La pregunta per Déu és la pregunta per l'home

Entrevista a Josep Vidal Talens

Teòleg i rector de parròquia

TEOLOGIA

[...]
¿Quin paper té la teologia en l'actualitat?

En l'actualitat no sembla molt valorada. Tots opinen, gràcies a Déu, i tots se senten inspirats per l'Esperit; Déu s'ho farà i portarà algun bé que necessitaven les persones. Els bisbes també van fent teologia en el seu magisteri. Els teòlegs, tan qüestionats per totes bandes, crec que han seguit fent un treball digne, intentant comprendre millor la fe en Jesús heretada per la tradició eclesial, i el significat que té eixa fe per a les persones de hui. És una tasca d'hermenèutica i discerniment, entre (1) la Paraula de Déu en Jesucrist, (2) la tradició apostòlica garantida al llarg dels segles pel magisteri dels seus successors i (3) les preguntes i problemes dels fidels i la humanitat actual.

I tots aquells que es dediquen a àrees més especialitzades, que semblen llunyanes dels interessos de hui, mereixen tot el meu respecte, perquè prompte o tard ens venen molt bé els seus coneiximents i instruments, com diccionaris especialitzats i edicions crítiques de les obres antigues.

La gent continua necessitant els teòlegs, ¿per a què?

Per a actualitzar el llenguatge de la seua fe, per a fer-lo més comprensible a l'home actual, per a trobar punts de contacte amb els coneiximents científics i antropològics dels nostres contemporanis, que ens permetran evangelitzar sense insultar la intel·ligència. De cara a la societat cal mantenir la pregunta per Déu que és la pregunta per l'home, tot ser humà, dones i hòmens i tota condició humana, per a que tots es plantegen el sentit de les seues vides i s'òbriguen a Déu per tot el que els pot aportar.

¿Quina és la diferència entre un teòric del sagrat i un teòleg verdader?

Crec que no sabré respondre. Per a mi la diferència és entre el filòsof fenomenòleg i hermeneuta del sagrat o del misteri, en qualsevol forma religiosa o areligiosa, per una banda; i el teòleg, que es deu a una revelació personal de Déu en la història, per altra banda. Si hi ha una mala teologia, no solc fer-li cas: en tinc prou amb la bona. Un teòleg verdader s'estima el món que Déu s'estima i viu del Déu que les persones necessiten: el Déu i Pare de Jesús, un Déu digne de l'home.

¿Lluny d'una concepció teològica d'escriptori?

Sent de vegades esta expressió. No sé a què es referixen exactament. Jo he necessitat moltes hores de taula i cadira, i mai no he deixat de portar en mi les preocupacions dels ateus, agnòstics, indiferents i moltes classes de creients. Igualment, estic molt afectat per les preocupacions i patiments socials i personals. En tot el que he pensat i ensenyat, sempre estan presents els patiments concrets que anem coneixent dia a dia.

El diàleg amb el món, amb les cultures i les religions, ¿més difícil hui que antany?

No sé si més difícil, però sí més ineludible. Seria "la maduresa del cristianisme" (Th. Halick), post-Vaticà II i en comunió amb els papes post-Vaticà II. La paraula "ecumenisme", que teníem reservada per al moviment d'unitat de les esglésies i comunitats cristianes, i la distingíem del diàleg interreligiós, hui es difon per a expressar un moviment més universal fins a abraçar el diàleg interreligiós, intercultural, de civilitzacions, de la humanitat. Ecumenisme (moviment cap a la unitat pel respecte mutu), en la casa comuna que habitem, que ara necessita tota la humanitat per a que continue habitable.

És el gran desafiament que ara compartim tots. Per fer possible eixe ecumenisme universal, el Papa ens ha proposat: considereu-vos tots germans (Fratelli tutti).

¿Quina classe de teologia necessita el món de hui?

Alguna cosa hem dit. Puc afegir: la teologia que ajude a salvar l'home de si mateix i de totes les temptacions que sent, per l'immens poder acumulat per alguns. Sí a la ciència i la tecnologia. Sí a la llibertat i a la justícia. Però, sobretot, sí a l'ètica i al diàleg sobre les qüestions ètiques; els fins, ¿per a què i per a qui investiguem? ¿Per a què i per a qui treballem? Sense ètica, coneiximent i poder porten a una autodestrucció i a una deshumanització. Per a salvar el que és més propi del ser humà i de la comunitat humana, l'Evangeli de Jesús i el seu misteri de redempció, que hui actua en el seu Esperit, creador i recreador de vida, ajuden molt.

Una teologia a València capaç de fer-se càrrec també dels conflictes socials, ¿què ha de suposar?

Modestament jo ho intente. Però és més tasca d'una teologia pràctica, moral o pastoral que il·lumine tant el conflicte com la seua superació tenint en compte el bé comú per damunt del bé particular, inspirant-nos en l'Evangeli de Jesús. El papa Francesc ajuda molt.

Una teologia que s'esgota en la disputa acadèmica o que mira a la humanitat des d'un castell de vidre, ¿per què no servix hui?

En la pregunta va la resposta: no servix.

Vosté ha publicat alguns llibres, ¿amb quina finalitat?

Per si podien ajudar a estudiants i a lectors. Des que m'ocupe de la "conversió pastoral en les parròquies", per a que totes elles puguen ser missioneres i evangelitzadores, he abandonat l'estudi de la cristologia. Ara voldria retornar per si alguna coseta més puc aportar a la millor comprensió de la humanitat i consciència humana de Jesús, i el seu significat per a nosaltres. Deo adjuvante.

¿S'hauria d'esforçar més i millor la teologia a València per a que siga possible comunicar hui les veritats de la fe, tenint en compte els canvis lingüístics, socials i culturals que viu el poble valencià?

Totalment d'acord, cal un esforç i estima pels valors culturals i lingüístics d'este poble, malgrat tantes dificultats que encara trobarem. El meu somni sempre ha sigut publicar un darrer llibre en valencià, com aquell de Josep Espasa, que seria La fe en què he pogut creure i viure.

Fragment de l'entrevista publicada en Cresol, 169 (octubre-desembre 2023), pp. 12-15.

Bibliografia de Josep Vidal Talens:

• i R. Gascó, A. Ferrer i M. Comes: Jesús, historia de un personaje singular, Nau, Valencia 1981.
• i J. Monter: "Il mondo de la ragione non é la ragione del mondo" en G. Manzi (ed.): Memorie della tecnica, Cadmo, Roma 1985, pp. 83-104; reelaborat en castellà en Misión abierta, 4 (1987), pp. 9-26; i en valencià en Un Déu digne de l'home, pp. 41-65.
• El mediador i la mediación. La cristología de Walter Kasper en su génesis y estructura, Facultad de Teología de Valencia, Valencia 1988.
• «Missió evangelitzadora i inculturació de la fe», en V Fòrum Cristianisme i món d’avui: Alliberats per a alliberar, València 1993, pp. 61-119.
• Un Déu digne de l'home, Saó, València 1995.
• "Jesús i la religió", en VIII Fòrum Cristianisme i món d’avui: Moguts per l'esperit, València 1996, pp. 11-52.
• "Quan el món modern evangelitzava l'Església. Alfons Roig: un itinerari espiritual del segle XX", Saó, 211 (1997), pp. 22-24.
• "Cristología por razón de la soteriología: la salvación de lo humano", en Juan Bosch (ed.): Panorama de la teologia española, Verbo Divino, Estella 1999, pp. 599-619.

La fraternitat sacerdotal

Alexandre Alapont

Esta pàgina està dedicada a la recuperació de textos en valencià de temàtica cristiana d’autors valencians. El prevere i missioner Alexandre Alapont Ferrandis (Polinyà de Xúquer 1932–Quart de Poblet 2023) fou un dels pocs capellans contemporanis que solia escriure en valencià les seues col·laboracions en publicacions diocesanes (p. ex. en Valencia Misionera). Fou soci de la Unió Apostòlica del Clero i formà part de la Junta Directiva Diocesana. També ens ha deixat algun article en la revista Cresol. Recuperem un text seu aparegut en el núm. 93. Estes sàvies reflexions sobre l’espiritualitat i la fraternitat sacerdotal, encara que referides als membres de la Unió Apostòlica del Clero, mereixen l’atenció de tots els preveres diocesans. F. Xavier Martí.

Valors incanviables

1. La fraternitat pastoral dels capellans. Els preveres de la Unió han de ser molt amics entre ells mateixos. Hi ha d’haver com un llaç de germanor entre tots ells, que han de voler-se i apreciar-se, i han de tindre com un afecte similar als dels membres d’una mateixa família. La fraternitat interpresbiteral és senyal incanviable de la nostra Unió.

2. La formació contínua. Açò ha de ser característica pròpia dels membres de la Unió. Hem de tindre el deure d’estar sempre al dia. ¡Germans joves i majors, hem de llegir més! Hem de llegir des del diari fins als llibres actuals de la teologia. Hem d’assistir a les reunions que organitza la diòcesi, tant aquelles de formació espiritual com les altres de contingut més bíblic, pastoral, teològic o de temes d’actualitat importants per als capellans. Hi ha actualment massa capellans diocesans valencians que no van mai a les reunions convocades.

I dins de la formació també entren alguns programes bons de televisió, algun film de tema actual. Algun concert de música, assistir a alguna conferència important de temes seculars, anar a les exposicions millors en la ciutat, és a dir, estar al dia, estar formats en allò que és més nostre, però també en la modernitat.

3. La vida de l’esperit. Un capellà de la Unió Apostòlica del Clero ha de ser un home de l’esperit. Se li ha de notar fins i tot exteriorment: quan mira, quan parla, quan actua. Si un home està enamorat de Jesucrist, està penetrat i ple del seu Senyor; no és un home que pertany al món, encara que visca enmig del món. No hem de ser mundans, sinó espirituals. I en eixes coses de l’esperit entra l’Eucaristia, l’oració habitual i sentida, i la recepció normal i habitual del sagrament de la Reconciliació.

Valors més variables

Cada sacerdot té la seua personalitat, i és com és en moltes coses variables. Els capellans som molt diferents en les nostres apreciacions polítiques, ideològiques, lingüístiques, pastorals, organitzatives. Per això hem de saber valorar els altres preveres. Pensem que els èxits dels altres són els meus èxits, perquè ningú no pot fer-ho tot per ell mateix.

Hem de dialogar més. Hem de discutir menys. Hem de pensar que les meues visions dels problemes poden ser compatibles amb les visions d’un altre, encara que eixes visions no siguen les meues.

La figura sacerdotal del rector d’Ars –tan admirable i sant‒, està a moltíssima distància de la figura sacerdotal de Don Bosco –també tan admirable i sant. ¡Acceptem el germà sacerdot diferent de mi! 

Alexandre Alapont: «Millorant la UAC», Cresol, 93 (2010, febrer), p. 42

(Publicat en Cresol, 169 (2023), p. 63)

Francesc de Pertusa, teòleg laic del segle XV

Avel·lí Flors i Bonet

Arxiu de la seu de València en 1910

Segurament Francesc de Pertusa és un nom que no ens sona de res. La data segura que en tenim és que va escriure un llibre voluminós intitulat Memorial de la fe catòlica que, com consta en els cinc manuscrits que se'n conserven, «fon acabat lo present Memorial a glòria e lahor de nostre Senyor Déu Jhesuchrist per mi, Francesch de Pertusa, en la ciutat de València, en lo dia de sent Nicholau, en ora de matines, que·s contava a sis de deembre de any de la nativitat de nostre Senyor Déu Jhesuchrist mil quatre-cents quaranta…». La intenció de l'autor és ben clara al començament del llibre:

Per ço com tem que les rahons escampades per diversos libres que Déus, per gràcia sua e mijançant mon continuat e gran trebal m'a donades a trobar sobre la declaració e probació dels articles de la sancta fe christiana e catòlica no m’isquen de memòria, e los lochs hon són posades, per tal, a lahor e glòria de nostre Senyor Déu Jhesuchrist e de la sua gloriosa mare e verge, senyora, advocada nostra, madona sancta Maria, e a consolació de mon esperit, yo, Francesch de Pertusa, jatsessia indigne servent de Jhesuchrist, les he replegades totes en lo present Memorial...

Parlem d'una obra realment voluminosa, que dona per a mil dos-cents fulls DIN-A4 i resulta de complicada lectura i interpretació. Podem deduir que l'autor hi resumix els seus coneixements teològics aportant-hi totes les citacions bíbliques, patrístiques i teològiques que li són familiars amb el propòsit, segons ell, de provar o demostrar «per raons necessàries» cada un dels articles de la fe catòlica. En això es demostra deixeble de Ramon Llull (Mallorca 1232-1316), que es proposà, en els seus escrits, demostrar la fe cristiana per raons necessàries. Després de la seua mort, la memòria de Francesc de Pertusa que es conserva entre els valencians il·lustrats del segle XV és la d'un pensador difícil de seguir. Així, per exemple, Jaume Roig (València 1478), en el seu Espill o Llibre de les dones, recorda Francesc de Pertusa com un escriptor complicat d'entendre i, per això, del gust de les dones:

           Lo disputar

grans qüestions         en los sermons,

imperçeptibles,         no aprensibles

suptilitats                 —alietats

de Trinitat,               si en pecat

ffon conçebuda,       si fon remuda,

predestinar,              la fe provar,

dits d’en Pertusa,     d’en Llull sa musa,

d’Ocham, Aschot     llur vari tot—,

coses molt primes     ab suptils rimes

plau a les gents,        profit no gens

ne sol restar 

(versos 16154-16175)

Tot i que no tenim certesa de la identitat del nostre autor, per les dades que posseïm, ens atreviríem a avançar, amb alguna probabilitat, que Francesc de Pertusa era un laic, casat probablement amb Isabel de Bellvís, i avi del cavaller valencià Jaume del Bosch, el qual autentifica el manuscrit que, segons diu, va escriure el seu avi Francesc de Pertusa. Així ho testifica el full inicial verso del manuscrit 287 de la seu valentina, amb estes paraules:

Confesse, yo, frare Jaume del Bosch, cavaller de la reverent religió de Montesa, commanador de Onda, que lo present livre és scrit de la mà del magnífich en Francesch de Pertusa, donzell, avi meu, ço és, pare de ma mare, lo qual yo li viu scriure, e axí indubitablement se pot donar plena fe al desús dit, e fent testimoni de la present veritat, scrich la present testificació de la mia mà, huy disapte que contam a deu de setembre, en la ciutat de València, dins lo capítol de la Seu de aquella, del any mil quatre-cents noranta-set...

Francesc de Pertusa partix el seu Memorial de la fe catòlica en tres tractats. Segons ell,

En lo primer serà desmostrat Déus esser de necessitat e la sua essència esser una sola e simpla e aquella esser en trinitat de persones distinctes [...] En lo segon tractat demostraré la sancta incarnació del seu reverent Fill e tots los articles toquants a la sua altíssima humanitat. En lo terç tractat demostraré la general resurrecció de morts e lo juhí final, e la perpetual retribució o punició [...] per nostre Senyor Jhesuchrist.

Un exemple i un model per a nosaltres: un laic que sap molta teologia!

La unitat de Déu

Francesc de Pertusa

El 6 de desembre de 1440 el valencià Francesc de Pertusa, teòleg laic, acabava el Memorial de la fe catòlica, una obra enciclopèdica, resum de la teologia del segle XV. Com que es tracta d’un text de difícil lectura i interpretació, per la modalitat de llengua i per la subtilitat del seu pensament, ens ha costat trobar un fragment mitjanament entenedor. Valga el que seguix com a exemple del seu esforç per a penetrar la ciència teològica del seu temps. Xavier Martí.

[Il.lustració: Lletra P miniada en el full 8 recto del manuscrit 1796 de la Biblioteca Nacional, amb el text del Memorial de Francesc de Pertusa.]

Provat és per la gràcia divinal prou bastantment e clara que Déu és etern e ell és creador universal de tot quant és. Ara resta a provar la seua unitat essencial. E per provar-la, faç esta raó. Si eren dos déus, convendria que cascú d’ells fos omnipotent. Posem que u d’ells és ·a· i l’altre ·b·. E dic així: puix ·a· e ·b· són omnipotents, cascú d’ells, pel seu simple poder, pot produir tota cosa possible o impedir que sia produïda o anihilar-la si és produïda. E si ·a· vol produir en esser alguna cosa de les dites possibles, no és necessari que ·b·, que també és omnipotent, vullga així mateix que aquella cosa sia produïda, ans pot voler que no sia, ja que la volentat de ·b·, contingentment, pot voler que aquella cosa sia o no sia, així com la volentat de ·a·, e no necessària. E, si vol que la dita cosa no sia, s’ha de seguir que no serà. E, així, pareix que si dos coses són omnipotents, cascuna d’elles pot fer que l’altra siga impotent. E, com que Déu no pot esser fet impotent, se seguix que ninguna d’elles podria esser Déu.

E, si es diu que entre elles dos hi ha pacte de no contradir-se en res, l’una a l’altra, dic que possiblement ho podrien fer i, per consegüent, idem ut prius [igual que abans]. Encara ab tot això, ninguna d’elles podria ser omnipotent. E açò perquè no és possible que hi haja dues causes totals d’un mateix efecte, e que sien entre si essencialment distintes, car seria contradicció. E, per consegüent, ninguna d’elles podria esser causa total de l’efecte de l’altra, i, per consegüent, no podria ser omnipotent. Ítem més: com que a Déu, per la preeminència, li és propi senyorejar tot quant és, cascuna d’elles hauria de ser superior e sotmesa a l’altra [en tot]. E, com que açò implicaria manifesta contradicció, igitur [per tant] etc.

Ítem més: impossible cosa és que hi haja molts béns sobirans, ja que ninguna cosa sobirana tolera igualtat en la seua espècie o naturalesa si és sobirana, ja que és contradicció ser sobirana i no sobirana alhora. E, ja que Déu és sobirà bé e sobirana perfecció, per consegüent no pot esser sinó un sol. E, per aquesta manera mateixa, pot esser arguït [de sobirana magnitud], e de tota altra perfecció. Hi ha, doncs, un Déu tantum [només] e no més.

E, per tal, tenim in Deuteronomio, VI^o [Dt 6,4] [...] Et c^o XXXVII^o [Dt 32,39] [...] E lo Apòstol, Ad efesios, I^o [Ef 4,5] [...] E d’aquesta unitat de Déu han parlat, així mateix, los antics filòsofs, et primo [i primer] Plató, en lo Timeo, diu que un és lo món, car segons un exemplar ha sigut format, és a dir, Déu. E Aristòtil, en la fi del XII^o capítol de la seua Metafísica, parlant del príncep de tot lo univers, conclou que un sol és lo príncep, és a dir, Déu. E Avicena, en lo cinqué de la Metafísica, diu que és impossible que aquell, al qual és necessari esser, sia comparat a altre necessari esser, apel·lant a aquell Déu. Per totes les quals raons e autoritats, se conclou, de necessitat, esser un sol Déu tantum, e no més.

(«Capítol que prova la unitat de Déu». Text molt adaptat.)

Nota. Del Memorial de la fe catòlica hi ha quatre manuscrits: dos a la seu de València, un a la de Tortosa i un a la Biblioteca Nacional. Avel·lí Flors i Bonet en feu l’edició crítica en una tesi doctoral de 1983 dirigida per Antoni Ferrando. S’ha publicat el text entre 2009 i 2010 en la revista Pentecosta (núm. 65-72), editada per l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana. Consulteu l’article «Un teòleg laic del segle XV: Francesc de Pertusa i el seu Memorial de la fe catòlica», d’Avel·lí Flors, en Homenatge a Germà Colón Domènech (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2014), pp. 27-51.

El camí de la paciència

Desitjós

Espill de la vida religiosa —més conegut com a Desitjós— és un tractat asceticomístic en forma de novel·la al·legòrica que s’ha d’atribuir a un frare franciscà, seguramentd’origen valencià. Es va editar per primera vegada l’any 1515. Fou el primer ‘bestseller’ literari en la nostra llengua: s’han trobat 130 edicions en 13 llengües diferents. El fragment següent és de la primera part, que narra el viatge del protagonista, Desitjós, en busca del cavaller Amor-de-Déu. El millor camí és el de Paciència, li diu Simplicitat d’acord amb la Sagrada Escriptura i «los antics filòsofs». El remat de la reflexió és meravellós: «I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat». La música i el cant estan molt presents en tota l’obra. Xavier Martí.

Capítol xvii. Que mostra la senda per la qual deu caminar qualsevulla persona qui és desitjós d'amor de Déu

I en lo principi li pareixia a Desitjós lo camí ésser molt aspre i terrible —encara que fos curt— i molt pedrós i amb moltes espines. I digué a Simplicitat aquestes paraules:

—Simplicitat, molt estic meravellat d’aquest camí car en cert és molt aspre i dur, e açò en tanta de manera que no tenia cregut mai, car en cert jo estic tot espantat.

Respongué Simplicitat (1):

—No us meravelleu del camí com és tan mal, car per això li han posat nom Paciència (2), car si no fos així treballós i ple de pedres i espines no tinguera aquest nom. Ni la casa a on va fora tan preciosa, ni tan amagada, si lo camí fos bo i pla i tothom hi pogués venir a plaer. Emperò perquè lo camí és tan mal no hi venen ací sinó persones molt experimentades i provades, i no és meravella com sia un comú vulgar en castellà: que no hay atajo sin trabajo. I ja que vós haveu volgut prendre aquesta drecera, és menester tingau bon esforç i comporteu lo camí, puix dura molt poc, i pensau en lo fi per què caminau, car lo fi de la cosa mou i acostuma de fer moure lo caminant a fer i prosseguir aquell camí que ha començat amb molta alegria i consolació. ¿Com pensau, vós, trobar tal bé com és Amor-de-Déu sens molt treball i fatiga del cos? Certa cosa és que no, car bé us tindria jo per home de poc enteniment si tal creíeu. Car, si poc vos costava, així mateix en faríeu poc cas quan lo tindríeu, Amor-de-Déu. Per ço no us tedieu ni peneu, car la paga és molt gran i major que lo treball, i per ço vos deveu esforçar a caminar, car així em pareix que ho diga la Santa Escriptura, i no solament la Santa Escriptura mes encara los antics filòsofs. I així esforçant-vos a caminar per aquest començat Camí-de-Paciència, hajau per cert que vos reposareu en gran manera amb Amor-de-Déu i amb ell vos aconsolareu, i més lo amareu i major serà vostra consolació que si no haguésseu passat tant de treball i fatiga en cercar-lo. I si per ventura lo cor vos defallia, menjau d’aqueix fruit que us donà No-m’hi-dona-res (3) quan nos partírem de Casa-d’Humilitat (4), ço és, Confiança-en-Déu (5), i no temau de desmaiar-vos per qual ni quant treball sia en lo món ni puga ésser, car los qui en ell confien no poden perir en ninguna manera. I si no voleu sentir los treballs del camí començau a cantar, i cantant no sentireu tanta de penalitat.

En gran manera s’aconsolà Desitjós del parlar de Simplicitat i del seu bon conhort que li donave en camí, caminant, [...]

(Fragment adaptat)

(1): Quarta filla d’Humiliat. Acompanya Desitjós en el camí.

(2): Camí-de-Paciència: drecera que va directament de Casa-d’Humiliat a Casa-de-Caritat.

(3): Verge que Temor-de-Déu tramet a Desitjós per tal que li done complida raó d’Amor-de-Déu.

(4): Primer dels monestirs que hi ha en el desert.

(5): U dels dos fruits de l’arbre de Casa-d’Humilitat.

Nota: Espill de la vida religiosa es va editar per Joan Rosenbach a Barcelona en 1515. Recentment s’ha publicat l’edició crítica a cura d’August Bover i Font (Barcino, Barcelona 2023). Hi havia una edició molt assequible inclosa en Novel·les amoroses i morals (Edicions 62, Barcelona 1998).