dimarts, 7 de gener del 2025

Epifania i Baptisme de Jesús

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València

(Carta setmanal: 7 de gener de 2025)

Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor, que celebrem el dia 6 de gener i la festa del Baptisme de Jesús, acaba el temps litúrgic de Nadal. En el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar el Xiquet amb sa mare Maria, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’estos personatges: “es postraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mt 2, 11). En el Xiquet van trobar el Déu a qui buscaven, van reconéixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals. Van viure eixa trobada amb el sentiment d’una religiositat autèntica, que és la d’aquells que saben que la primera obligació de tot ésser humà és lloar, beneir, adorar, glorificar i donar gràcies a Déu per la seua immensa glòria.

Possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. Hui hem perdut el sentit de l’adoració. En molts casos això pot deure’s a una actitud d’orgull i d’autosuficiència. L’home de hui se sent més gran i poderós del que segurament és en realitat; es resistix a reconéixer que és un ser xicotet perquè ho considera una humiliació; en definitiva, s’adora tant a si mateix que ha perdut la capacitat d’adorar a Déu.

Hi ha una altra característica en la religiositat de hui. El desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa. Es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell. Es pensa que una religió que té unes normes no conduïx a un autèntic amor a Déu. Hi ha moltes persones que reconeixen que són creients, però que oren o participen en l’Eucaristia quan tenen una necessitat, o quan els seus sentiments interiors les impulsen a buscar un moment de pau que els permeta afrontar els seus problemes. Actualment molts batejats no tenen consciència que el diumenge és el dia del Senyor, o no saben que participar en l’Eucaristia dominical és un deure envers Déu. Este mode de viure la fe no posa a Déu en el centre, sinó que naix d’un cor que únicament pensa en si mateix. 

La relació autèntica amb Déu no oposa amor i obediència a la seua voluntat. El compliment de la voluntat de Déu és la primera manifestació d’un amor autèntic cap a Ell. És el que Jesús va viure en la seua vida pública, que va començar a partir del seu baptisme al Jordà. Ell, que és el “Fill estimat” del Pare, es va oblidar totalment de si mateix i va centrar totalment la seua vida a obeir al Pare. Este és el camí que hem de recórrer tots els que, pel baptisme hem sigut fets fills de Déu i que expressem cada vegada que resem el Parenostre. En les tres primeres peticions manifestem el nostre desig que el nom “de Déu” siga santificat, que vinga “el seu” regne i que es faça “la seua” voluntat. Només en un segon moment li exposem les nostres necessitats, perquè la fe ens porta a estimar a Déu més que a nosaltres mateixos. Qui de veritat estima a Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix, i troba la seua alegria en el compliment de la seua llei.

† Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

diumenge, 5 de gener del 2025

Què pot aprendre l'Església dels catòlics LGBTQ

Què pot aprendre l'Església dels catòlics LGBTQ

Timothy Radcliffe, OP

El pare Radcliffe és frare dominic. Ordenat el 1971, va estudiar amb Yves Congar, OP, a París i va exercir com a mestre de l'Orde dels Predicadors de 1992 a 2001. Anteriorment va dirigir l'Institut Las Casas de Blackfriars, Oxford.

L'any 1986, la meua comunitat dominicana a Oxford va organitzar una conferència sobre l'Església i la sida. Em va emocionar l'amor, el coratge i la resiliència amb què els catòlics gais van respondre a esta crisi i els dons meravellosos que aporten a l'Església. Uns anys més tard, em van convidar de vegades a presidir misses per a catòlics gais i lesbianes a Londres. Quan el ministeri d'esta comunitat es va adoptar formalment en la missió de l'arxidiòcesi de Westminster, el cardenal Murphy O'Connor em va demanar que continuara.

Estes misses són com les altres. Els gais no necessiten una litúrgia especial. Com que molts se senten rebutjats per l'església, necessiten una comunitat en què estiguen segurs d'una càlida acollida. L'orientació sexual no hauria de ser fonamental per a la identitat de ningú. Esta està en la nostra capacitat d'amar i entrar així en el misteri de l'amor sense límits de Déu.

El cardenal Basil Hume va escriure: «L'amor entre dos persones, ja siguen del mateix sexe o d'un sexe diferent, ha de ser atresorat i respectat. "Jesús estimava Marta i la seua germana i Llàtzer", llegim (Jo 11, 5). Quan dos persones estimen, experimenten d'una manera limitada en este món la que serà la seua delícia inacabable quan es troben amb Déu en l'altre. Estimar l’altre és, de fet, arribar a Déu, que compartix la seua amabilitat amb els qui estimem».

El repte de les persones gais, com el de tots, és aprendre a expressar l'amor de manera adequada, respectant la dignitat dels altres com a fills de Déu.

Els manifestants sovint es reunien fora de l'església per a expressar el seu rebuig a l'ensenyament de l'Església. Nosaltres, no. Estic convençut de la saviesa fonamental de l'ensenyament de l'Església, però encara no entenc del tot com ho han de viure els jóvens catòlics gais que accepten la seua sexualitat i anhelen amb raó expressar el seu afecte.

Açò no pot ser només a través de la negació del desig. Per a sant Tomàs d'Aquino, les nostres passions són el motor del nostre retorn a Déu. Els nostres desitjos són donats per Déu. El desig necessita educació, purificació i alliberament de la fantasia il·lusòria. Però en tot desig hi ha un anhel pel que és bo i per Déu. Els manaments no es donen per a negar els nostres desitjos sinó per orientar-los cap al seu fi verdader. Són la porta d'entrada a la llibertat. Israel va rebre els Deu Manaments per a educar-lo en amistat amb Déu i, en última instància, amb aquell que va dir als seus deixebles: «Vos dic amics» (Jo 15, 15).

Descobrirem millor este desig de ser curats i santificats a través del diàleg amb catòlics gais madurs que han experimentat el viatge cap a la serenitat i la felicitat. La manera sinodal és parlar amb la gent, no només sobre elles. «Les realitats són més importants que les idees» (Evangelii Gaudium, 231). L'ensenyament de l'Església ja s'està desenvolupant a mesura que es refresca amb l'experiència viscuda. Ja no es veuen els gais només en térmens d'actes sexuals, sinó com els nostres germans i germanes que, creu el papa Francesc, han de ser beneïts.

La meua intuïció és que la majoria dels catòlics gais en relacions madures i compromeses solen anar més enllà de l'interés pel sexe de totes maneres. El que busquen sobretot és «l'amor, l'alegria, la pau, la paciència, l'afabilitat, la bondat, la fidelitat, la placidesa, el domini d'un mateix. Contra estes coses no hi ha Llei que valga» (Ga 5, 22-23).

L'acollida dels gais es veu en algunes parts de l'Església com una prova de la decadència occidental. Però l'Església ha de lluitar per la vida i la dignitat dels gais que encara poden patir la pena capital en 10 països i processaments penals en 70. Tenen dret a viure. I els catòlics d'altres continents, que lluiten per a entendre la nostra pastoral amb la gent gai, tenen dons que l'Església a Occident necessita, sovint un profund sentit d'Ubuntu, «Soc perquè som», i de la vida divina de tota la creació. Desafien la «cultura de la mort» que perseguix Occident. El Cos de Crist necessita tots els nostres dons. Som portadors de l'Evangeli els uns als altres.

Est article va aparèixer per primera vegada en L'Osservatore Romano, el 19 de setembre de 2024.


entrada destacada

Epifania i Baptisme de Jesús

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València (Carta setmanal: 7 de gener de 2025) Amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor, que celebrem...