món", així com a la senyora Jeanne Bigard, que va donar vida a l'Obra de Sant Pere Apòstol per al sosteniment dels seminaristes i dels sacerdots en terra de missió. Estes tres obres missioneres van ser reconegudes com a "pontifícies" precisament cent anys enrere. I va ser també sota la inspiració i guia de l'Esperit Sant que el beat Pau Manna, nascut fa 150 anys, va fundar l'actual Unió Missionera Pontifícia per a animar i sensibilitzar cap a la missió els sacerdots, els religiosos i les religioses, i tot el poble de Déu. Pau VI mateix va formar part d'esta última Obra i en va confirmar el reconeiximent pontifici. Mencione estes quatre Obres Missioneres Pontifícies pels seus grans mèrits històrics i també per a convidar-vos a alegrar-vos per elles en este any especial per les activitats que porten endavant per a sostindre la missió evangelitzadora de l'Església universal i de les Esglésies locals. Espere que les Esglésies locals puguen trobar en estes Obres un sòlid instrument per a alimentar l'esperit missioner en el poble de Déu.

Estimats germans i germanes, continue somiant amb una Església totalment missionera i una nova estació de l'acció missionera en les comunitats cristianes. I repetisc el desig de Moisés per al poble de Déu en camí: «Tant de bo que tot el poble del Senyor tinguera el do de profecia» (Nm 11,29). Sí, tant de bo nosaltres fórem en l'Església el que ja som en virtut del baptisme: profetes, testimonis i missioners del Senyor. Amb la força de l'Esperit Sant i fins a l'extrem de la terra. Maria, Reina de les missions, prega per nosaltres.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2022, Epifania del Senyor

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Construir el futur amb els migrants i els refugiats

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 108a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT

2022

(25 de setembre de 2022)

Construir el futur amb els migrants i els refugiats

«Perquè no tenim ací la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de vindre» (He 13,14).

Benvolguts germans i germanes,

El sentit últim del nostre "viatge" en este món és la busca de la verdadera pàtria, el Regne de Déu inaugurat per Jesucrist, que trobarà la seua plena realització quan Ell torne en la seua glòria. El seu Regne encara no s'ha complit, però ja és present en aquells que han acollit la salvació. «El Regne de Déu està en nosaltres. A pesar que encara siga escatològic, siga el futur del món, de la humanitat, es troba al mateix temps en nosaltres». [1]

La ciutat futura és una «ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor» (He 11,10). El seu projecte preveu una intensa obra d'edificació, en la qual tots hem de sentir-nos compromesos personalment. Es tracta d'un treball minuciós de conversió personal i de transformació de la realitat, perquè s'adapte cada vegada més al pla diví. Els drames de la història ens recorden que estem lluny encara d'aconseguir la nostra meta, la Nova Jerusalem, «estança de Déu entre els hòmens» (Ap 21,3). Però no per això hem de desanimar-nos. A la llum del que hem aprés en les tribulacions dels últims temps, estem cridats a renovar el nostre compromís per a la construcció d'un futur més d'acord amb el pla de Déu, d'un món on tots puguem viure dignament en pau.

«Nosaltres, tal com ens ha promés el Senyor, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia» (2Pe 3,13). La justícia és un dels elements constitutius del Regne de Déu. En la busca quotidiana de la seua voluntat, esta ha d'edificar-se amb paciència, sacrifici i determinació, perquè tots els que en tenen gana i set siguen assaciats (cf. Mt 5,6). La justícia del Regne ha d'entendre's com la realització de l'orde diví, del seu harmoniós designi, segons el qual, en Crist mort i ressuscitat, tota la creació torna a ser "bona" i la humanitat "molt bona" (cf. Gn 1,1-31). No obstant això, perquè regne esta meravellosa harmonia, cal acollir la salvació de Crist, el seu Evangeli d'amor, perquè s'eliminen les desigualtats i les discriminacions del món present.

Ningú ha de ser exclòs. El seu projecte és essencialment inclusiu i situa en el centre els habitants de les perifèries existencials. Entre ells hi ha molts migrants i refugiats, desplaçats i víctimes del tràfic de persones. És amb ells que Déu vol edificar el seu Regne, perquè sense ells no seria el Regne que Déu vol. La inclusió de les persones més vulnerables és una condició necessària per a obtindre la plena ciutadania. De fet, diu el Senyor: «Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell vos tenia preparat des de la creació del món. Perquè, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu a beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em véreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a vore’m» (Mt 25,34-36).

Construir el futur amb els migrants i els refugiats significa també reconéixer i valorar el que cadascú d'ells pot aportar al procés d'edificació. M'agrada vore este enfocament del fenomen migratori en una visió profètica d'Isaïes, en què els estrangers no figuren com a invasors i destructors, sinó com a treballadors ben dispostos que reconstruïxen les muralles de la Nova Jerusalem, la Jerusalem oberta a tots els pobles (cf. Is 60,10-11).

En la mateixa profecia, l'arribada dels estrangers es presenta com a font d'enriquiment: «Abocaran damunt de tu els tresors del mar i portaran a ta casa les riqueses de les nacions» (60,5). De fet, la història ens ensenya que l'aportació dels migrants i refugiats ha sigut fonamental per al creiximent social i econòmic de les nostres societats. I ho continua sent també hui. El seu treball, la seua capacitat de sacrifici, la seua joventut i el seu entusiasme enriquixen les comunitats que els acullen. Però esta aportació podria ser molt major si es valorara i se secundara mitjançant programes específics. Es tracta d'un enorme potencial, prompte a manifestar-se, si se li oferix l'oportunitat.

Els habitants de la Nova Jerusalem —continua profetitzant Isaïes— mantenen sempre les portes de la ciutat obertes de bat a bat, perquè puguen entrar els estrangers amb els seus dons: «Les teues portes estaran sempre obertes, no es tancaran ni de nit ni de dia, perquè et puguen dur les riqueses de les nacions» (60,11). La presència dels migrants i els refugiats representa un enorme repte, però també una oportunitat de creiximent cultural i espiritual per a tots. Gràcies a ells tenim l'oportunitat de conéixer millor el món i la bellesa de la seua diversitat. Podem madurar en humanitat i construir junts un "nosaltres" més gran. En la disponibilitat recíproca es generen espais de confrontació fecunda entre visions i tradicions diferents, que obrin la ment a perspectives noves. Descobrim també la riquesa que inclouen religions i espiritualitats desconegudes per a nosaltres, i açò ens estimula a aprofundir les nostres pròpies conviccions.

A la Jerusalem de les gents, el temple del Senyor s'embellix cada vegada més gràcies a les ofrenes que arriben de terres estrangeres: «Aplegaran per a tu tots els ramats de Quedar, et presentaran els anyells de Nebaiot. Els acceptaré quan els immolen en el meu altar, honoraré el meu temple gloriós» (60,7). En esta perspectiva, l'arribada de migrants i refugiats catòlics oferix energia nova a la vida eclesial de les comunitats que els acullen. Ells són sovint portadors de dinàmiques revitalizants i animadors de celebracions vibrants. Compartir expressions de fe i devocions diferents representa una ocasió privilegiada per a viure amb major plenitud la catolicitat del poble de Déu.

Benvolguts germans i germanes, i especialment vosaltres, jóvens, si volem cooperar amb el nostre Pare celestial en la construcció del futur, fem-ho juntament amb els nostres germans i germanes migrants i refugiats. Construïm-lo hui! Perquè el futur comença hui, i comença per cadascú de nosaltres. No podem deixar a les pròximes generacions la responsabilitat de decisions que cal prendre ara, perquè el projecte de Déu sobre el món puga realitzar-se i vinga el seu Regne de justícia, de fraternitat i de pau.

Oració

Senyor, feu-nos portadors d'esperança,

perquè on hi haja foscor regne la vostra llum,

i on hi haja resignació renasca la confiança en el futur.

Senyor, feu-nos instruments de la vostra justícia,

perquè on hi haja exclusió, florisca la fraternitat,

i on hi haja cobdícia, florisca la comunió.

Senyor, feu-nos constructors del vostre Regne

juntament amb els migrants i els refugiats

i amb tots els habitants de les perifèries.

Senyor, feu que aprenguem que és bell

viure com a germans i germanes. Amén.

Roma, Sant Joan del Laterà, 9 de maig de 2022

FRANCESC

 

---

[1] S. Joan Pau II, Visita a la parròquia romana de Sant Francesc d'Assís i Santa Caterina de Siena, Patrons d'Itàlia (26 de novembre de 1989).