Missatge per a la 56a Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

56a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2023

Ningú es pot salvar tot sol.

Recomençar des de la Covid-19 per a traçar junts camins de pau

«Germans, no cal que vos escrigam quan i en quins moments arribarà el dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit» (Primera carta de sant Pau als Tessalonicencs 5,1-2).

1. Amb estes paraules, l'apòstol Pau convidava la comunitat de Tessalònica, mentres esperava l'encontre amb el Senyor, a mantindre's ferma, amb els peus i el cor ben plantats a terra, capaç d'una mirada atenta sobre la realitat i les vicissituds de la història. Per això, encara que els esdeveniments de la nostra existència semblen tan tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc i difícil de la injustícia i el patiment, estem cridats a mantindre el cor obert a l'esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí. Per això sant Pau exhorta constantment la comunitat a vigilar, buscant el bé, la justícia i la veritat: «No hem de dormir, com els altres, sinó vetlar i viure sòbriament» (5,6). És una invitació a mantindre'ns desperts, a no tancar-nos en la por, el dolor o la resignació, a no cedir a la distracció, a no desanimar-nos, sinó, en canvi, a ser com sentinelles capaços de vetlar i distingir les primeres llums de l'alba, especialment en les hores més fosques.

2. La Covid-19 ens va sumir enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, trasbalsant els nostres plans i els nostres costums, pertorbant la tranquil·litat aparent fins i tot de les societats més privilegiades, generant desorientació i patiment, i causant la mort de tants germans i germanes nostres.

El món sanitari, immers en un frenesí de desafiaments inesperats i en una situació que no estava del tot clara, ni tan sols des del punt de vista científic, es va mobilitzar per a mitigar el dolor de tanta gent i procurar posar-hi remei; igual que les autoritats polítiques, que van haver de prendre mesures dràstiques en matèria d'organització i gestió de l'emergència.

Juntament amb les manifestacions físiques, la Covid-19 ha provocat —també amb efectes a llarg termini— un malestar generalitzat que ha calat en els cors de moltes persones i famílies, amb seqüeles a tindre en compte, alimentades per períodes llargs d'aïllament i diverses restriccions de la llibertat.

A més, no podem oblidar com la pandèmia ha tocat la fibra sensible del teixit social i econòmic, traent a la llum contradiccions i desigualtats. Ha amenaçat la seguretat laboral de molta gent i ha accentuat la soledat cada vegada més estesa en les nostres societats, sobretot la dels més dèbils i la dels pobres. Pensem, per exemple, en els milions de treballadors informals d'arreu del món, als quals se'ls va deixar sense faena i sense cap ajuda durant tot el confinament.

Poques vegades els individus i la societat progressen en situacions que generen este sentiment de derrota i amargor; de fet debilita els esforços dedicats a la pau i provoca conflictes socials, frustracions i violències de tota classe. En este sentit, la pandèmia sembla haver sacsejat fins i tot les zones més pacífiques del nostre món i ha fet aflorar innombrables fragilitats.

3. Transcorreguts tres anys, ha arribat el moment de prendre'ns un temps per a qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar —de manera personal i comunitària—; un temps privilegiat per a preparar-nos al "dia del Senyor". Ja he dit diverses vegades que dels moments de crisi mai no se n'ix igual: n'eixim o millors o pitjors. Hui estem cridats a preguntar-nos: ¿què hem aprés d'esta situació de pandèmia? ¿Quins camins nous hem d'emprendre per a alliberar-nos de les cadenes dels nostres hàbits vells, per a estar més ben preparats, per a atrevir-nos a la novetat? ¿Quins senyals de vida i esperança podem aprofitar per a continuar avant i intentar fer millor el nostre món?

Certament, després d'haver palpat la fragilitat que caracteritza la realitat humana i la nostra existència personal, podem dir que la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú es pot salvar tot sol. Per tant, és urgent que busquem i promogam junts els valors universals que tracen el camí d'esta fraternitat humana. També hem aprés que la fe dipositada en el progrés, la tecnologia i els efectes de la globalització no només ha sigut excessiva, sinó que s'ha convertit en una intoxicació individualista i idolàtrica, de manera que ha compromés la desitjada garantia de justícia, concòrdia i pau. En el nostre món accelerat, molt sovint els problemes generalitzats de desequilibri, injustícia, pobresa i marginació alimenten el malestar i els conflictes, i generen violència i fins i tot guerres.

Si, d'una banda, la pandèmia ha fet emergir tot açò, de l'altra, hem aconseguit fer descobriments positius: un retorn beneficiós a la humilitat; una reducció de certes pretensions consumistes; un sentit renovat de la solidaritat que ens anima a eixir del nostre egoisme per a obrir-nos al patiment dels altres i a les seues necessitats; així com un compromís, en alguns casos verdaderament heroic, de tantes persones que s'han entregat per tal que tots pogueren superar millor el drama de l'emergència.

D'esta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida a tots, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula "junts" en el centre. En efecte, és junts, en la fraternitat i la solidaritat, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos. En efecte, les respostes més eficaces a la pandèmia han sigut aquelles en què grups socials, institucions públiques i privades, i organitzacions internacionals s'han unit per a fer front al desafiament, deixant de banda interessos particulars. Només la pau que naix de l'amor fratern i desinteressat pot ajudar-nos a superar les crisis personals, socials i mundials.

4. Alhora, en el moment que ens atrevírem a esperar que el pitjor de la nit de la pandèmia de la Covid-19 havia passat, un desastre nou i terrible es va abatre sobre la humanitat. Vam ser testimonis de l'inici d'un altre assot: una nova guerra, en part comparable a la Covid-19, però impulsada per decisions humanes reprovables. La guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada arreu del món; també afecta els qui, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, en patixen els efectes col·laterals —només cal pensar en l'escassetat de blat i els preus del combustible.

Certament, esta no és l'era post-Covid que esperàvem o prevéiem. De fet, esta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat en conjunt i no només per a les parts directament implicades. Encara que s'ha trobat una vacuna contra la Covid-19, encara no s'han trobat solucions adequades per a la guerra. Certament, el virus de la guerra és més difícil de véncer que els que afecten l'organisme humà, perquè no procedix de l'exterior, sinó de l'interior del cor humà, corromput pel pecat (cf. Evangeli de Marc 7,17-23).

5. ¿Què se'ns demana, per tant, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l'emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transforme els nostres criteris habituals d'interpretació del món i de la realitat a través d'este moment històric. Ja no podem pensar només a preservar l'espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre'ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un "nosaltres" obert a la fraternitat universal. No podem buscar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometam amb la sanació de la nostra societat i el nostre planeta i creem les bases per a un món més just i pacífic, que s'involucre amb serietat en busca d'un bé que siga verdaderament comú.

Per tal d'aconseguir açò i viure millor després de l'emergència de la Covid-19, no podem ignorar una dada fonamental: les diverses crisis morals, socials, polítiques i econòmiques que patim estan totes interconnectades, i el que considerem com a problemes autònoms són en realitat un la causa o conseqüència dels altres. Per això estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió. Hem de reprendre la qüestió de garantir la sanitat pública per a totes i tots; promoure accions de pau per a posar fi als conflictes i les guerres que continuen generant víctimes i pobresa; tindre cura de manera conjunta de la nostra casa comuna i aplicar mesures clares i eficaces per a fer front al canvi climàtic; lluitar contra el virus de la desigualtat i garantir l'alimentació i un treball digne per a totes i tots, alhora que donem suport als qui ni tan sols tenen un salari mínim i travessen grans dificultats. L'escàndol dels pobles famolencs ens fa mal. Hem de desenvolupar, amb polítiques adequades, l'acollida i la integració, especialment dels migrants i dels qui viuen com a descartats en les nostres societats. Només invertint en estes situacions, amb un desig altruista inspirat per l'amor infinit i misericordiós de Déu, podrem construir un món nou i ajudar a edificar el Regne de Déu, que és un Regne d'amor, de justícia i de pau.

En compartir estes reflexions, espere que en el nou any pugam caminar junts, atresorant el que la història ens pot ensenyar. Expresse els meus millors desitjos als caps d'Estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals i als líders de les diferents religions. A tots els hòmens i les dones de bona voluntat desitge que pugau construir, dia a dia, com a artesans de pau, un bon any! Que Maria Immaculada, Mare de Jesús i Reina de la Pau, intercedixca per nosaltres i pel món sencer.

Vaticà, 8 de desembre de 2022

Francesc

(versió en valencià de F. Xavier Martí)

El profeta, hoste de l'Esperit

El profeta, hoste de l’Esperit

Martí Domínguez Barberà

 El periodiste i escriptor Martí Domínguez Barberà (Algemesí 1908 - València 1984) fou un cristià valencià que ben bé pot presentar-se com a model de civilitat i d’inculturació de la fe. Fou director del diari Las Provincias des de 1949, fins que fou obligat a renunciar a conseqüència d’un històric discurs crític pronunciat el 16 de març de 1958. Dirigí després el setmanari Valencia Fruits. És autor d’obres de teatre, de narrativa, de poesia i d’assaig, tant en castellà com en valencià. Fou fundador i vicepresident de “La Paraula Cristiana”, associació canònica que promogué l’edició dels textos litúrgics en la nostra llengua. El següent fragment pertany a l’opuscle Isaïes, profeta de Nadal, on ens invita a amerar-nos de l’esperit dels profetes d’Israel, i especialment del d’Isaïes. (F. Xavier Martí)

Avui, ara, quasi a les portes del terç darrer del segle XX… ¿Qui es podrà fer una idea substanciosa de la figura complexa —religiosa i cívica, predicadora i política, quasi de Consell d’Estat o d’Estat Major militar— que suposava un profeta, sense perdre de vista la simplicitat absoluta de l’home de Déu, que no es clava en política i que si té dimensions històriques és només perquè sols busca el bé de les ànimes, la salvació del poble i la puresa del coneixement i del culte de Jahvé?

En sentit molt estricte i estret, profeta s’entén, és aquell home que, inspirat per Déu, atalaia l’esdevenidor en el seu destí de conduir el poble, per vies de penitència i temença divina, cap al futur… En sentit ampli, històric, tal com foren en la realitat bíblica, els profetes eren hòmens de Déu, predicadors importuns de la veritat, de viure ascètic, cridant penitència, brollant caritat, sense por d’arremetre contra els vicis i les iniquitats del poble, dels prínceps, dels reis. ¿Caldrà dir que el paper del profeta no fon mai molt lluït, ni una bona carrera, ni un bon negoci?

El viure d’un profeta —d’un veritable profeta— estava ple de perills, d’angúnies, de pobresa, de duríssimes proves exteriors; i, més encara, internes. Perquè Déu era hoste del seu esperit. I Déu és un pes!

En això es diferenciaven dels falsos profetes, condescendents i contemporitzadors: en el viure. En el viure… i en el morir! Els vers profetes anaven caent banyats en la pròpia sang. [...]

No, no podia abellir ser profeta. Eren, això sí, hòmens famosos, influents, prestigiosos en moltes incidències, que es feien escoltar del poble i aplegaven junt al mateix rei, però... ¡a quin preu de burles i d’escarnis de la gent, i dels constants perills de la irritació popular, sacerdotal o principesca! Aquell viure del profeta era sempre un no viure. I més encara que per eixos perills i eixa predicació de paraula i d’obra a contracorrent, per l’angúnia i la servitud interior d’hostatjar l’Esperit del que es sentien plens des del moment que s’adonaren que Déu els havia elegit per a eixe difícil i terrible quefer profètic...

[...]

El ser profeta no era, en mig del poble de Déu, una institució ni una jerarquia com ho eren els sacerdots i levites. Era una «aparició» excepcional, carismàtica, fora tota regla i previsió: un enviat de Déu, un elegit, una flama per als temps foscs i boirosos. La flama il·luminava als prínceps i al poble; i, de vegades, cremava, com un cauteri que cura… però que cou també…

(Martí Domínguez: Isaïes, profeta de Nadal, Paiporta, Denes, 2008, pp. 32-34).

Nota: L’obra es va escriure entre 1964 i 1965. Fou publicada per primera vegada en 2008 a cura d’Agustí Colomer.

(Publicat en Cresol, 162 (2022, gener-març), p. 59)

Jesucrist es va fer pobre per vosaltres

«Jesucrist es va fer pobre per vosaltres» (cf. 2 Co 8,9) 

Missatge del sant pare Francesc

per a la VI Jornada Mundial dels Pobres 2022 

13 de novembre de 2022 

1. «Jesucrist es va fer pobre per vosaltres» (cf. 2Co 8,9). Amb estes paraules l’apòstol Pau s’adreça als primers cristians de Corint, per a donar fonament al seu compromís solidari amb els germans necessitats. La Jornada Mundial dels Pobres es presenta també enguany com una sana provocació per a ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre tantes pobreses del moment present. 

Alguns mesos arrere, el món eixia de la tempestat de la pandèmia, mostrant signes de recuperació econòmica que portarien alleujament a milions de persones empobrides per la pèrdua de treball. S’entreveu una mica de serenitat que, sense oblidar el dolor per la pèrdua dels éssers estimats, prometia finalment poder tornar a les relacions interpersonals directes, a retrobar-nos sense limitacions o restriccions. I és llavors que ha aparegut en l'horitzó una nova catàstrofe, destinada a imposar al món un escenari diferent. 

La guerra a Ucraïna va vindre a afegir-se a les guerres regionals que en estos anys estan portant mort i destruccions. Però ací el quadre es presenta més complex per la directa intervenció d’una “superpotència”, que pretén imposar la seua voluntat contra el principi d’autodeterminació dels pobles. Es repetixen escenes de tràgica memòria i una vegada més el xantatge recíproc d’alguns poderosos fa emmudir la veu de la humanitat que invoca la pau. 

2. ¡Quants pobres genera la insensatesa de la guerra! Onsevol que es mire es constata que la violència afecta els indefensos i els més dèbils. Deportació de milers de persones, especialment xiquets i xiquetes, per a desarrelar-los i imposar-los una altra identitat. Esdevenen actuals les paraules del Salmista davant de la destrucció de Jerusalem i l’exili dels jóvens hebreus: «Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió; teníem penjades les lires als salzes que hi ha a la ciutat. Quan volien que cantàrem els qui ens havien deportat, quan demanaven cants alegres els qui ens havien entristit: “Canteu-nos algun càntic de Sió”, ¿com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?» (Sl 137, 1- 4). 

Són milions les dones, els infants, els ancians obligats a desafiar el perill de les bombes per tal de posar-se fora de perill buscant ajuda com a refugiats als països veïns. Els qui resten a les zones de conflicte conviuen cada dia amb la por i la falta d’aliments, aigua, atenció mèdica i sobretot estima. En estes situacions, la raó s’enfosquix i els qui patixen les conseqüències són moltes persones comunes, que se sumen al ja gran nombre d’indigents. ¿Com podem donar una resposta adequada que porte alleujament i pau a tantes persones deixades a mercé de la incertesa i de la precarietat? 

3. En este context tan contradictori s’emmarca la VI Jornada Mundial dels Pobres, amb la invitació—treta de l'apòstol Pau— a tindre la mirada fixada en Jesús, el qual «sent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè vos enriquíreu amb la seua pobresa» (2Co 8,9). En la seua visita a Jerusalem, Pau s’havia trobat amb Pere, Jaume i Joan, els quals li havien demanat que no s’oblidara dels pobres. La comunitat de Jerusalem, efectivament, es trobava en greus dificultats per la carestia que assolava el país, i l'Apòstols’havia preocupat immediatament d’organitzar una gran col·lecta en favor dels pobres. Els cristians de Corint es van mostrar molt sensibles i disponibles. Per indicació de Pau, cada primer dia de la setmana recollien el que havien aconseguit estalviar i tots eren molt generosos. 

Com si el temps no haguera transcorregut des d’aquell moment, també nosaltres cada diumenge, durant la celebració de la santa Eucaristia, fem el mateix gest, posant en comú les nostres ofrenes per tal que la comunitat puga proveir les exigències dels més pobres. És un signe que els cristians sempre han fet amb alegria i sentit de la responsabilitat, per tal que a cap germana o germà no li falte el que necessita. Ho testimonia ja sant Justí, el qual, en el segon segle, en explicar la celebració dominical dels cristians a l’emperador Antoni Pius, escrivia així: «En el dia anomenat “del sol” es reunixen tots junts, habitants de la ciutat o del camp, i es lligen les memòries dels Apòstols o els escrits dels profetes segons quin siga el permís del temps. [...] Després es fa la fracció i distribució dels elements consagrats a cadascú i a través dels diaques s’envia als qui són absents. Els qui tenen recursos i els qui ho volen donen lliurement, cadascú allò que vol, i allò que es recull es diposita al sacerdot, el qual socorre els òrfens, les viudes i qui és indigent per malaltia o per qualsevol altra causa, els empresonats, els estrangers que hi hagen entre nosaltres: en resum, té cura de qualsevol que estiga en necessitat» (Primera apologia, LXVII, 1-6). 

4. De retorn a la comunitat de Corint, després de l’entusiasme inicial, el seu compromís va començar a disminuir i la iniciativa proposada per l'Apòstol va perdre força. És este el motiu que estimula Pau a escriure de manera apassionada insistint en la col·lecta: «Hauríeu d’acabar-la, perquè aquella ferma decisió vaja seguida de la realització plena, en la mesura de les vostres possibilitats» (2Co 8,11). 

Pense en este moment en la disponibilitat que, en els darrers anys, ha mogut poblacions senceres a obrir les portes per a acollir milions de refugiats de les guerres a l’Orient mitjà, a l'Àfrica Central i ara a Ucraïna. Les famílies han obert de bat a bat les seues cases per a fer espai a altres famílies, i les comunitats han rebut amb generositat moltes dones i xiquets per a oferir-los la seua dignitat. Però mentres més dura el conflicte, més se n’agreugen les conseqüències. Als pobles que acullen els resulta cada vegada més difícil donar continuïtat a l’ajuda; les famílies i les comunitats comencen a sentir el pes d’una situació que va més enllà de l'emergència. Este és el moment de no cedir i de renovar la motivació inicial. Allò que hem començat necessitat ser portat a compliment amb la mateixa responsabilitat. 

5. La solidaritat, efectivament, és precisament açò: compartir el poc que tenim amb aquells que no tenen res, per tal que ningú no patixca. Mentresmés creix el sentit de comunitat i de comunió com a estil de vida, majorment es desenvolupa la solidaritat. Per altra part, cal considerar que hi ha països on, a les últimes dècades, s’ha produït un augment important del benestar per a moltes famíliesque han aconseguit un estat de vida segur. Esteés un resultat positiu gràcies a la iniciativa privada i a lleis que han donat suport al creiximent econòmic articulat amb un incentiu concret a les polítiques familiars i a la responsabilitat social. Que el patrimoni de seguretat i estabilitat aconseguit pugaara ser compartit amb aquells que s’han vist obligats a abandonar la seua llar i el seu país per a salvar-se i sobreviure. Com a membres de la societat civil, mantinguem viva la crida als valors de llibertat, responsabilitat, fraternitat i solidaritat. I com a cristians trobem sempre en la caritat, en la fe i en l'esperança el fonament del nostre ser i el nostre actuar. 

6. És interessant observar que l'Apòstol no vol obligar els cristians forçant-los a una obra de caritat. De fet, escriu: «No parle així per a donar-vos un manament» (2Co 8,8); més aviat pretén «donar a la prova la sinceritat» del seu amor en l’atenció i sol·licitud pels pobres (cf. ibid.). Com a fonament de la petició de Pau hi ha certament la necessitat d’una ajuda concreta, però la seua intenció va més enllà. Ell convida a fer la col·lecta perquè siga un signe de l’amor, tal com ho ha testimoniat Jesús mateix. En definitiva, la generositat envers els pobres troba la seua motivació més forta en l'elecció del Fill de Déu que va voler fer-se pobre ell mateix. 

L'Apòstol, efectivament, no tem afirmar que esta elecció de Crist, este “despullament” seu, és una “gràcia”, encara més, «la generositat de nostre Senyor Jesucrist» (2Co 8,9), i només acollint-la podem donar expressió concreta i coherent a la nostra fe. L’ensenyament de tot el Nou Testament té la seua unitat entorn a este tema, que també es reflectix en les paraules de l'apòstol Jaume: «Poseu en pràctica la Paraula i no vos limiteu a escoltar-la, que vos enganyaríeu a vosaltres mateixos. Perquè el qui escolta la Paraula i no la posa en pràctica s’assembla a un home que contempla la seua pròpia cara en un espill: es mira, se’n va i a l’instant s’oblida de la cara que feia. En canvi, el qui s’emmiralla en la llei perfecta, la llei de la llibertat, i hi persevera —no escoltant-la i després oblidant-la, sinó posant-la en pràctica—, este serà feliç de practicar-la (Jm 1,22-25). 

7. Davant dels pobres no es fa retòrica, sinó que es posen mans a l’obra i es practica la fe involucrant-se directament, sense delegar en ningú. A vegades, en canvi, pot prevaldre una forma de relaxament, i això conduïx a comportaments incoherents, com la indiferència envers els pobres. Passa també que alguns cristians, per una afecció excessiva als diners, s’enfanguen en el mal ús dels béns i del patrimoni. Són situacions que manifesten una fe dèbil i una esperança feble i miop. 

Sabem que el problema no són els diners en si, perquè estos formen part de la vida quotidiana i de les relacions socials de les persones. Més aviat, hem de reflexionar sobre el valor que tenen els diners per a nosaltres: no pot convertir-se en un absolut, com si fora el fi principal. Esta afecció impedix observar amb realisme la vida de cada dia, enterbolix la mirada i impedix vore les necessitats dels altres. No hi ha res més nociu que li puga passar a un cristià i a una comunitat que ser enlluernats per l’ídol de la riquesa, que acaba encadenant a una visió de la vida efímera i fracassada. 

Per tant, no es tracta de tindre un comportament assistencialista envers els pobres, com acostuma a passar; cal, en canvi, fer un esforç perquè a ningú no li falte allò necessari. L’activisme no salva, sinó l’atenció sincera i generosa que permet acostar-se a un pobre com a un germà que m’allarga la mà per tal que jo despertede la letargia en què he caigut. Per això, «ningú no hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seues opcions de vida impliquen parar més atenció a altres assumptes. Esta és una excusa freqüenten ambients acadèmics, empresarials o professionals, i fins i tot eclesials. [...] Ningú pot sentir-se exceptuat de la preocupació pels pobres i per la justícia social» (exhor. ap. Evangelii gaudium, 201). És urgent trobar nous camins que puguen anar més enllà del marc d’aquelles polítiques socials «concebudes com una política envers els pobres, però mai amb els pobres, mai dels pobres i molt menys inserida en un projecte que reunifique els pobres» (carta enc. Fratelli tutti, 169). En canvi, cal tendir a assumir l’actitud de l'Apòstol que podia escriure als corintis: «No seria just que, per alleujar els altres, patíreu estretors: hi ha d’haver igualtat» (2Co 8,13). 

8. Hi ha una paradoxa que hui com en el passat és difícil d’acceptar, perquè contrasta amb la lògica humana: hi ha una pobresa que enriquix. Fent referència a la “gràcia” de Jesucrist, Pau vol confirmar allò que Ell mateix va predicar, és a dir, que la riquesa verdadera no consistix a acumular «tresors ací a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben» (Mt 6,19), sinó en l’amor recíproc que ens fa portar les càrregues els uns dels altres per tal que ningú no quede abandonat o exclòs. L'experiència de debilitat i limitació que hem viscut en els darrers anys, i ara la tragèdia d’una guerra amb repercussions globals, ens ha d’ensenyar una cosa decisiva: no estem en el món per a sobreviure, sinó perquè a tots se’ls permeta tindre una vida digna i feliç. El missatge de Jesús ens mostra el camí i ens fa descobrir que hi ha una pobresa que humilia i mata, i hi ha una altra pobresa, la seua, que ens allibera i ens fa feliços. 

La pobresa que mata és la misèria, filla de la injustícia, l'explotació, la violència i la injusta distribució dels recursos. És una pobresa desesperada, sense futur, perquè la imposa la cultura del rebuig que no oferix perspectives ni eixides. És la misèria que, mentres constreny la condició d’extrema pobresa, també afecta la dimensió espiritual que, encara que sovint siga descuidada, no per això no existix o no compta. Quan l’única llei és la del càlcul dels guanys al final del dia, llavors no hi ha fre per a passar a la lògica de l'explotació de les persones: els altres no són només mitjans. No hi ha més sous justos, hores de treball justes, i es creen noves formes d’esclavitud, sofertes per persones que no tenen altra alternativa i han d’acceptar aquesta injustícia verinosa per tal d’obtindre el mínim per al seu manteniment. 

La pobresa que allibera, en canvi, és la que se’ns presenta com una elecció responsable per a alleugerir el llast i centrar-nos en l’essencial. De fet, es pot trobar fàcilment aquella sensació d'insatisfacció que molts experimenten, perquè senten que els falta alguna cosa important i la busquen com errants sense meta. Desitjosos de trobar allò que puga satisfer-los, tenen necessitat d’orientar-se envers els menuts, els dèbils, els pobres, per a comprendre finalment de què tenien necessitat verdaderament. L’encontre amb els pobres permet posar fi a moltes angoixes i pors inconsistents, per arribar a allò que realment importa en la vida i que ningú ens pot robar: l’amor verdader i gratuït. Els pobres, en realitat, abans que ser objecte de la nostra almoina, són subjectes que ens ajuden a alliberar-nos dels lligams de la inquietud i la superficialitat. 

Un pare i doctor de l’Església, sant Joan Crisòstom, en els escrits del qual es troben fortes denúncies contra el comportament dels cristians envers els més pobres, va escriure: «Si no pots creure que la pobresa t’enriquix, pensa en el teu Senyor i deixa de dubtar-ho. Si Ell no haguera sigut pobre, tu no series ric; açò és extraordinari, que de la pobresa en sorgira riquesa abundant. Pau vol dir ací amb “riqueses” el coneiximent de la pietat, la purificació dels pecats, la justícia, la santificació i altres mil coses bones que ens han estat donades ara i sempre. Tot açò ho tenim gràcies a la pobresa» (Homilies sobre la II Carta als Corintis 17,1). 

9. El text de l'Apòstol al qual es referix esta VI Jornada Mundial dels Pobres presenta la gran paradoxa de la vida de fe: la pobresa de Crist ens fa rics. Si Pau va poder donar este ensenyament —i l’Església difondre’l i testimoniar-lo al llarg dels segles— és perquè Déu, en el seu Fill Jesús, va elegir i seguir este camí. Si ell es va fer pobre per nosaltres, llavors la nostra vida mateixa s’il·lumina i es transforma, i adquirix un valor que el món no coneix ni pot donar. La riquesa de Jesús és el seu amor, que no es tanca a ningú i va a l’encontre de tots, especialment dels qui són marginats i privats del necessari. Per amor es va despullar a ell mateix i va assumir la condició humana. Per amor es va fer servent obedient, fins a morir i morir en creu (cf. Fl 2,6-8). Per amor es va fer «pa de vida» (Jn 6,35), per tal que a ningú li falte el necessari i puga trobar l’aliment que nodrix per a la vida eterna. També en els nostres dies sembla difícil, com ho va ser llavors per als deixebles del Senyor, acceptar este ensenyament (cf. Jn 6,60); però la paraula de Jesús és clara. Si volem que la vida vença la mort i la dignitat siga rescatada de la injustícia, el camí és el seu: és seguir la pobresa de Jesucrist, compartint la vida per amor, partint el pa de la pròpia existència amb els germans i germanes, començant pels més menuts, els qui estan mancats del necessari, per tal que es creela igualtat, s’allibere els pobres de la misèria i els rics de la vanitat, ambdós sense esperança. 

10. El 15 de maig passat vaig canonitzar el germà Carles de Foucauld, un home que, havent nascut ric, va renunciar a tot per a seguir a Jesús i fer-se amb Ell pobre i germà de tots. La seua vida eremítica, primer a Natzaret i després al desert del Sàhara, feta de silenci, pregària i compartició, és un testimoniatge exemplar de la pobresa cristiana. Ens farà bé meditar en estes paraules seues: «No menyspreem els pobres, els menuts, els treballadors; ells no sols són els nostres germans en Déu, sinó que són també aquells que de la manera més perfecta imiten a Jesús en la seua vida exterior. Ells ens representen perfectament a Jesús, l’Obrer de Natzaret. Són els primogènits entre els escollits, els primers cridats al bressol del Salvador. Van ser la companyia habitual de Jesús, des del seu naiximent fins a la mort [...]. Honrem-los, honrem en ells les imàtgens de Jesús i dels seus sants pares [...]. Prenem per a nosaltres [la condició] que Ell va prendre per a ell mateix [...]. No deixem mai de ser pobres en tot, germans dels pobres, companys dels pobres, siguem els més pobres dels pobres com Jesús, i com Ell estimem els pobres i envoltem-nos d’ells» (Comentari a l’Evangeli de Lluc, Meditació (1)

Per al germà Carles estes no van ser només paraules, sinó un estil de vida concret, que el va portar a compartir amb Jesús el do de la vida mateixa. 

Que esta VI Jornada Mundial dels Pobres es convertixca en una oportunitat de gràcia, per a fer un examen de consciència personal i comunitari, i preguntar-nos si la pobresa de Jesucrist és la nostra companya fidel de vida. 

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2022

Memòria de sant Antoni de Pàdua 

(1) Meditació n. 263 sobre Lc 2,8-20: C. DE FOUCAULD, La Bonté de Dieu. Méditations sur les saints Evangiles (1), Nouvelle Cité, Montrouge 1996, pp. 214-216.

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)