Servidors del Poble de Déu

SERVIDORS DEL POBLE DE DÉU

Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

Este cap de setmana tenim dos celebracions importants: el dissabte huit jóvens rebran l’ordenació sacerdotal en el marc d’una celebració que tindrà lloc en la Santa Església Catedral. Sis d’ells s’han format en els nostres seminaris i s’incorporaren al presbiteri diocesà i dos són missioners claretians. Vos convide que tots agraïm a Déu el regal que fa a la seua Església en la vocació d’estos jóvens, que preguem per ells perquè perseveren en el servici al Senyor i a tot el seu poble sant, i que li demanem que ens continue beneint amb noves vocacions sacerdotals i religioses.

El diumenge celebrarem la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. Es tracta d’una festa en la qual els catòlics fem pregària especialment pel Papa. Com tots sabeu, estem vivint un moment important en la vida de l’Església. El dilluns de l’octava de Pasqua, després d’haver celebrat la Resurrecció del Senyor amb el Poble de Déu i d’haver impartit la benedicció urbi et orbi, el papa Francesc acabava la seua peregrinació per este món. Li ha succeït el papa Lleó XIV que en estos moments està començant el seu ministeri com a successor de Sant Pere.

En la lectura dels Fets dels Apòstols que es proclama en l’Eucaristia del dia dels sants apòstols Pere i Pablo se’ns narra que, mentre Pere estava en la presó “l’Església pregava insistentment a Déu per ell”. En el fragment de la segona carta a Timoteu que escoltem com a segona lectura, Pau, que es troba en la pressó i és conscient que el moment de la seua partida és imminent, es mostra confiat en Déu perquè té la consciència que ha “combatut el noble combat”, ha “acabat la carrera” i “ha conservat la fe”.

Sap que tot això ha sigut possible perquè el Senyor va estar al seu costat i li va donar forces perquè a través d’ell es proclamara obertament el missatge i el sentiren totes les nacions.

Tant els nous sacerdots com el papa Lleó comencen una nova missió rebuda del Senyor. És un moment de pregar per ells. En la primera ordenació sacerdotal de preveres de la diòcesi de Roma, el Papa, citant el discurs de comiat que Pau dirigix als preveres de l’església d’Efes, en el qual els recordava com s’havia comportat entre ells, demanava als nous sacerdots que la seua vida “fora coneguda, intel·ligible i creïble”. La transparència, la claredat i la coherència entre el que es predica i es viu és el millor testimoni que un sacerdot pot donar de l’Evangeli. Tant de bo, al final de la nostra vida, tots els sacerdots, tot i els nostres defectes, que a tots ens acompanyen, poguérem dir que hem intentat que la nostra vida siga un reflex fidel de l’Evangeli.

Els qui hem sigut constituïts en el ministeri estem cridats a ser servidors del Poble de Déu per Jesucrist. A mesura que la responsabilitat és major, el desig de servir ha de ser més gran. El papa Lleó és conscient que únicament per amor a Crist i confiant en Ell es pot assumir esta missió que Déu li ha confiat. Tots els cristians hem de ser conscients que el papat no és un honor humà, sinó la forma mes gran de servir a l’Església, perquè li exigix el major lliurament de la pròpia vida.

Preguem per ell i pels nous sacerdots.

+ Enrique Benavent Vidal, Arquebisbe de València.

[25 de juny de 2025]

Testimonis d'esperança: Francesc Boscà i Palomares

Francesc Boscà i Palomares (Tavernes de la Valldigna 1884 - Paterna 1936), prevere

Va nàixer al carrer de Sant Roc, de Tavernes de la Valldigna, el 12 d'agost de 1884, i fou batejat l'endemà en la parròquia de Sant Pere Apòstol. Els seus pares, Vicente Domingo i Dolores, van tindre quatre fills, dels quals Francesc n'era el menor. Des de xiquet va manifestar la seua inclinació al sacerdoci; per això va ingressar en el Col·legi de Vocacions de Sant Josep, i va completar, després, la seua formació en el Seminari Conciliar de València. Va ser ordenat sacerdot l'any 1910 i va celebrar la seua Primera Missa a Tavernes de la Valldigna.

Fou destinat a la parròquia de Sant Vicent Màrtir de Benimantell, a la Marina Baixa, on va exercir durant vint-i-cinc anys com a rector. Posteriorment, fou nomenat capellà de la clínica de Santa Anna, a València, i vivia en una habitació llogada en un pis situat cap a la mitat del carrer de la Corretgeria, prop de la catedral. Allí dos senyores majors, molt catòliques, el cuidaven.

Poc abans de la guerra, de bon matí i vestit de seglar, anava cada dia a celebrar l'eucaristia al convent de Santa Clara, que en aquell temps estava aïllat enmig de l'horta, en el camí de Trànsits, al costat de l'escorxador, i l'acompanyava el seu nebot Francisco Boscà Pons, perquè ell tenia por d'anar sol. També deia missa en la catedral de València.

Quan va començar la revolució, un matí, es van presentar a la casa de València on vivia, uns hòmens, probablement del seu poble, preguntant per ell; però les ames els informaren que no es trobava allí. Van anar després uns milicians a la mateixa casa i es van emportar els diners, joies i objectes de valor. Per tercera vegada van anar els milicians i les senyores van intentar ocultar-lo per a salvar-lo, però mossén Bosca, en sentir que les amenaçaven, va eixir de l'amagatall. Va demanar que se l'emportaren a ell, però que no els feren mal a aquelles senyores. Li digueren que esta vegada havien anat a per diners, però que a la nit tornarien per a emportar-se'l.

Com eixa nit no van anar, va pensar que el millor era entregar-se; per això, l'endemà, acompanyat de les seues cosines ancianes, van agarrar el tramvia i es van presentar en la presó de Sant Miquel dels Reis. Quan van arribar allí, el milicià de la porta els va preguntar què volien i si ell havia fet una cosa malvada. Ell va contestar que no, però que era “retor”. Aquell es va estranyar i va exclamar: "Ah, però és que encara queden capellans? Si és aixina, passe avant!" I el va fer entrar. Les seues cosines se'n van tornar a casa. Al cap de dos dies el van traslladar a la Presó Model i allí, segons el seu nebot Francisco Boscà Pons, va estar uns quatre dies més.

Les dones que l'atenien en la casa del carrer de la Corretgeria, molt espantades, van fugir a amagar-se en casa d'unes cosines i no van dir a ningú el seu parador.

Estant ja en la presó, la seua cunyada Pepa, esposa del seu germà Vicente Domingo, li portava menjar i roba neta amb freqüència. Ell li comentava que estava preocupat per aquelles senyores i també li demanava que no tornara més a vore'l, que s'estava comprometent massa.

Pel que sembla va ser assassinat en el camí de Paterna, prop del cementeri, possiblement el 8 de setembre de 1936, i soterrat en una fossa comuna juntament amb altres quatre o cinc seglars, veïns del poble, probablement junt amb el beat Ismael Escrihuela Esteve. No s'ha sabut ja res de les seues restes.

Segons la seua neboda Dolores Boscà Pons, era "molt simpàtic i agradable, bromista, molt pla, alt i guapo, amb la cara ampla i molt rosada, sempre estava rient-se i de bon humor". La seua neboda Josefa Boscà Pons el descriu com "molt alegre, simpàtic, bona persona, caritatiu i culte: tenia molts llibres".

No se li va conéixer en vida cap implicació en afers polítics i, a més, no tenia enemistats ni greuges amb ningú. La causa del seu empresonament i de la seua execució només pot atribuir-se a la seua condició sacerdotal.

Els seus familiars el tenen com a màrtir i s'aclamen a ell en les seues oracions.

Joan Víctor Pascual Gallart

Bibliografia:

• CÁRCEL ORTÍ, Vicente i FITA REVERT, Ramón: Mártires valencianos del siglo XX, EDICEP, Valencia 1998, p. 221 i 402.
• ZAHONERO VIVÓ, José: Sacerdotes mártires, Marfil, Alcoy 1951, p. 119-120.

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials (2025)

MISSATGE DE SA SANTEDAT EL PAPA FRANCESC

PER A LA LIX JORNADA MUNDIAL DE LES COMUNICACIONS SOCIALS

Compartiu amb mansuetud l'esperança que hi ha en els vostres cors (cf. 1 P 3,15-16)

Benvolguts germans i germanes,

En el nostre temps, marcat per la desinformació i la polarització, on pocs centres de poder controlen un volum de dades i informacions sense precedents, em dirigisc a vosaltres convençut que és molt necessari —hui més que mai— el vostre treball com a periodistes i comunicadors. El vostre compromís valent és indispensable per a posar en el centre de la comunicació la responsabilitat personal i col·lectiva cap al proïsme.

Pensant en el Jubileu que celebrem enguany com un període de gràcia en un temps tan turbulent, vullc, amb este Missatge, convidar-vos a ser comunicadors d'esperança, començant per una renovació del vostre treball i missió segons l'esperit de l'Evangeli.

Desarmar la comunicació

Hui dia, amb molta freqüència la comunicació no genera esperança, sinó por i desesperació, prejudici i rancor, fanatisme i fins i tot odi. Moltes vegades se simplifica la realitat per a suscitar reaccions instintives; s'usa la paraula com un punyal; s'utilitzen fins i tot informacions falses o deformades hàbilment per a llançar missatges destinats a incitar els ànims, a provocar, a ferir. Ja he afirmat en diverses ocasions la necessitat de “desarmar” la comunicació, de purificar-la de l'agressivitat. Reduir la realitat a un eslògan mai produïx bons fruits. Tots veem com —des dels programes d'entrevistes fins a les guerres verbals en les xarxes socials— amenaça de prevaldre el paradigma de la competència, de la contraposició, de la voluntat de domini i possessió, de manipulació de l'opinió pública.

Hi ha també un altre fenomen preocupant, que podríem definir com la “dispersió programada de l'atenció” a través dels sistemes digitals, que, en perfilar-nos segons les lògiques del mercat, modifiquen la nostra percepció de la realitat. D'eixa manera assistim, sovint impotents, a una espècie d'atomització dels interessos, i això acaba minant les bases del nostre ser comunitat, la capacitat de treballar junts pel bé comú, d'escoltar-nos, de comprendre les raons de l'altre. Sembla, per tant, que identificar un “enemic” contra el qual llançar-se verbalment siga indispensable per a autoafirmar-se. I quan l'altre es convertix en “enemic”, quan el seu rostre i la seua dignitat s'enfosquixen per a humiliar-lo i burlar-se'n, també es perd la possibilitat de generar esperança. Com ens ha ensenyat don Tonino Bello, tots els conflictes “troben la seua arrel en la dissolució dels rostres” [1]. No podem rendir-nos davant d'esta lògica.

Esperar, en realitat, no és fàcil en absolut. Deia Georges Bernanos que «només esperen els que han tingut el valor de desesperar de les il·lusions i de les mentires en les quals trobaven una seguretat que prenien falsament com a esperança. […] L'esperança és un risc a córrer. Fins i tot és el risc dels riscos» [2]. L'esperança és una virtut amagada, constant i pacient. No obstant això, per als cristians l'esperança no és una elecció opcional, sinó una condició imprescindible. Com recordava Benet XVI en l'encíclica Spe salvi, l'esperança no és optimisme passiu sinó, per contra, una virtut “performativa”, és a dir, capaç de canviar la vida: «Qui té esperança viu d'una altra manera; se li ha donat una vida nova» (núm. 2).

Donar raó amb mansuetud de l'esperança que hi ha en nosaltres

En la Primera carta de Pere (cf. 3,15-16) trobem una síntesi admirable on l'esperança es posa en relació amb el testimoni i amb la comunicació cristiana: «Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor. Estigueu sempre disposats a donar raó de la vostra esperança a qualsevol que vos demane una explicació, però feu-ho amb delicadesa i respecte». Vullc detindre'm en tres missatges que podem deduir d'estes paraules.

«Glorifiqueu en el vostre cor a Crist, el Senyor»: l'esperança dels cristians té un rostre, el rostre del Senyor ressuscitat. La seua promesa d'estar sempre amb nosaltres gràcies al do de l'Esperit Sant ens permet esperar contra tota esperança i vore els rastres amagats del bé, fins i tot quan tot sembla perdut.

El segon missatge ens demana que estiguem preparats per a donar raó de la nostra esperança. És interessant observar que l'Apòstol convida a donar raó de l'esperança a «qualsevol que vos demane una explicació». Els cristians, abans de res, no són aquells que “parlen” de Déu, sinó aquells que reflectixen la bellesa del seu amor, una forma nova de viure totes les coses. És l'amor viscut el que suscita la pregunta i exigix la resposta: ¿per què viuen així?, ¿per què són així?

En l'expressió de sant Pere trobem, finalment, un tercer missatge: que la resposta a esta pregunta siga donada «amb delicadesa i respecte». La comunicació dels cristians —però també diria que la comunicació en general— hauria d'estar entreteixida de mansuetud, de proximitat, a l'estil dels companys de camí, seguint al Comunicador més gran de tots els temps, Jesús de Natzaret, que al llarg del trajecte dialogava amb els dos deixebles d'Emaús i els cremava els cors per dins pel mode en què interpretava els esdeveniments a la llum de les Escriptures.

Per això, somie amb una comunicació que sàpia fer-nos companys de camí de tants germans i germanes nostres, per a revivar en ells l'esperança en un temps tan atribolat. Una comunicació que siga capaç de parlar al cor, no de suscitar reaccions passionals d'aïllament i de ràbia, sinó actituds d'obertura i amistat; capaç d'apostar per la bellesa i l'esperança fins i tot en les situacions aparentment més desesperades; capaç de generar compromís, empatia, interés pels altres. Una comunicació que ens ajude a «reconéixer la dignitat de cada ser humà i [a] cuidar junts la nostra casa comuna» (Carta enc. Dilexit nos, 217).

Somie amb una comunicació que no venga il·lusions o temors, sinó que siga capaç de donar raons per a esperar. Martin Luther King va dir: «Si puc ajudar a algú quan passa, si puc alegrar a algú amb una paraula o una cançó, […] llavors la meua vida no haurà sigut en va» [3]. Per a fer això hem de sanar de les “malalties” del protagonisme i de l'autoreferencialitat, evitar el risc de discursos inútils. El que aconseguix el bon comunicador és que qui escolta, llig o mira puga participar, puga sentir-se inclòs, puga trobar la millor part de si mateix i entrar amb estes actituds en les històries narrades. Comunicar d'eixa manera ajuda a convertir-se en “pelegrins d'esperança”, com diu el lema del Jubileu.

Esperar junts

L'esperança és sempre un projecte comunitari. Pensem per un moment en la grandesa del missatge d'este any de gràcia: tots estem convidats —realment tots!— a recomençar, a permetre-li a Déu que ens alce, a deixar que ens abrace i ens inunde de misericòrdia. En tot això s'entrellacen la dimensió personal i la comunitària: emprenem un viatge junts, peregrinem juntament amb molts germans i germanes, travessem junts la Porta Santa.

El Jubileu té moltes implicacions socials. Pensem, per exemple, en el missatge de misericòrdia i esperança per als qui viuen en les presons, o en la crida a la proximitat i a la tendresa cap als qui patixen i estan marginats. El Jubileu ens recorda que tots els qui treballen per la pau «seran anomenats fills de Déu» (Mt 5,9). Així ens obri a l'esperança, ens indica l'exigència d'una comunicació atenta, tranquil·la, reflexiva, capaç d'indicar camins de diàleg. Vos anime, per tant, a descobrir i a contar les nombroses històries de bé amagades entre els plecs de la crònica; a imitar als buscadors d'or, que tamisen incansablement l'arena a la recerca de la minúscula llavor. És bell trobar estes llavors d'esperança i donar-les a conéixer. Ajuda el món a ser un poc menys sord al crit dels últims, un poc menys indiferent, un poc menys tancat. Sapiau trobar sempre els centellejos de bé que ens permeten esperar. Esta comunicació pot contribuir a entreteixir la comunió, a fer-nos sentir menys sols, a descobrir la importància de caminar junts.

No oblidem el cor

Benvolguts germans i germanes, davant de les vertiginoses conquistes de la tècnica, vos convide a cuidar els vostres cors, és a dir, la vida interior. ¿Què significa això? Vos deixe algunes pistes.

Sigau mansos i no oblideu mai el rostre de l'altre; parlar al cor de les dones i els hòmens al servici dels quals és dirigit el vostre treball.

No permeteu que les reaccions instintives guien la comunicació. Sembreu esperança sempre, encara que siga difícil, encara que coste, encara que semble no donar fruit.

Intenteu practicar una comunicació que sàpia sanar les ferides de la nostra humanitat.

Doneu espai a la confiança del cor que, com una flor fràgil, però resistent, no sucumbix davant de les inclemències de la vida sinó que florix i creix en els llocs més impensats: en l'esperança de les mares que resen cada dia per a vore els seus fills tornar de les trinxeres d'un conflicte; en l'esperança dels pares que migren entre mil riscos i peripècies a la recerca d'un futur millor; en l'esperança dels xiquets que aconseguixen jugar, somriure i creure en la vida fins i tot entre els enderrocs de les guerres i en els carrers pobres de les faveles.

Sigau testimonis i promotors d'una comunicació no hostil, que difonga una cultura de la cura, que construïsca ponts i travesse els murs visibles i invisibles del nostre temps.

Conteu històries plenes d'esperança, tenint en compte el nostre destí comú i escrivint junts la història del nostre futur.

Tot això poden i podem fer-ho amb la gràcia de Déu, que el Jubileu ens ajuda a rebre en abundància. Pregue per això i vós beneïxc a cada u de vosaltres i al vostre treball.

Roma, Sant Joan del Laterà, 24 de gener de 2025, memòria de sant Francesc de Sales.

FRANCESC

________________

[1] Cf. « La pace come ricerca del volto», en Omelie e scritti quaresimali, Molfetta 1994, 317.

[2] Georges Bernanos, La libertad, ¿para què?, Madrid 1989, 91-92.

[3] Sermó “The Drum Major Instinct” (4 de febrer de 1968).