MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA V JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LA GENT GRAN
[27 de juliol de 2025]
________________________________
Feliç aquell que no ha perdut l'esperança (cf. Si 14, 2)
El Jubileu que vivim ens ajuda a descobrir que l'esperança sempre és font d'alegria, a qualsevol edat. Igualment, quan esta ha sigut temperada pel foc d'una llarga existència, es torna font d'una benaventurança plena.
La Sagrada Escriptura presenta diversos casos d'hòmens i dones ja avançats en anys, als quals el Senyor convida a participar en els seus designis de salvació. Pensem en Abraham i Sara; sent ja ancians, romanen incrèduls davant de la paraula de Déu, que els promet un fill. La impossibilitat de generar semblava haver-los llevat la seua mirada d'esperança respecte al futur.
La reacció de Zacaries davant l'anunci del naiximent de Joan el Baptiste no és diferent: «¿Com puc estar segur d'això? Perquè jo soc ancià i la meua esposa és d'edat avançada» (Lc 1,18). L'ancianitat, l'esterilitat i la deterioració semblen apagar les esperances de vida i de fecunditat de tots estos hòmens i dones. També la pregunta que Nicodem fa a Jesús, quan el Mestre li parla d'un “nou naiximent”, sembla purament retòrica: «¿Com un home pot nàixer quan ja és vell? ¿Potser pot entrar per segona vegada en el si de sa mare i tornar a nàixer?» (Jo 3,4). No obstant això, en cada ocasió, enfront d'una resposta aparentment òbvia, el Senyor sorprén els seus interlocutors amb un acte de salvació.
Els ancians, signes d'esperança
En la Bíblia, Déu mostra moltes vegades la seua providència dirigint-se a persones avançades en anys. Així ocorre no sols amb Abraham, Sara, Zacaries i Isabel, sinó també amb Moisés, cridat a alliberar el seu poble quan ja era octogenari (cf. Ex 7,7). Amb estes eleccions, Déu ens ensenya que, als seus ulls, l'ancianitat és un temps de benedicció i de gràcia, i que per a Ell els ancians són els primers testimonis d'esperança. «¿Què significa en la meua vellesa? —es pregunta sobre este tema sant Agustí— Quan em falten les forces, no m'abandones. I ací Déu et respon: Al contrari, que defallixca el teu vigor, a fi que estiga present el meu en tu, i així pugues dir amb l'Apòstol: “Quan soc dèbil, aleshores soc fort”» (Comentaris als Salms 70, 11). El fet que el nombre de persones en edat avançada augmente es convertix per a nosaltres en un signe dels temps que estem cridats a discernir, per a llegir correctament la història que vivim.
La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprén en la successió de les generacions, i abraçar a un ancià ens ajuda a comprendre que la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obri pas cap al futur. En el llibre del Gènesi trobem el commovedor episodi de la benedicció donada per Jacob, ja ancià, als seus nets, els fills de Josep. Les seues paraules els animen a mirar el futur amb esperança, com en el temps de les promeses de Déu (cf. Gn 48,8-20). Si, per tant, és veritat que la fragilitat dels ancians necessita el vigor dels jóvens, també és veritat que la inexperiència dels jóvens necessita el testimoni dels ancians per a traçar amb saviesa l'avenir. ¡Quantes vegades els nostres avis han sigut per a nosaltres exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i compromís social, de memòria i perseverança en les proves! Este bell llegat, que ens han transmés amb esperança i amor, sempre serà per a nosaltres motiu de gratitud i de coherència.
Signes d'esperança per als ancians
El Jubileu, des dels seus orígens bíblics, ha representat un temps d'alliberament: els esclaus eren alliberats, els deutes condonats, les terres restituïdes als seus propietaris originaris. Era un moment de restauració de l'orde social volgut per Déu, en el qual es reparaven les desigualtats i les opressions acumulades amb els anys. Jesús renova estos esdeveniments d'alliberament quan, en la sinagoga de Natzaret, proclama la bona notícia als pobres, la vista als cegos, l'alliberament als captius i la llibertat als oprimits (cf. Lc 4,16-21).
Considerant les persones ancianes des d'esta perspectiva jubilar, també nosaltres estem cridats a viure amb elles un alliberament, sobretot de la soledat i de l'abandó. Enguany és el moment propici per a realitzar-la; la fidelitat de Déu a les seues promeses ens ensenya que hi ha una benaurança en l'ancianitat, una alegria autènticament evangèlica, que ens demana derrocar els murs de la indiferència, que amb freqüència empresonen als ancians. Les nostres societats, en totes les seues latituds, s'estan acostumant amb massa freqüència a deixar que una part tan important i rica del seu teixit siga marginada i oblidada.
Enfront d'esta situació, és necessari un canvi de ritme, que testifique una assumpció de responsabilitat per part de tota l'Església. Cada parròquia, associació, grup eclesial està cridat a ser protagonista de la “revolució” de la gratitud i de la cura, i això ha de realitzar-se visitant sovint els ancians, creant per a ells i amb ells xarxes de suport i d'oració, entreteixint relacions que puguen donar esperança i dignitat a qui se sent oblidat. L'esperança cristiana ens impulsa sempre a arriscar més, a pensar en gran, a no acontentar-nos amb l'statu quo. En concret, a treballar per un canvi que restituïxca als ancians estima i afecte.
Per això, el papa Francesc va voler que la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran se celebrara sobretot anant a l'encontre de qui està sol. I per eixa mateixa raó, s'ha decidit que els qui no puguen vindre a Roma enguany, en peregrinació, «podran aconseguir la Indulgència jubilar si acudixen a visitar per un temps adequat els […] ancians en soledat, […] com qui realitza una peregrinació cap a Crist present en ells (cf. Mt 25, 34-36)» (Penitencieria Apostòlica, Normes sobre la Concessió de la Indulgència Jubilar, III). Visitar un ancià és una manera de trobar-nos amb Jesús, que ens allibera de la indiferència i la soledat.
En la vellesa es pot esperar
El llibre de l'Eclesiàstic afirma que la benaurança és d'aquells que no perden l'esperança (cf. 14, 2), deixant entendre que en la nostra vida —especialment si és llarga— poden existir molts motius per a girar la vista arrere, més que cap al futur. No obstant això, com va escriure el papa Francesc durant el seu últim ingrés a l'hospital, «el nostre físic està dèbil, però, fins i tot així, res pot impedir-nos amar, resar, entregar-nos, estar els uns per als altres, en la fe, senyals lluminosos d'esperança» (Àngelus, 16 de març de 2025). Tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'amar i resar. Tots, sempre, podem amar i resar.
L'amor pels nostres sers estimats —pel cònjuge amb qui hem passat gran part de la vida, pels fills, pels nets que alegren les nostres jornades— no s'apaga quan les forces s'esvaïxen. Al contrari, sovint eixe afecte és precisament el que reaviva les nostres energies, donant-nos esperança i consol.
Estos signes de vitalitat de l'amor, que tenen la seua arrel en Déu mateix, ens donen valentia i ens recorden que «encara que el nostre home exterior vaja destruint-se, el nostre home interior va renovant-se dia a dia» (2C 4,16). Per això, especialment en la vellesa, perseverem confiats en el Senyor. Deixem-nos renovar cada dia per l'encontre amb Ell, en l'oració i en la Santa Missa. Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en els encontres quotidians; lloem sempre a Déu per la seua benevolència, cultivem la unitat amb els nostres sers estimats, obrim els nostres cors als qui estan més lluny i, en particular, als qui viuen en una situació de necessitat. Serem signes d'esperança, a qualsevol edat.
Vaticà, 26 de juny de 2025
LLEÓ PP. XIV
Versió valenciana de F. X. Martí
