Missatge del papa Lleó XIV per a la Jornada Mundial de les Missions (2025)

VIDEOMISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV 
PER A LA JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2025

[19 d'octubre de 2025]

[ Multimèdia ]

__________

EN  -  ES  -  IT  -  PL

Estimats germans i germanes,

Cada any, en la Jornada Mundial de les Missions, tota l'Església s'unix en pregària, especialment pels missioners i per la fecunditat de la tasca apostòlica.

Quan vaig ser capellà, després bisbe missioner al Perú, vaig vore de primera mà com la fe, la pregària i la generositat manifestades en esta Jornada poden transformar comunitats senceres.

Convide cada parròquia catòlica del món a participar en la Jornada Mundial de les Missions. Les seues oracions i suport ajuden a anunciar l'Evangeli, a sostindre programes pastorals i catequètics, a construir noves esglésies i a atendre les necessitats de salut i d'educació dels nostres germans i germanes en terres de missió.

Este 19 d'octubre, en reflexionar junts sobre la nostra crida baptismal a ser "missioners d'esperança entre els pobles," renovem el nostre compromís amb la dolça i alegre tasca de portar a Jesucrist, la nostra Esperança, fins als darrers racons del món.

Gràcies! Gràcies per tot el que fareu per ajudar-me a donar suport als missioners en tot el món. Que Déu vos beneïxca.

______________________

Més textos i recursos:

• Enric Benavent, arquebisbe de València: Dia del Domund (2025)
• Parròquia Maria Auxiliadora d'Algemesí: Guió per a la missa del Dia del Domund (2025)

Migrants, missioners d'esperança (Lleó XIV, 2025)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA 111a JORNADA MUNDIAL DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT 2025

[4-5 d'octubre de 2025]

Migrants, missioners d'esperança

Benvolguts germans i germanes:

La 111a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, que el meu predecessor va voler que coincidira amb el Jubileu dels migrants i del món missioner, ens oferix l'oportunitat de reflexionar sobre el vincle entre esperança, migració i missió.

El context mundial actual està tristament marcat per guerres, violència, injustícies i fenòmens meteorològics extrems, que obliguen milions de persones a abandonar la seua terra natal en busca de refugi en altres llocs. La tendència generalitzada de vetlar exclusivament pels interessos de comunitats circumscrites constituïx una greu amenaça per a l'assignació de responsabilitats, la cooperació multilateral, la consecució del bé comú i la solidaritat global en benefici de tota la família humana. La perspectiva d'una nova carrera armamentística i el desenvolupament de noves armes ―incloses les nuclears―, l'escassa consideració dels efectes nefastos de la crisi climàtica actual i les profundes desigualtats econòmiques fan que els reptes del present i del futur siguen cada vegada més difícils.

Davant les teories de devastació global i escenaris aterridors, és important que cresca en el cor de la majoria el desig d'esperar un futur de dignitat i pau per a tots els sers humans. Eixe futur és part essencial del projecte de Déu per a la humanitat i la resta de la creació. Es tracta del futur messiànic anticipat pels profetes: «Els ancians i les ancianes s'assentaran de nou en els carrers de Jerusalem, cada u amb el bastó a la mà, a causa dels molts anys. Els carrers de la ciutat s'ompliran de xiquets i xiquetes, que hi jugaran. [...] Perquè hi ha llavors de pau: la vinya donarà fruit abundós, i la terra, bona collita; serà generosa la rosada del cel» (Za 8, 4-5.12). I este futur ja ha començat, perquè va ser inaugurat per Jesucrist (cf. Mc 1, 15 i Lc 17, 21) i nosaltres creiem i esperem en la seua plena realització, ja que el Senyor sempre complix les seues promeses.

El Catecisme de l'Església Catòlica ens diu que «la virtut de l'esperança correspon a l'anhel de felicitat posat per Déu en el cor de tot home; assumix les esperances que inspiren les activitats dels hòmens» (núm. 1818). I sens dubte, la busca de la felicitat —i la perspectiva de trobar-la en un altre lloc— és una de les principals motivacions de la mobilitat humana contemporània.

Esta connexió entre migració i esperança es manifesta clarament en moltes de les experiències migratòries dels nostres dies. Nombrosos migrants, refugiats i desplaçats són testimonis privilegiats de l'esperança viscuda en la quotidianitat, a través de la seua confiança en Déu i la seua resistència a les adversitats amb vista a un futur en el qual albiren l'arribada de la felicitat i el desenvolupament humà integral. En ells es renova l'experiència itinerant del poble d'Israel: «Oh Déu, quan eixíeu guiant el poble, quan avançàveu pel desert, va tremolar la terra. va degotar el cel, davant de Déu —el del Sinaí—, davant de Déu, el d'Israel. Vas escampar una pluja generosa, Senyor, per a refer els teus camps esgotats; allí vas albergar la teua família, allí vas consolar el pobre, Déu nostre, per la teua bondat» (Sal 68, 8-11).

En un món enfosquit per guerres i injustícies, fins i tot allí on tot sembla perdut, els migrants i refugiats s'erigixen en missatgers d'esperança. La seua valentia i tenacitat són un testimoni heroic d'una fe que veu més enllà del que els nostres ulls poden vore i que els dona la força per a desafiar la mort en les diferents rutes migratòries contemporànies. També ací és possible trobar una clara analogia amb l'experiència del poble d'Israel errant pel desert, que afronta tots els perills confiant en la protecció del Senyor: «Ell et guardarà del parany del caçador, i de l'assot de la pesta; t'abrigarà amb les seues plomes, trobaràs refugi davall de les seues ales; ell, que és fidel,  et serà escut i armadura. No et farà por l'espant de la nit, ni la fletxa que vola de dia, ni la pesta que s'esmuny en la foscor, ni l'epidèmia que devasta a ple sol» (Sal 91, 3-6).

Els migrants i els refugiats recorden a l'Església la seua dimensió pelegrina, perpètuament orientada a aconseguir la pàtria definitiva, sostinguda per una esperança que és virtut teologal. Cada vegada que l'Església cedix a la temptació de la “sedentarització” i deixa de ser civitas peregrina —el poble de Déu pelegrí cap a la pàtria celestial (cf. Sant Agustí, La ciutat de Déu, Llibre XIV-XVI)—, deixa d'estar “en el món” i passa a ser “del món” (cf. Jo 15,19). Es tracta d'una temptació ja present en les primeres comunitats cristianes, fins a tal punt que l'apòstol Pau ha de recordar a l'Església de Filips que «Nosaltres tenim la nostra ciutadania en el cel; i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor. Ell transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa amb què ell sotmetrà a si mateix tot l'univers.» (Fl 3, 20-21).

De manera particular, els migrants i refugiats catòlics poden convertir-se hui en missioners d'esperança als països que els acullen, portant avant nous camins de fe allí on el missatge de Jesucrist encara no ha arribat o iniciant diàlegs interreligiosos basats en la vida quotidiana i la búsqueda de valors comuns. En efecte, amb el seu entusiasme espiritual i el seu dinamisme, poden contribuir a revitalitzar comunitats eclesials rígides i cansades, en les quals avança amenaçadorament el desert espiritual. La seua presència ha de ser reconeguda i benvolguda com una verdadera benedicció divina, una oportunitat per a obrir-se a la gràcia de Déu, que dona nova energia i esperança a la seua Església: «No oblideu practicar l'hospitalitat, ja que gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van allotjar àngels» (He 13, 2).

El primer element de l'evangelització, com subratllava sant Pau VI, és generalment el testimoni: «Tots els cristians estan cridats a este testimoni i, en este sentit, poden ser verdaders evangelitzadors. Se'ns ocorre pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben» (Evangelii nuntiandi, 21). Es tracta d'una verdadera missio migrantium ―missió realitzada pels migrants— per a la qual s'ha de garantir una preparació adequada i un suport continu, fruit d'una cooperació intereclesial eficaç.

D'altra banda, les comunitats que els acullen també poden ser un testimoni viu d'esperança. Esperança entesa com a promesa d'un present i un futur en el qual es reconega la dignitat de tots com a fills de Déu. D'esta manera, els migrants i refugiats són reconeguts com a germans i germanes, part d'una família en la qual poden expressar els seus talents i participar plenament en la vida comunitària.

Amb motiu d'esta jornada jubilar en què l'Església resa per tots els migrants i refugiats, desitge encomanar a tots els que estan en camí, així com als que s'esforcen per acompanyar-los, a la protecció maternal de la Mare de Déu, consol dels migrants, a fi que mantinga viva en els seus cors l'esperança i els sostinga en el seu compromís de construir un món que es parega cada vegada més al Regne de Déu, la verdadera Pàtria que ens espera al final del nostre viatge.

Vaticà, 25 de juliol de 2025, Festa de Sant Jaume Apòstol

LLEÓ PP. XIV

(Traducció al valencià de F. Xavier Martí)

Missatge del papa Lleó XIV per a la X Jornada Mundial d'Oració per la Cura de la Creació

LLAVORS DE PAU I ESPERANÇA

Missatge del sant pare Lleó XIV

per a la X Jornada Mundial d’Oració per la Cura de la Creació

1 de setembre de 2025

[Document en PDF]

Benvolguts germans i germanes,

El tema d'esta Jornada Mundial d'Oració per la Cura de la Creació, elegit pel nostre benvolgut papa Francesc, és «Llavors de pau i esperança». En el desé aniversari de la institució de la Jornada, que va coincidir amb la publicació de l'encíclica Laudato si’, ens trobem en ple Jubileu, com a «pelegrins d'esperança». I és precisament en este context, que el tema adquirix tot el seu significat.

Moltes vegades, Jesús, en la seua predicació, empra la imatge de la llavor per a parlar del Regne de Déu, i en la vespra de la Passió l'aplica a si mateix, comparant-se amb el gra de blat, que ha de morir per a donar fruit (cf. Jo 12, 24). La llavor s'entrega per complet a la terra i allí, amb la força impetuosa del seu do, brolla la vida, fins i tot en els llocs més insospitats, amb una capacitat sorprenent de generar futur. Pensem, per exemple, en les flors que creixen vora les carreteres: ningú les ha plantades i, no obstant això, creixen gràcies a llavors que han arribat allí quasi per casualitat i aconseguixen adornar el gris de l'asfalt i fins i tot trencar la seua dura superfície.

Per tant, en Crist som llavors. No només això, sinó «llavors de pau i esperança». Com diu el profeta Isaïes, l'Esperit de Déu és capaç de transformar el desert, àrid i ressec, en un jardí, lloc de descans i serenitat: «Fins que el senyor, des de dalt, abocarà l'esperit sobre nosaltres. I així el desert es convertirà en un jardí, i el jardí serà un gran bosc. El dret habitarà en el desert, en el jardí regnarà la justícia. El fruit de la justícia serà la pau, i el fruit de la justícia, la calma i la seguretat per sempre. El meu poble viure en un lloc de pau, en llocs segurs i de repòs tranquil» (Is 32, 15-18).

Estes paraules profètiques, que de l'1 de setembre al 4 d'octubre acompanyaran la iniciativa ecumènica del «Temps de la Creació», afirmen amb força que, juntament amb l'oració, són necessàries la voluntat i les accions concretes que fan perceptible esta «carícia de Déu» sobre el món (cf. Laudato si’, 84). La justícia i el dret, en efecte, semblen arreglar la inhòspita naturalesa del desert. Es tracta d'un anunci d'actualitat extraordinària. En diverses parts del món és ja evident que la nostra terra s'està deteriorant. A tot arreu, la injustícia, la violació del dret internacional i dels drets dels pobles, les desigualtats i la cobdícia que se’n deriven produïxen desforestació, contaminació i pèrdua de biodiversitat. Augmenten en intensitat i freqüència els fenòmens naturals extrems causats pel canvi climàtic induït per les activitats antròpiques (cf. Exhort. ap. Laudate Deum, 5), sense tindre en compte els efectes a mitjà i llarg termini de la devastació humana i ecològica provocada pels conflictes armats.

Sembla que encara no es té consciència que destruir la naturalesa no perjudica a tots de la mateixa manera: xafar la justícia i la pau significa afectar sobretot els més pobres, els marginats, els exclosos. En este context, és emblemàtic el patiment de les comunitats indígenes.

I això no és tot: la mateixa naturalesa es convertix a vegades en un instrument d'intercanvi, en un bé que es negocia per a obtindre avantatges econòmics o polítics. En estes dinàmiques, la creació es transforma en un camp de batalla pel control dels recursos vitals, com ho demostren les zones agrícoles i els boscos que s'han tornat perillosos a causa de les mines, la política de la “terra arrasada”,(1) els conflictes que esclaten entorn de les fonts d'aigua, la distribució desigual de les matèries primeres, que penalitza les poblacions més dèbils i soscava la seua estabilitat social.

Estes diverses ferides són conseqüència del pecat. Sens dubte, això no és el que Déu tenia al cap quan va confiar la Terra a l'home creat a la seua imatge (cf. Gn 1, 24-29). La Bíblia no promou «el domini despòtic del ser humà sobre les coses creades» (Laudato si’, 200). Al contrari, és «important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hermenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «llaurar i cuidar» el jardí del món (cf. Gn 2, 15). Mentres «llaurar» significa cultivar, llaurar o treballar, «cuidar» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Açò implica una relació de reciprocitat responsable entre el ser humà i la naturalesa» (Ibíd., 67).

La justícia ambiental —anunciada implícitament pels profetes— ja no pot considerar-se un concepte abstracte o un objectiu llunyà. Representa una necessitat urgent que va més enllà de la simple protecció del medi ambient. En realitat, es tracta d'una qüestió de justícia social, econòmica i antropològica. Per als creients, a més, és una exigència teològica que, per als cristians, té el rostre de Jesucrist, en qui tot ha sigut creat i redimit. En un món en què els més fràgils són els primers a patir els efectes devastadors del canvi climàtic, la desforestació i la contaminació, la cura de la creació es convertix en una qüestió de fe i d'humanitat.

És hora de passar de les paraules als fets. «Viure la vocació de ser protectors de l'obra de Déu és part essencial d'una existència virtuosa, no és una cosa opcional ni en un aspecte secundari de l'experiència cristiana» (Ibíd., 217). Treballant amb dedicació i tendresa es poden fer germinar moltes llavors de justícia i contribuir, d’esta manera, a la pau i a l'esperança. A vegades es necessiten anys a fi que l'arbre done els seus primers fruits, anys que involucren tot un ecosistema en la continuïtat, la fidelitat, la col·laboració i l'amor, sobretot si este amor es convertix en espill de l'Amor oblatiu de Déu.

Entre les iniciatives de l'Església, que són com llavors escampades en este camp, vullc recordar el projecte «Borgo Laudato si’», que el papa Francesc ens ha deixat com a herència a Castel Gandolfo, com una llavor que pot donar fruits de justícia i pau. Es tracta d'un projecte d'educació en ecologia integral que vol ser un exemple de com es pot viure, treballar i formar comunitat aplicant els principis de l'encíclica Laudato si’.

Demane al Totpoderós que ens envie en abundància el seu «esperit des dalt» (Is 32, 15), per tal que estes llavors i altres semblants donen fruits abundants de pau i esperança.

L'encíclica Laudato si’ ha acompanyat l'Església catòlica i moltes persones de bona voluntat durant deu anys. Que continue inspirant-nos i que l'ecologia integral siga cada vegada més elegida i compartida com a camí a seguir. Així es multiplicaran les llavors d'esperança, que hem de «cuidar i cultivar» amb la gràcia de la nostra gran i indestructible Esperança, Crist Ressuscitat. En el seu nom, vos envie la meua benedicció a tots.

Vaticà, 30 de juny de 2025, Memòria dels Sants Protomàrtirs de la santa Església Romana.

LLEÓ PP. XIV

1 Cf. Consell Pontifici Justícia i Pau, Terra e cibo, LVE 2016, 51-53.

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)