Servidors del Poble de Déu

SERVIDORS DEL POBLE DE DÉU

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Este cap de setmana tenim dos celebracions importants: el dissabte huit jóvens rebran l’ordenació sacerdotal en el marc d’una celebració que tindrà lloc en la Santa Església Catedral. Sis d’ells s’han format en els nostres seminaris i s’incorporaren al presbiteri diocesà i dos són missioners claretians. Vos convide que tots agraïm a Déu el regal que fa a la seua Església en la vocació d’estos jóvens, que preguem per ells perquè perseveren en el servici al Senyor i a tot el seu poble sant, i que li demanem que ens continue beneint amb noves vocacions sacerdotals i religioses.

El diumenge celebrarem la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Es tracta d’una festa en la qual els catòlics fem pregària especialment pel Papa. Com tots sabeu, estem vivint un moment important en la vida de l’Església. El dilluns de l’octava de Pasqua, després d’haver celebrat la Resurrecció del Senyor amb el Poble de Déu i d’haver impartit la benedicció urbi et orbi, el papa Francesc acabava la seua peregrinació per este món. Li ha succeït el papa Lleó XIV que en estos moments està començant el seu ministeri com a successor de Sant Pere.

En la lectura dels Fets dels Apòstols que es proclama en l’Eucaristia del dia dels sants apòstols Pere i Pablo se’ns narra que, mentre Pere estava en la presó “l’Església pregava insistentment a Déu per ell”. En el fragment de la segona carta a Timoteu que escoltem com a segona lectura, Pau, que es troba en la pressó i és conscient que el moment de la seua partida és imminent, es mostra confiat en Déu perquè té la consciència que ha “combatut el noble combat”, ha “acabat la carrera” i “ha conservat la fe”.

Sap que tot això ha sigut possible perquè el Senyor va estar al seu costat i li va donar forces perquè a través d’ell es proclamara obertament el missatge i el sentiren totes les nacions.

Tant els nous sacerdots com el papa Lleó comencen una nova missió rebuda del Senyor. És un moment de pregar per ells. En la primera ordenació sacerdotal de preveres de la diòcesi de Roma, el Papa, citant el discurs de comiat que Pau dirigix als preveres de l’església d’Efes, en el qual els recordava com s’havia comportat entre ells, demanava als nous sacerdots que la seua vida “fora coneguda, intel·ligible i creïble”. La transparència, la claredat i la coherència entre el que es predica i es viu és el millor testimoni que un sacerdot pot donar de l’Evangeli. Tant de bo, al final de la nostra vida, tots els sacerdots, tot i els nostres defectes, que a tots ens acompanyen, poguérem dir que hem intentat que la nostra vida siga un reflex fidel de l’Evangeli.

Els qui hem sigut constituïts en el ministeri estem cridats a ser servidors del Poble de Déu per Jesucrist. A mesura que la responsabilitat és major, el desig de servir ha de ser més gran. El papa Lleó és conscient que únicament per amor a Crist i confiant en Ell es pot assumir esta missió que Déu li ha confiat. Tots els cristians hem de ser conscients que el papat no és un honor humà, sinó la forma mes gran de servir a l’Església, perquè li exigix el major lliurament de la pròpia vida.

Preguem per ell i pels nous sacerdots.

+ Enrique Benavent Vidal, Arquebisbe de València.

[25 de juny de 2025]

Testimonis d'esperança: Francesc Boscà i Palomares

Francesc Boscà i Palomares (Tavernes de la Valldigna 1884 - Paterna 1936), prevere

Va nàixer al carrer de Sant Roc, de Tavernes de la Valldigna, el 12 d'agost de 1884, i fou batejat l'endemà en la parròquia de Sant Pere Apòstol. Els seus pares, Vicente Domingo i Dolores, van tindre quatre fills, dels quals Francesc n'era el menor. Des de xiquet va manifestar la seua inclinació al sacerdoci; per això va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep, i va completar, després, la seua formació en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat sacerdot l'any 1910 i va celebrar la seua Primera Missa a Tavernes de la Valldigna.

Fou destinat a la parròquia de Sant Vicent Màrtir de Benimantell, a la Marina Baixa, on va exercir durant vint-i-cinc anys com a rector. Posteriorment, fou nomenat capellà de la clínica de Santa Anna, a València, i vivia en una habitació llogada en un pis situat cap a la mitat del carrer de la Corretgeria, prop de la catedral. Allí dos senyores majors, molt catòliques, el cuidaven.

Poc abans de la guerra, de bon matí i vestit de seglar, anava cada dia a celebrar l'eucaristia al convent de Santa Clara, que en aquell temps estava aïllat enmig de l'horta, en el camí de Trànsits, al costat de l'escorxador, i l'acompanyava el seu nebot Francisco Boscà Pons, perquè ell tenia por d'anar sol. També deia missa en la catedral de València.

Quan va començar la revolució, un matí, es van presentar a la casa de València on vivia, uns hòmens, probablement del seu poble, preguntant per ell; però les ames els informaren que no es trobava allí. Van anar després uns milicians a la mateixa casa i es van emportar els diners, joies i objectes de valor. Per tercera vegada van anar els milicians i les senyores van intentar ocultar-lo per a salvar-lo, però mossén Bosca, en sentir que les amenaçaven, va eixir de l'amagatall. Va demanar que se l'emportaren a ell, però que no els feren mal a aquelles senyores. Li digueren que esta vegada havien anat a per diners, però que a la nit tornarien per a emportar-se'l.

Com eixa nit no van anar, va pensar que el millor era entregar-se; per això, l'endemà, acompanyat de les seues cosines ancianes, van agarrar el tramvia i es van presentar en la presó de Sant Miquel dels Reis. Quan van arribar allí, el milicià de la porta els va preguntar què volien i si ell havia fet una cosa malvada. Ell va contestar que no, però que era “retor”. Aquell es va estranyar i va exclamar: "Ah, però és que encara queden capellans? Si és aixina, passe avant!" I el va fer entrar. Les seues cosines se'n van tornar a casa. Al cap de dos dies el van traslladar a la Presó Model i allí, segons el seu nebot Francisco Boscà Pons, va estar uns quatre dies més.

Les dones que l'atenien en la casa del carrer de la Corretgeria, molt espantades, van fugir a amagar-se en casa d'unes cosines i no van dir a ningú el seu parador.

Estant ja en la presó, la seua cunyada Pepa, esposa del seu germà Vicente Domingo, li portava menjar i roba neta amb freqüència. Ell li comentava que estava preocupat per aquelles senyores i també li demanava que no tornara més a vore'l, que s'estava comprometent massa.

Pel que sembla va ser assassinat en el camí de Paterna, prop del cementeri, possiblement el 8 de setembre de 1936, i soterrat en una fossa comuna juntament amb altres quatre o cinc seglars, veïns del poble, probablement junt amb el beat Ismael Escrihuela Esteve. No s'ha sabut ja res de les seues restes.

Segons la seua neboda Dolores Boscà Pons, era "molt simpàtic i agradable, bromista, molt pla, alt i guapo, amb la cara ampla i molt rosada, sempre estava rient-se i de bon humor". La seua neboda Josefa Boscà Pons el descriu com "molt alegre, simpàtic, bona persona, caritatiu i culte: tenia molts llibres".

No se li va conéixer en vida cap implicació en afers polítics i, a més, no tenia enemistats ni greuges amb ningú. La causa del seu empresonament i de la seua execució només pot atribuir-se a la seua condició sacerdotal.

Els seus familiars el tenen com a màrtir i s'aclamen a ell en les seues oracions.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 221 i 402.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 119-120.