Missatge per a la Quaresma de 2026

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA QUARESMA DE 2026

Escoltar i dejunar.

La Quaresma com a temps de conversió

[document complet en PDF]

Benvolguts germans i germanes:

La Quaresma és el temps en què l'Església, amb sol·licitud maternal, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu en el centre de la nostra vida, a fi que la nostra fe recobre el seu impuls i el cor no es disperse entre les inquietuds i distraccions de cada dia.

Tot camí de conversió comença quan permetem que la Paraula ens arribe i l'acollim amb docilitat d'esperit. Hi ha, per tant, un vincle entre el do de la Paraula de Déu, l'espai d'hospitalitat que li oferim i la transformació que ella produïx. Per això, l'itinerari quaresmal es convertix en una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir a Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on es realitza el misteri de la seua passió, mort i resurrecció.

Escoltar

Enguany vullc cridar l'atenció, en primer lloc, sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l'escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d'entrar en relació amb l'altre.

Déu mateix, en revelar-se a Moisés des de l'albarzer ardent, mostra que l'escolta és un tret distintiu del seu ser: «M'ha arribat el clam dels israelites i he vist com els egipcis els oprimixen» (Ex 3,7). L'escolta del clam dels oprimits és l'inici d'una història d'alliberament, en la qual el Senyor involucra també a Moisés, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l'esclavitud.

Este Déu que ens atrau ens commou hui també amb els pensaments que ressonen en el seu cor. Per això, l'escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més autèntica de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconéixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, per tal que no quede sense resposta. Entrar en esta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir hui per Déu per a escoltar com Ell, fins a reconéixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l'Església». [1]

Dejunar

Si la Quaresma és temps d'escolta, el dejuni constituïx una pràctica concreta que disposa a l'acollida de la Paraula de Déu. L'abstinència d'aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament, perquè implica el cos, fa més evident de què tenim “fam” i què considerem essencial per a la subsistència. Servix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantindre desperta la fam i la set de justícia, arrancant-la de la resignació, educant-la per a que es faça oració i responsabilitat cap al proïsme.

Sant Agustí, amb finesa espiritual, deixa entrevore la tensió entre el temps present i la realització futura que travessa esta cura del cor, quan observa que: «és propi dels mortals tindre fam i set de justícia, però estar-ne satisfets és propi de l'altra vida. Els àngels s'assacien d'este pa, d'este aliment; en canvi, els humans en tenen fam, tots el desitgen; este desig els dilata l'ànima, n'augmenta la capacitat». [2] El dejuni, entés en este sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigixca a Déu i s'oriente cap al bé.

No obstant això, a fi que el dejuni conserve la seua veritat evangèlica i evite la temptació d'enorgullir el cor, ha de viure's sempre amb fe i humilitat. Exigix mantindre's arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de veritat qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu». [3] Com a signe visible del nostre compromís interior d'apartar-nos, amb l'ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d'incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que «només l'austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana». [4]

Per això, vos convide a una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc apreciada: la de les paraules que afecten i ferixen el proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, abandonant les paraules dures, els juïns precipitats, parlar malament del qui no està i no pot defendre's, i les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l'amabilitat: en la família, entre els amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les comunitats cristianes. Amb això, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules d'esperança i de pau.

Junts

Finalment, la Quaresma posa en relleu la dimensió comunitària de l'escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l'Escriptura subratlla este aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan narra, en el llibre de Nehemies, que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l'adoració, amb la finalitat de renovar l'aliança amb Déu (cf. Ne 9,1-3).

De la mateixa manera, les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridades a emprendre durant la Quaresma un camí compartit, en què escoltar la Paraula de Déu, així com el clam dels pobres i de la terra, es convertixca en una forma de vida comuna, i el dejuni sostinga un penediment real. En este horitzó, la conversió no solament concernix la consciència de l'individu, sinó també l'estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interpel·lar per la realitat i de reconéixer el que realment orienta el desig, tant en les nostres comunitats eclesials com en la humanitat que té set de justícia i reconciliació.

Benvolguts i benvolgudes, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faça més atenta la nostra oïda a Déu i als més vulnerables. Demanem la força d'un dejuni que arribe també a la llengua, per a que disminuïxquen les paraules que ferixen i crexca l'espai per a la veu de l'altre. I comprometem-nos per a que les nostres comunitats es convertixquen en llocs on el crit del que patix trobe acollida i l'escolta genere camins d'alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l'amor.

Vos beneïxc de cor a totes i tots vosaltres, i al vostre camí quaresmal.

Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgueda, verge i màrtir.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_____________________________________

[1] Exhort. ap. Dilexi te (4 octubre 2025), 9.

[2] Sant Agustí, La utilitat del dejuni, 1, 1.

[3] Benet XVI, Catequesi (9 març 2011).

[4] Sant Pau VI, Catequesi (8 febrer 1978).

Missatge per a la Jornada Mundial del Malalt (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA 

XXXIV JORNADA MUNDIAL DEL MALALT

11 DE FEBRER DE 2026

La compasió del samarità:

amar portant el dolor de l'altre

Benvolguts germans i germanes,

La XXXIV Jornada Mundial del Malalt se celebrarà solemnement a Chiclayo, el Perú, l'11 de febrer de 2026. Per este motiu, he volgut proposar de nou la imatge del bon samarità, sempre actual i necessària per a redescobrir la bellesa de la caritat i la dimensió social de la compassió, per a posar l'atenció en els necessitats i els que patixen, com ho són els malalts.

Tots hem escoltat i llegit este commovedor text de sant Lluc (cf. Lc 10, 25-37). A un doctor de la llei que li pregunta qui és el proïsme a qui ha d'estimar, Jesús li respon contant una història: un home que baixava de Jerusalem a Jericó va ser assaltat per bandolers i abandonat quasi mort; un sacerdot i un levita van passar de llarg, però un samarità es va compadir d'ell, va embenar-li les ferides, el va portar a un hostal i va pagar per a que el cuidaren. He volgut proposar la reflexió d'este passatge bíblic amb la clau hermenèutica de l'encíclica Fratelli tutti, del meu benvolgut predecessor el papa Francesc, on la compassió i la misericòrdia cap a la persona necessitada no es reduïxen a un mer esforç individual, sinó que es realitzen en la relació amb el germà necessitat, amb els qui el cuiden i, fonamentalment, amb Déu, que ens dona el seu amor.

[document complet en PDF:

versió en valencià de F. X. Martí]

Per la pregària amb la Paraula de Déu (Lleó XIV)

Per la pregària amb la Paraula de Déu

Pregària de Lleó XIV

En el nom del Pare, i del Fill,

i de l'Esperit Sant. Amén.

Senyor Jesús, Paraula viva del Pare,

en vós trobem la llum que guia els nostres passos.

Sabem que el cor humà viu inquiet, amb fam de sentit,

i només l'Evangeli li pot donar descans i plenitud.

Ensenyeu-nos a escoltar-vos cada dia en les Escriptures,

a deixar-nos interpel·lar per la vostra veu

i a discernir les nostres decisions

des de la proximitat al vostre cor.

Que la vostra paraula siga aliment en el cansament,

esperança en la foscor

i fortalesa per a les nostres comunitats.

Senyor, que no falte mai als nostres llavis ni al nostre cor

la paraula que ens fa fills i germans,

deixebles i missioners del vostre regne.

Feu-nos una Església que prega amb la Paraula,

que s'hi edifica i la compartix amb alegria,

per a que en cada persona renasca l'esperança d'un món nou.

Que la nostra fe madure en l'encontre amb vós per mitjà de la vostra paraula,

mobilitzant-nos des del cor

a eixir a l'encontre dels altres,

a servir els més vulnerables,

a perdonar, construir ponts i anunciar la vida.

Amén.

Gener de 2026 

Testimonis d'esperança: Pilar Rico i Costa

Pilar Rico i Costa († 1936), seglar de Cullera

Pilar va nàixer a Cullera (la Ribera Baixa), al carrer de València núm. 20. Ella i el germà Francisco eren fills de Julián Rico i d'Agustina Costa; però a més tenia dos germanastres, Justo i Julián, fills de son pare. Es relacionava igual de bé amb tots, sense fer distincions. Degué cursar estudis bàsics en el col·legi de les carmelites vedrunes, establides en la fundació Bou, creada a Cullera en 1878. Es va mantindre soltera i es va dedicar a les tasques domèstiques. Físicament, era de mitjana alçada, grossa, amb el pèl canós. 

Era de missa, comunió i rosari diaris; pertanyia al Tercer Orde Franciscà, i el seu director espiritual era el pare Belenguer. En la seua parròquia dels Sants Joans feia catequesi i participava en les activitats d'unes quantes associacions: especialment les Conferències de Sant Vicent de Paül i l'Acció Catòlica, de la qual era tresorera; potser va pertànyer també a la confraria del Sagrat Cor de Jesús. Encarnación Rius guarda, entre els seus records d'infància, la imatge de Pilar Rico, en sa casa, impartint la catequesi de primera comunió a les xiquetes: els donava medalletes, els oferia berenar, els parlava de com havien de tractar bé els pobres, sense despreciar-los mai. El seu cercle d'amistats estava format per altres dones piadoses que col·laboraven en la parròquia.

Però va estar molt vinculada a la comunitat de franciscans del santuari de la Mare de Déu del Castell; de fet, va contribuir generosament a la instauració de la comunitat en 1922 i a les obres realitzades quatre anys després:

"A todas estas obras nos ayudaron varios bienhechores, contándose, junto con los miembros de la respetable Junta de Patronato, a la Sra. Pilar Rico Costa, que verdaderamente fue el mayor pilar y sostén que tuvieron los religiosos" (Benjamín Agulló, OFM: La Virgen del Castillo de Cullera y los franciscanos).

S'encarregava d'arreplegar almoines per als frares i tractava d'ajudar-los en tot el necessari. Pujava al santuari cada dia, tant si feia fred com si feia calor. Feia llacets per a les medalletes i estampetes que es venien en el santuari.

De caràcter humil i bondadós, tractava les persones amb senzillesa. Sempre fou molt caritativa i generosa amb tots. Per Nadal sempre feia algun regalet a les xiquetes de la catequesi. Va acollir en sa casa la seua cosina Juana, ja major i impedida, quan va enviudar. No feia ostentació de res, vivia pobrament, no estava enemistada amb ningú ni li devien diners. Amb els veïns es portava molt bé, com afirma la seua veïna Rosa Palero. No tenia cap vinculació política i no va manifestar mai les seues idees polítiques. El mòbil de la seua vida era la fe i l'Església. Era estimada per tot el poble i, quan la van matar, tots la van plorar. La seua mort només s'explica per motius religiosos. 

Joan Palero Palero, per edat, no la va conéixer, però afirma que son pare, Juan Palero Tormo, sempre parlava molt bé d'ella, del seu bon tracte amb el veïnat i amb ell mateix, i que havia presenciat des de casa el saqueig del domicili de Pilar; son pare la va considerar sempre una màrtir i en va tindre un alt concepte per la seua autenticitat i coherència de vida.

Martiri

Al principi de la guerra es van presentar en sa casa dos subjectes per a exigir-li que els entregara tot allò dels frares que havien amagat en el graner de sa casa —ja que ella havia guardat moltes coses del santuari que els frares li havien confiat per a evitar la seua destrucció—, però ella s'hi va negar al·legant que no els podia entregar el que no era seu. Els veïns pensaven que buscaven la imatge de la Mare de Déu del Castell. També van fer un registre en casa dels Palero, amb els quals ella tenia molta amistat.

El dia 12 d'octubre de 1936 van detindre la senyora Pilar a l'Ajuntament, i d'allí la van passar al col·legi dels Maristes, convertit en presó local. La senyora Francisca Soriano Molina, en aquell temps molt jove, li portava diàriament el dinar i el sopar. Un dia va vore que en la cistella li havia deixat les ulleres de vista, cosa que va ser interpretada pel seu germà Francisco com un mal presagi, ja que ella no s'hi veia bé sense elles. L'endemà, va tornar a portar-li el menjar i Salvadoret, un vigilant de la porta, li va dir que Pilar ja no estava, que ja no calia que li portara menjar.

Se sap qui la va arreplegar de la presó dels Maristes i qui la va matar. Esta persona ja la tenia entre celles i feia temps que la tenia sentenciada: "La tia beata esta, la portarem al Saler i mos la carregarem". Tot va vindre perquè un parell de colomins d'ell es van posar en casa d'ella, i Pilar els va retindre per a tornar-li'ls, però en lligar-los se'ls van trencar les ales. Per això, un dia que este anava cap al Saler va anar per ella. Li ho explicava amb sang freda a Bernardo Aparisi Sayol, en aquell temps un xiquet de catorze anys, mentres netejava la pistola: “És que anit la vaig gastar. Aní a fer un viatge al Saler i en passar pel carrer de València me'n recordí de Cebotes (sobrenom de Pilar Rico) i, com que portava un asiento buit, pensí: Ara l'arreglaré jo a esta!”. I va tornar a posta per ella.

Se la van emportar i la van matar a ella sola en la carretera de Sueca al Perelló, on va ser trobada el dia 16 d'octubre de 1936. Francisca Soriano, filla del jornaler del seu germà Francisco Rico, diu que li van fer una fotografia ja morta, en la carretera, però esta foto deu haver-se extraviat.

A més a més, van assaltar la casa de Pilar durant la revolució, li ho van tirar tot per les finestres i van fer una foguera a la porta. Després de la seua mort li la van requisar i allí es van instal·lar uns caps de milicians de la CNT. 

La van enterrar primer en una fossa comuna del cementeri de Sueca, però després de la guerra fou traslladada al cementeri de Cullera. Es troba en la primera tramada de la zona antiga, en el nínxol núm. 363, amb una làpida negra i una imatge de la Mare de Déu del Castell de Cullera. Al seu costat descansen els cossos de Vicent i Llorenç Grau, els altres “màrtirs de la Mare de Déu”.

Joan Víctor Pascual i Gallart

Bibliografia:

• AGULLÓ PASCUAL, Benjamín: La Virgen del Castillo de Cullera y los franciscanos, Santuario Virgen del Castillo de Cullera, Cullera 1988.
• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 440.
• CUEVAS GARCÍA, Manuel: Ensayo histórico de la Virgen del Castillo, Reina y Patrona de Cullera, Imprenta Costa, Cullera 1944.
• DELEGACIÓN PROVINCIAL DE EX-CAUTIVOS DE VALENCIA DEL CID: Memento, p. 151.
• GABARDA CEBELLÁN, Vicent: El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956), Universitat de València, 2020, p. 367.
• GINER PEREPEREZ, Francisco: La Mare de Déu del Castell de Cullera. Estudio histórico. Ayuntamiento de Cullera 1976, p. 185.
• En las Bodas de Plata nacionales de la rama de Mujeres de Acción Católica, Unión Diocesana de Valencia 1944.