MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA XXXII JORNADA MUNDIAL DEL MALALT
11 de febrer de 2024
«No és bo l'home estiga sol».
Cuidar el malalt cuidant las relacions
«No és bo que l'home estiga sol» (Gn 2,18). Des del principi, Déu, que és amor, va crear el ser humà per a la comunió, inscrivint en el seu ser la dimensió relacional. Així, la nostra vida, modelada a imatge de la Trinitat, està cridada a realitzar-se plenament en el dinamisme de les relacions, de l'amistat i de l'amor mutu. Hem sigut creats per a estar junts, no sols. I precisament perquè este projecte de comunió està inscrit en el més profund del cor humà, l'experiència de l'abandó i de la soledat ens espanta, és dolorosa i, fins i tot, inhumana. I ho és encara més en temps de fragilitat, incertesa i inseguretat, sovint provocades per l'aparició d'alguna malaltia greu.
Pense, per exemple, en tots aquells que estaven terriblement sols durant la pandèmia de la Covid-19; en els pacients que no podia rebre visites, però també en els infermers, metges i personal de suport, sobrecarregats de faena i tancats en sales d'aïllament. I, òbviament, no oblidem els qui van haver d'afrontar sols l'hora de la mort, assistits només pel personal sanitari, però lluny de les seues famílies.
Al mateix temps, m'unisc amb dolor a la condició de patiment i soledat dels qui, a causa de la guerra i les seues tràgiques conseqüències, es troben sense suport i sense assistència. La guerra és la més terrible de les malalties socials i les persones més fràgils en paguen el preu més alt.
No obstant això, cal subratllar que, també en els països que gaudixen de pau i tenen més recursos, el temps de la vellesa i de la malaltia es viu sovint en soledat i, a vegades, fins i tot en l'abandó. Esta trista realitat és conseqüència sobretot de la cultura de l'individualisme, que exalta el rendiment coste el que coste i cultiva el mite de l'eficiència, i es torna indiferent i fins i tot desapiadada quan les persones ja no tenen la força necessària per a seguir eixe ritme. Es convertix aleshores en una cultura del rebuig, en la qual «les persones ja no es consideren un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si "encara no són útils" —com els no nascuts—, o si "ja no servixen" —com els ancians» (carta enc. Fratelli tutti, 18). Desgraciadament, esta lògica també preval en determinades opcions polítiques, que no són capaces de posar en el centre la dignitat de la persona humana i les seues necessitats, i no sempre afavorixen les estratègies i els mitjans necessaris per a garantir el dret fonamental a la salut i l'accés a les cures mèdiques a cada ser humà. Al mateix temps, l'abandó de les persones fràgils i la seua soledat també s'accentua pel fet de reduir l'atenció únicament als servicis sanitaris, sense que estos vagen sàviament acompanyats d'una "aliança terapèutica" entre metge, pacient i familiars.
Germans i germanes, la primera atenció que reclamem en la malaltia és la d'una proximitat plena de compassió i de tendresa. Per això, cuidar el malalt significa, abans de res, cuidar les seues relacions, totes les seues relacions; amb Déu, amb els altres —familiars, amics, personal sanitari—, amb la creació i amb ell mateix. ¿És possible? Clar que és possible, i tots som cridats a comprometre'ns per tal siga així. Fixem-nos en la imatge del Bon Samarità (cf. Lc 10,25-37), en la seua capacitat per a minorar el pas i fer-se proïsme, en l'actitud de tendresa amb què alleuja les ferides del germà que patix.
Recordem esta veritat central de la nostra vida: hem vingut al món perquè algú ens ha acollit. Hem sigut fets per a l'amor, som cridats a la comunió i a la fraternitat. Esta dimensió del nostre ser ens sosté de manera particular en temps de malaltia i fragilitat, i és la primera teràpia que hem d'adoptar tots junts per a curar les malalties de la societat en què vivim.
A vosaltres que patiu una malaltia, temporal o crònica, vull dir-vos: ¡no vos avergonyiu del vostre desig de proximitat i de tendresa! No l'oculteu i no penseu mai que són una càrrega per als altres. La condició dels malalts ens convida a tots a frenar els ritmes exasperats en què estem immersos i a redescobrir-nos a nosaltres mateixos.
En esta època canviant en què vivim, nosaltres els cristians estem especialment cridats a fer nostra la mirada compassiva de Jesús. Cuidem els qui patixen i estan sols, i també els marginats i els descartats. Amb l'amor recíproc que Crist Senyor ens dona en l'oració, sobretot en l'Eucaristia, sanem les ferides de la soledat i de l'aïllament. Cooperem així a contrarestar la cultura de l'individualisme, de la indiferència, del rebuig, i fem créixer la cultura de la tendresa i de la compassió.
Els malalts, els fràgils, els pobres estan en el cor de l'Església i han d'estar també en el centre de la nostra atenció humana i sol·licitud pastoral. No ho oblidem. I encomanem-nos a Maria Santíssima, Salut dels Malalts, per tal que intercedisca per nosaltres i ens ajude a ser creadors de proximitat i de relacions fraternes.
Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de gener de 2024
Francesc
[Versió valenciana de F. X. Martí]
