Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (2025)

MISSATGE DE SA SANTEDAT EL PAPA FRANCESC

PER A LA LIX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Compartiu amb mansuetud l'esperança que hi ha en els vostres cors (cf. 1 P 3,15-16)

Benvolguts germans i germanes,

En el nostre temps, marcat per la desinformació i la polarització, on pocs centres de poder controlen un volum de dades i informacions sense precedents, em dirigisc a vosaltres convençut que és molt necessari —hui més que mai— el vostre treball com a periodistes i comunicadors. El vostre compromís valent és indispensable per a posar en el centre de la comunicació la responsabilitat personal i col·lectiva cap al proïsme.

Pensant en el Jubileu que celebrem enguany com un període de gràcia en un temps tan turbulent, vullc, amb este Missatge, convidar-vos a ser comunicadors d'esperança, començant per una renovació del vostre treball i missió segons l'esperit de l'Evangeli.

Desarmar la comunicació

Hui dia, amb molta freqüència la comunicació no genera esperança, sinó por i desesperació, prejudici i rancor, fanatisme i fins i tot odi. Moltes vegades se simplifica la realitat per a suscitar reaccions instintives; s'usa la paraula com un punyal; s'utilitzen fins i tot informacions falses o deformades hàbilment per a llançar missatges destinats a incitar els ànims, a provocar, a ferir. Ja he afirmat en diverses ocasions la necessitat de “desarmar” la comunicació, de purificar-la de l'agressivitat. Reduir la realitat a un eslògan mai produïx bons fruits. Tots veem com —des dels programes d'entrevistes fins a les guerres verbals en les xarxes socials— amenaça de prevaldre el paradigma de la competència, de la contraposició, de la voluntat de domini i possessió, de manipulació de l'opinió pública.

Hi ha també un altre fenomen preocupant, que podríem definir com la “dispersió programada de l'atenció” a través dels sistemes digitals, que, en perfilar-nos segons les lògiques del mercat, modifiquen la nostra percepció de la realitat. D'eixa manera assistim, sovint impotents, a una espècie d'atomització dels interessos, i això acaba minant les bases del nostre ser comunitat, la capacitat de treballar junts pel bé comú, d'escoltar-nos, de comprendre les raons de l'altre. Sembla, per tant, que identificar un “enemic” contra el qual llançar-se verbalment siga indispensable per a autoafirmar-se. I quan l'altre es convertix en “enemic”, quan el seu rostre i la seua dignitat s'enfosquixen per a humiliar-lo i burlar-se'n, també es perd la possibilitat de generar esperança. Com ens ha ensenyat don Tonino Bello, tots els conflictes “troben la seua arrel en la dissolució dels rostres” [1]. No podem rendir-nos davant d'esta lògica.

Esperar, en realitat, no és fàcil en absolut. Deia Georges Bernanos que «només esperen els que han tingut el valor de desesperar de les il·lusions i de les mentires en les quals trobaven una seguretat que prenien falsament com a esperança. […] L'esperança és un risc a córrer. Fins i tot és el risc dels riscos» [2]. L'esperança és una virtut amagada, constant i pacient. No obstant això, per als cristians l'esperança no és una elecció opcional, sinó una condició imprescindible. Com recordava Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, l'esperança no és optimisme passiu sinó, per contra, una virtut “performativa”, és a dir, capaç de canviar la vida: «Qui té esperança viu d'una altra manera; se li ha donat una vida nova» (núm. 2).

Donar raó amb mansuetud de l'esperança que hi ha en nosaltres

En la Primera carta de Pere (cf. 3,15-16) trobem una síntesi admirable on l'esperança es posa en relació amb el testimoni i amb la comunicació cristiana: «Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor. Estigueu sempre disposats a donar raó de la vostra esperança a qualsevol que vos demane una explicació, però feu-ho amb delicadesa i respecte». Vullc detindre'm en tres missatges que podem deduir d'estes paraules.

«Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor»: l'esperança dels cristians té un rostre, el rostre del Senyor ressuscitat. La seua promesa d'estar sempre amb nosaltres gràcies al do de l'Esperit Sant ens permet esperar contra tota esperança i vore els rastres amagats del bé, fins i tot quan tot sembla perdut.

El segon missatge ens demana que estiguem preparats per a donar raó de la nostra esperança. És interessant observar que l'Apòstol convida a donar raó de l'esperança a «qualsevol que vos demane una explicació». Els cristians, abans de res, no són aquells que “parlen” de Déu, sinó aquells que reflectixen la bellesa del seu amor, una forma nova de viure totes les coses. És l'amor viscut el que suscita la pregunta i exigix la resposta: ¿per què viuen així?, ¿per què són així?

En l'expressió de sant Pere trobem, finalment, un tercer missatge: que la resposta a esta pregunta siga donada «amb delicadesa i respecte». La comunicació dels cristians —però també diria que la comunicació en general— hauria d'estar entreteixida de mansuetud, de proximitat, a l'estil dels companys de camí, seguint al Comunicador més gran de tots els temps, Jesús de Natzaret, que al llarg del trajecte dialogava amb els dos deixebles d'Emaús i els cremava els cors per dins pel mode en què interpretava els esdeveniments a la llum de les Escriptures.

Per això, somie amb una comunicació que sàpia fer-nos companys de camí de tants germans i germanes nostres, per a revivar en ells l'esperança en un temps tan atribolat. Una comunicació que siga capaç de parlar al cor, no de suscitar reaccions passionals d'aïllament i de ràbia, sinó actituds d'obertura i amistat; capaç d'apostar per la bellesa i l'esperança fins i tot en les situacions aparentment més desesperades; capaç de generar compromís, empatia, interés pels altres. Una comunicació que ens ajude a «reconéixer la dignitat de cada ser humà i [a] cuidar junts la nostra casa comuna» (Carta enc. Dilexit nos, 217).

Somie amb una comunicació que no venga il·lusions o temors, sinó que siga capaç de donar raons per a esperar. Martin Luther King va dir: «Si puc ajudar a algú quan passa, si puc alegrar a algú amb una paraula o una cançó, […] llavors la meua vida no haurà sigut en va» [3]. Per a fer això hem de sanar de les “malalties” del protagonisme i de l'autoreferencialitat, evitar el risc de discursos inútils. El que aconseguix el bon comunicador és que qui escolta, llig o mira puga participar, puga sentir-se inclòs, puga trobar la millor part de si mateix i entrar amb estes actituds en les històries narrades. Comunicar d'eixa manera ajuda a convertir-se en “pelegrins d'esperança”, com diu el lema del Jubileu.

Esperar junts

L'esperança és sempre un projecte comunitari. Pensem per un moment en la grandesa del missatge d'este any de gràcia: tots estem convidats —realment tots!— a recomençar, a permetre-li a Déu que ens alce, a deixar que ens abrace i ens inunde de misericòrdia. En tot això s'entrellacen la dimensió personal i la comunitària: emprenem un viatge junts, peregrinem juntament amb molts germans i germanes, travessem junts la Porta Santa.

El Jubileu té moltes implicacions socials. Pensem, per exemple, en el missatge de misericòrdia i esperança per als qui viuen en les presons, o en la crida a la proximitat i a la tendresa cap als qui patixen i estan marginats. El Jubileu ens recorda que tots els qui treballen per la pau «seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). Així ens obri a l'esperança, ens indica l'exigència d'una comunicació atenta, tranquil·la, reflexiva, capaç d'indicar camins de diàleg. Vos anime, per tant, a descobrir i a contar les nombroses històries de bé amagades entre els plecs de la crònica; a imitar als buscadors d'or, que tamisen incansablement l'arena a la recerca de la minúscula llavor. És bell trobar estes llavors d'esperança i donar-les a conéixer. Ajuda el món a ser un poc menys sord al crit dels últims, un poc menys indiferent, un poc menys tancat. Sapiau trobar sempre els centellejos de bé que ens permeten esperar. Esta comunicació pot contribuir a entreteixir la comunió, a fer-nos sentir menys sols, a descobrir la importància de caminar junts.

No oblidem el cor

Benvolguts germans i germanes, davant de les vertiginoses conquistes de la tècnica, vos convide a cuidar els vostres cors, és a dir, la vida interior. ¿Què significa això? Vos deixe algunes pistes.

Sigau mansos i no oblideu mai el rostre de l'altre; parlar al cor de les dones i els hòmens al servici dels quals és dirigit el vostre treball.

No permeteu que les reaccions instintives guien la comunicació. Sembreu esperança sempre, encara que siga difícil, encara que coste, encara que semble no donar fruit.

Intenteu practicar una comunicació que sàpia sanar les ferides de la nostra humanitat.

Doneu espai a la confiança del cor que, com una flor fràgil, però resistent, no sucumbix davant de les inclemències de la vida sinó que florix i creix en els llocs més impensats: en l'esperança de les mares que resen cada dia per a vore els seus fills tornar de les trinxeres d'un conflicte; en l'esperança dels pares que migren entre mil riscos i peripècies a la recerca d'un futur millor; en l'esperança dels xiquets que aconseguixen jugar, somriure i creure en la vida fins i tot entre els enderrocs de les guerres i en els carrers pobres de les faveles.

Sigau testimonis i promotors d'una comunicació no hostil, que difonga una cultura de la cura, que construïsca ponts i travesse els murs visibles i invisibles del nostre temps.

Conteu històries plenes d'esperança, tenint en compte el nostre destí comú i escrivint junts la història del nostre futur.

Tot això poden i podem fer-ho amb la gràcia de Déu, que el Jubileu ens ajuda a rebre en abundància. Pregue per això i vós beneïxc a cada u de vosaltres i al vostre treball.

Roma, Sant Joan del Laterà, 24 de gener de 2025, memòria de sant Francesc de Sales.

FRANCESC

________________

[1] Cf. « La pace come ricerca del volto», en Omelie e scritti quaresimali, Molfetta 1994, 317.

[2] Georges Bernanos, La libertad, ¿para què?, Madrid 1989, 91-92.

[3] Sermó “The Drum Major Instinct” (4 de febrer de 1968).

Homilia de Lleó XIV en l'inici del seu pontificat

CELEBRACIÓ EUCARÍSTICA

PER A L'INICI DEL MINISTERI PETRÍ DEL BISBE DE ROMA LLEÓ XIV 

HOMILIA DEL SANT PARE LLEÓ XIV

Piazza San Pietro

Diumenge, 18 de maig de 2025

¡Benvolguts germans cardenals,

germans en l'episcopat i en el sacerdoci,

autoritats i membres del Cos Diplomàtic!

¡Una salutació als pelegrins vinguts en ocasió del Jubileu de les Confraries!

Germans i germanes, vos salude a tots, amb el cor ple d'agraïment, a l'inici del ministeri que m'ha estat confiat. Escrivia sant Agustí: «Ens vau fer per a vós, [Senyor], i el nostre cor està inquiet fins que repose en vós» (Les confessions, 1, 1.1).

En els últims dies, hem viscut un temps especialment intens. La mort del papa Francesc ha omplit de tristesa el nostre cor i, en aquelles hores difícils, ens hem sentit com les multituds de les quals l'Evangeli diu que eren «com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). Precisament el dia de Pasqua vam rebre la seua última benedicció i, a la llum de la Resurrecció, hem afrontat este moment amb la certesa que el Senyor mai abandona el seu poble, el reunix quan està dispers i «el custodia com un pastor el seu ramat» (Jr 31,10).

Amb este esperit de fe, el Col·legi dels Cardenals es va reunir per al conclave; arribant d'històries i camins diferents, posàrem en mans de Déu el desig d'elegir el nou successor de Pere, el bisbe de Roma, un pastor capaç de custodiar el ric patrimoni de la fe cristiana i, alhora, de mirar lluny, per anar a l'encontre de les preguntes, de les inquietuds i dels desafiaments de hui. Acompanyats per la vostra pregària, hem advertit l'obra de l'Esperit Sant, que ha sabut acordar els diversos instruments musicals i ha fet vibrar les cordes del nostre cor en una sola melodia.

He estat escollit sense cap mèrit i, amb por i tremolor, vinc a vosaltres com un germà que vol fer-se servent de la vostra fe i de la vostra alegria, caminant amb vosaltres pel camí de l'amor de Déu, que ens vol tots units en una sola família.

Amor i unitat: estes són les dos dimensions de la missió que Jesús va confiar a Pere.

Ens ho narra el passatge de l'Evangeli que ens porta al llac de Tiberíades, el mateix on Jesús havia començat la missió rebuda del Pare: «pescar» la humanitat per a salvar-la de les aigües del mal i de la mort. Passant per la vora d'aquell llac, havia cridat a Pere i els altres primers deixebles a ser com Ell «pescadors d'hòmens»; i ara, després de la resurrecció, els toca precisament portar avant esta missió, llançar sempre i novament la xàrcia per a immergir en les aigües del món l'esperança de l'Evangeli, navegar en el mar de la vida per a que tots i totes puguen trobar-se en l'abraçada de Déu.

¿Com pot Pere dur a terme esta tasca? L'Evangeli ens diu que només és possible perquè ha experimentat en la seua vida l'amor infinit i incondicional de Déu, fins i tot en l'hora del fracàs i del rebuig. Per això, quan és Jesús qui es dirigix a Pere, l'Evangeli utilitza el verb grec agapao, que es referix a l'amor que Déu té per nosaltres, a l'oferiment sense reserves i sense càlculs, diferent de l'usat per a la resposta de Pere, que, en canvi, descriu l'amor d'amistat, que ens intercanviem entre nosaltres.

Quan Jesús pregunta a Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m'estimes?» (Jo 21,16), es referix, per tant, a l'amor del Pare. És com si Jesús li diguera: només si has conegut i experimentat este amor de Déu, que no minva mai, podràs pasturar els meus corders; només en l'amor de Déu Pare podràs estimar els teus germans amb un “més”, és a dir, oferint la vida pels teus germans.

A Pere, per tant, se li encomana la tasca d'«estimar més» i de donar la seua vida pel ramat. El ministeri de Pere està marcat precisament per este amor oblatiu, perquè l'Església de Roma presidix en la caritat i la seua verdadera autoritat és la caritat de Crist. Mai no es tracta de capturar els altres amb l'opressió, amb la propaganda religiosa o amb els mitjans del poder, sinó que es tracta sempre i només d'amar com va fer Jesús.

Ell —afirma el mateix Apòstol Pere— «és la pedra, que ha estat descartada per vosaltres, constructors, i que s'ha convertit en la pedra cantonera» (Fets 4,11). I si la pedra és Crist, Pere ha de pasturar el ramat sense cedir mai a la temptació de ser un cap solitari o un cap situat per damunt dels altres, fent-se amo de les persones que li són confiades (cf. 1Pe 5,3); al contrari, a ell se li demana servir la fe dels germans, caminant junt amb ells: tots, en efecte, estem constituïts «pedres vives» (1Pe 2,5), cridats pel nostre baptisme a construir l'edifici de Déu en la comunió fraterna, en l'harmonia de l'Esperit, en la convivència de les diversitats. Com afirma sant Agustí: «L'Església consta de tots aquells que estan en concòrdia amb els germans i que estimen el proïsme» (Sermó 359, 9).

Açò, germans i germanes, vullc que siga el nostre primer gran desig: una Església unida, signe d'unitat i de comunió, que esdevinga ferment per a un món reconciliat.

En el nostre temps encara veem massa discòrdia, massa ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al diferent, per un paradigma econòmic que explota els recursos de la Terra i margina els més pobres. I nosaltres volem ser, dins d'esta massa, un poc de rent d'unitat, de comunió, de fraternitat. Nosaltres volem dir al món, amb humilitat i amb alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seua Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seua proposta d'amor per a convertir-vos en la seua única família: en l'únic Crist som u. I este és el camí que hem de fer junts, entre nosaltres, però també amb les Esglésies cristianes germanes, amb aquells que recorren altres camins religiosos, amb aquells que cultiven la inquietud de la recerca de Déu, amb totes les dones i els hòmens de bona voluntat, per a construir un món nou en què regne la pau.

Este és l'esperit missioner que ens ha d'animar, sense tancar-nos en el nostre grupet ni sentir-nos superiors al món; estem cridats a oferir a tots l'amor de Déu, a fi que es realitze esta unitat que no anul·la les diferències, sinó que valora la història personal de cada u i la cultura social i religiosa de cada poble.

¡Germans, germanes, esta és l'hora de l'amor! La caritat de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l'Evangeli i, amb el meu predecessor Lleó XIII, hui podem preguntar-nos: si este criteri «prevalguera en el món, ¿no cessaria immediatament tota discrepància i tornaria potser la pau?» (Carta enc. Rerum novarum, 21).

Amb la llum i la força de l'Esperit Sant, construïm una Església fundada en l'amor de Déu i signe d'unitat, una Església missionera, que obre els braços al món, que anuncia la Paraula, que es deixa inquietar per la història, i que es convertix en rent de concòrdia per a la humanitat.

Junts, com a únic poble, com a germans tots, caminem a l'encontre de Déu i estimem-nos mútuament entre nosaltres.

(Versió de F. X. Martí)

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions (2025)

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

[11 de maig de 2025]

Pelegrins d'esperança: el do de la vida

Benvolguts germans i germanes,

En esta LXII Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vullc dirigir-vos una invitació plena d'alegria i coratge per a ser pelegrins d'esperança, entregant la vida amb generositat.

La vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor, una crida a eixir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d'amor i de servici. I cada vocació en l'Església —siga laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l'esperança que Déu posa en el món i en cada u dels seus fills.

En el nostre temps, molts jóvens se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el seu futur laboral i, més profundament, una crisi d'identitat, que és també una crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els més dèbils i contra els pobres, la indiferència d'un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els somnis d'una vida bona que els jóvens coven en el seu cor. A pesar d'això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens deixa en la incertesa; al contrari, vol despertar en cada u la convicció de ser amat, cridat i enviat com a pelegrí d'esperança.

Per això, a nosaltres, els membres adults en l'Església —especialment, els pastors— se'ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, jóvens, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l'Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d'amor.

Acollir el camí vocacional propi

Estimats jóvens, «la vida vostra no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l'ara de Déu» (exhort. ap. postsin. Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida exigix una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i beats jóvens que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Doménec Savio, santa Teresa de Lisieux, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats —que prompte seran sants— Carles Acutis i Pere Jordi Frassati, i tants altres. Cada u d'ells va viure la vocació com un camí cap a la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seua Paraula, el nostre cor crema dins de nosaltres (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu; ací naix la voluntat de descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l'amor que Ell ens ha donat primer.

Tota vocació, quan es percep profundament en el cor, fa sorgir la resposta com un impuls interior cap a l'amor i el servici; com una font d'esperança i caritat, i no com una búsqueda d'autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l'alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats a oferir la nostra vida pels altres (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts jóvens busquen conéixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns descobrixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; uns altres perceben la bellesa de la vocació al matrimoni i la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i amics.

Tota vocació està animada per l'esperança, que es traduïx com a confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és per damunt de tot una certesa basada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l'Evangeli, en l'oració, en el discerniment i en el servici.

Estimats jóvens, l'esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui es confia a Ell. El món necessita jóvens que siguen pelegrins d'esperança, valents a dedicar la seua vida a Crist i plens de l'alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.

Discernir el camí vocacional propi

El descobriment de la vocació pròpia es produïx en un camí de discerniment. Este procés mai és solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.

Estimats jóvens, el món vos espenta a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor de parar, d'escoltar dins de vosaltres mateixos i de preguntar-li a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en l'oració és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la història pròpia i respondre amb llibertat i de manera conscient.

El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d'esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servici dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l'escolta de Déu no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació ens obri a la missió de ser presència de Crist allí on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i rent” del Regne de Déu per mitjà del compromís social i professional.

Acompanyar el camí vocacional

Des d'esta perspectiva, els agents de pastoral vocacional —especialment, els acompanyants espirituals— no han de tindre por d'acompanyar els jóvens amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones d'escolta i acolliment respectuós en les quals puguen confiar, guies savis disposats a ajudar-los i a reconéixer els signes de Déu en el seu camí.

Per això, exhorte que es promoga la cura de la vocació cristiana en els diferents àmbits de la vida i de l'activitat humana, afavorint l'obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb este propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplen espais adequats per a l'acompanyament de les vocacions.

L'Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpien dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat en el cor, sinó que creix i s'enfortix en la comunitat que creu, ama i espera. I atés que ningú pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem l'oració i el suport dels germans i germanes.

Benvolguts amics, l'Església està viva i és fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d'esperança, que anuncien amb la seua vida que seguir a Crist és font d'alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per als seus sembrats, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats jóvens, encomane el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i de les vocacions. ¡Camineu sempre com a pelegrins d'esperança per la via de l'Evangeli! Vos acompanye amb la meua benedicció, i vos demane, per favor, que reseu per mi.

Roma, Policlínic A. Gemelli, 19 de març de 2025.

FRANCESC

Primer missatge del papa Lleó XIV

Primer missatge del papa Lleó XIV

La pau siga amb tots vosaltres!

Benvolguts germans i germanes,

Esta és la primera salutació de Crist Ressuscitat, el Bon Pastor que va donar la vida pel ramat de Déu. Jo també voldria que esta salutació de pau entrara al vostre cor, arribara a les vostres famílies, a totes les persones, estiguen on estiguen, a tots els pobles, a tota la terra: la pau siga amb vosaltres. 

Esta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, que ens estima a tots de manera incondicional. 

Encara conservem en les nostres orelles la veu dèbil però sempre valenta del papa Francesc que beneîa Roma i donava la seua benedicció al món sencer aquell matí del dia de Pasqua. Permeteu-me continuar aquella benedicció. Déu ens estima, Déu vos estima a tots incondicionalment i el mal no prevaldrà. 

Tots estem en mans de Déu, per tant, sense por, tots units de la mà de Déu i entre nosaltres, avancem. Som deixebles de Crist. Crist ens precedix, el món necessita la seua llum. La humanitat el necessita com el pont per a ser alcançats per Déu i el seu amor. 

Ajudeu-nos també vosaltres, i els uns als altres, a construir ponts, mitjançant el diàleg i l'encontre, per a ser un únic poble, sempre en pau. Gràcies al papa Francesc. 

També vullc donar les gràcies a tots els germans cardenals que m'han triat per a ser el successor de Pere i caminar amb vosaltres com a Església unida, buscant sempre la pau i la justícia, i treballant com a hòmens i dones, fidels a Jesucrist. Sense por, per a proclamar l'Evangeli, per a ser missioners. 

Soc un fill de sant Agustí, que va dir "amb vosaltres soc cristià, i per a vosaltres, bisbe"; en este sentit podem caminar junts cap a la pàtria que ens ha preparat Déu. 

Una salutació especial a l'Església de Roma! Hem de buscar junts com ser una Església missionera, una Església que construïxca ponts, i diàleg, sempre oberta a rebre a tots, com esta plaça amb els braços oberts. A tots, tots els que necessiten la nostra caritat, la nostra presència, el diàleg i l'amor. 

Si em permeteu també una paraula, una salutació a tots aquells i, en particular, a la meua benvolguda diòcesi de Chiclayo, al Perú; on un poble fidel ha acompanyat el seu bisbe, ha compartit la seua fe i ha donat tant, tant per a continuar sent Església fidel de Jesucrist. 

A tots vosaltres, germans i germanes de Roma, d'Itàlia, de tot el món: volem ser una Església sinodal,  una Església que camina, una Esglesia que busca sempre la pau, que busca sempre la caritat, que busca sempre estar prop, sobretot d'aquells que patixen. 

Hui, el dia de la súplica a la Mare de Déu de Pompeia. La nostra mare María vol caminar sempre amb nosaltres, estar prop, ajudar-nos amb la seua intercessió i el seu amor. 

Preguem junts per esta nova missió, per tota l'Església i per la pau en el món. Demanem esta gràcia especial a Maria, la nostra Mare.

Ave Maria.